[01/12/2019, L’Accent] Amb la vida digna al centre per combatre el feixisme

29 Desembre 2019 § Deixa un comentari

Antifa-Conference-1932-860x450_cArticle d’opinió publicat a L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans, l’01/12/2019. Enllaç original.

Amb la vida digna al centre per combatre el feixisme

Notes a propòsit de la taula rodona Coneixem totes les cares del feixisme? del 14/09/2019 a la Nau Bòstik, de la xerrada Feixisme i capitalisme del 10/10/2019 al Noi Baliarda, de la lectura del llibre Com combatre el feixisme i vèncer de Clara Zetkin (Tigre de Paper, 2019) i de tot allò acumulat, clar.

Introducció

L’antifeixisme és una qüestió de classe. Pot semblar una obvietat, però també cal dir-ho més d’un cop per tenir-ho clar i actuar en conseqüència. És de classe perquè som la classe treballadora i les classes populars qui més el patim. Al mateix temps, doncs, i a l’altra cara de la moneda, és la classe burgesa, la classe dominant, qui se n’aprofita, qui l’usa per al seu benefici: n’és un instrument propi. La qüestió clau, però, és que aquesta classe dominant utilitza part de les classes populars per dur-lo a terme: com pot ser, si som, precisament, les més interessades, objectivament, a eliminar-lo?

Dimensió discursiva

De cara enfora, el feixisme actual a l’estat espanyol adopta la façana de defensa de la unitat de la pàtria, masclista, patriarcal i racista per poder crear un enemic comú del subjecte al qual s’adreça i aplegar-lo al voltant d’unes consignes i un programa tan populistes i repetitius com barroers i falsos. Això, als Països Catalans, vol dir anticatalanista, antifeminista i antiimmigració. És el que Clara Zetkin explicava que succeïa en moments de desconcert i desesperació i definia com a ‘enemic interior’; per exemple, quan el feixisme italià definia els obrers com a ‘antinació’. Així, el subjecte a qui s’adreça és l’oposat a l’enemic que li està creant, és a dir, l’home blanc espanyol. I el programa amb què el sedueix és, ras i curt, la idea que tot el que tenen aquests ‘enemics comuns’ és perquè li han robat a ell; que, si no existissin, no hi fossin o no molestessin, ell viuria millor. Els problemes que té l’home blanc espanyol són per culpa d’aquest ‘enemic comú’.

Internament, però, el feixisme sorgeix quan realment una gran majoria de la classe treballadora, dins la qual hi ha també la fracció d’home blanc espanyol ―en el nostre cas―, pateix una degradació de la seva situació vital, en una situació de desconcert i desorientació, de falta de referents o solucions. “Evidentment, el feixisme mostrarà trets diferents a cada país, que varien segons les circumstàncies històriques. Però a tot arreu consisteix en una amalgama de violència brutal, terrorista, i en una fraseologia revolucionària fal·laç que connecta demagògicament amb les necessitats i l’estat d’ànim d’àmplies masses de productors”, afirma Zetkin. És a dir, el feixisme s’aprofita d’una problemàtica real ―l’empitjorament de les condicions de vida, la depauperació dels serveis públics, la degradació de les condicions laborals, etc.― per desviar l’atenció respecte al causant real del problema: el sistema capitalista i les seves crisis periòdiques inherents. El factor clau en les vivències de qui se sent víctima de l’enemic comú creat pel sistema és el de la seguretat, una seguretat que el mateix sistema s’ha encarregat de negar-li.

No debades, Joan Sebastià Colomer analitza que el feixisme parteix de dos components: d’una banda, el feixisme intenta suplantar el moviment obrer, a través de copiar-ne l’aparença i el discurs. La burgesia conservadora de tota la vida és qui li lliura el poder; la burgesia se serveix d’un moviment que té aparença de moviment popular per imposar polítiques dures que mai no impugnen els drets dels propietaris. D’altra banda, té un sentit psicosocial per canalitzar les frustracions de les classes populars contra subjectes encara més vulnerables.

Dimensió estatal

I és que cal no oblidar una conseqüència o derivada del discurs feixista: el missatge que hi ha darrere d’aquesta parafernàlia discursiva és que cal un estat fort i autoritari per combatre els enemics, per defensar el subjecte ‘atacat’, per no desaparèixer. L’estat se situa en una posició central i superior, més encara d’aquella que ja té habitualment, i es torna causa i conseqüència de la raó màxima: l’estat és intocable i immutable, si no és per a reforçar-se encara més. A partir d’aquí, l’ambivalència de les dretes i les esquerres parlamentàries deixen la classe treballadora en terra de ningú: s’hi valen tant les polítiques agressives contra l’enemic interior ―si governa la dreta― com les de ‘mal menor’ que no ‘alimentin més el feixisme’ -si governa la suposada esquerra-.

Però, si ja de normal, l’estat és una eina de dominació de classe ―de la classe dominant burgesa contra la classe treballadora, explotada―, en època de crisi i prefeixisme encara ho és més: totes les polítiques que es desenvolupin seran per estrènyer encara més la classe treballadora. Ironies de la vida, allò que va fer créixer el feixisme, és a dir, el descontentament i desencís de les classes populars per un empitjorament de les seves condicions de vida, consolida encara més aquesta submissió per manca d’una ofensiva obrera i revolucionària que aprofundeixi en les contradiccions i permeti avenços substancials i millores en l’àmbit laboral, de drets, feminista, etc. És a dir, per manca d’un programa estructurat per a la classe obrera, de defensa dels seus interessos i de les seves condicions.

Dimensió econòmica

Així, el feixisme és una eina funcional per al sistema, que justifica una sèrie d’ajustos econòmics i antisocials que afecten tota la classe treballadora i les classes populars, independentment de les seves posicions polítiques. Per a Zetkin, el “feixisme arriba per demolició de les condicions de vida i pèrdues grans de seguretat de diverses capes de la població”. I és a través d’aquest discurs de la seguretat que el feixisme aconsegueix tocar l’estómac, la part més irracional d’àmplies masses obreres i classes populars. Al cap i a la fi, qui no vol tenir seguretat a la vida?

Ara bé, el que ens toca a les organitzacions revolucionàries no és defugir aquest legítim sentiment de seguretat vital de la classe treballadora, sinó saber donar la volta a un discurs fal·laç, racista, misogin i criminalitzador. Que la inseguretat ve pel fet de no tenir garanties que no ens acomiadaran sense motiu ni prestacions a final de mes, i no perquè el nostre company de feina sigui migrat. Que la inseguretat ve pel fet que el propietari del pis ens pugui fer fora de casa perquè vol guanyar-hi més diners, i no perquè al costat hi hagi veïnat ocupant pisos. Que la inseguretat ve pel fet que ens puguin enviar a la presó per manifestar-nos, i no perquè jovent sense futur alci barricades al centre de la ciutat. Que la inseguretat és que puguin violar i agredir impunement dones pel simple fet de ser-ho, i no que batallin per poder exercir uns drets en igualtat real. Que la inseguretat és que ens deixin sense educació ni sanitat pública, i no que hi hagi qui ocupa departaments o CAP per evitar-ho. Que la inseguretat màxima ve pel fet d’haver nascut classe treballadora en un país en crisi i no pas home, ni blanc ni espanyol.

Dimensió política

Si “el feixisme és l’expressió del declivi del capitalisme i de la desintegració de l’estat burgès”, com diu Zetkin, què ens toca fer a naltros? Doncs “lluitar per prendre el poder de les mans de la burgesia per tal de resoldre la crisi social del capitalisme i plantejar un programa adreçat a bastir les aliances necessàries per fer-ho”, respon. Colomer hi coincideix quan diu que la confrontació no pot ser mai des del discurs de la unitat dels demòcrates contra el feixisme. L’autodefensa obrera i el front únic necessaris avui són l’aliança imprescindible entre col·lectius feministes, sindicats d’habitatge, col·lectius juvenils, plataformes en defensa dels serveis públics i un llarg etcètera que inclogui, sense cap mena de dubte, sindicats laborals, plataformes i assemblees en defensa d’una feina digna, també des del sindicalisme de territori. En aquest sentit, cal subratllar que la socialdemocràcia i altres sectors dubitatius no ajuden en aquesta ofensiva: els seus programes d’apuntalament del règim són incompatibles amb la defensa dels interessos de les classes populars, perquè, vulguin o no, són còmplices de la seva misèria. El front únic l’hem de construir a partir dels espais dels quals ens dotem la classe treballadora i les classes populars per cobrir les nostres necessitats materials i millorar les nostres condicions de vida.

Recordem-ho: el feixisme és una eina de la burgesia, completament contrària als interessos i necessitats objectives de la classe treballadora. Per això, Zetkin planteja que “seria molt perillós voler negligir la importància actual de vèncer ideològicament i políticament el feixisme”. Hem de plantejar el combat físic, però també el polític. I aquí cal tenir en compte diversos factors, sobretot quan passem de les anàlisis polítiques globals ―econòmiques, institucionals, etc.― al fang del carrer.

Dimensió del carrer

Com assenyala Jesús Rodríguez, el més destacat és que han aconseguit marcar l’agenda. “Gent que venia de grupuscles ha aterrat en plataformes molt àmplies, com pot ser SCC. Cal analitzar-ho a fons per saber de què parlem quan diem feixisme”. Així mateix, destaca que han tingut fluxos importants de diners. En aquesta mateixa línia s’expressa Carles Viñas, que parla de la “presència absent” i l’exemple de la victòria invisible quan el PSC de Badalona adopta el discurs racista de García-Albiol. Pel que fa a l’antifeixisme, no el considera transversal, sinó que “s’ha guetitzat, s’ha marginalitzat”, mentre que els feixistes d’avui han actualitzat estètica, eslògans, discurs… “Cal treure l’antifeixisme del gueto” afirma, i aquí és on entra en joc el front únic. Fet i fet, Joan Sebastià Colomer afirma que el debat nominal no té interès, ja que “el que interessa és veure l’estructura subjacent que dóna lloc al feixisme”.

En una mateixa línia s’expressa Eva Pous, que subratlla que la realitat feixista als Països Catalans no ha estat mai completament igual i que el feixisme evoluciona també segons com és el territori i si té permeabilitat. Situa l’alarma també en les xarxes socials, com Facebook, tot apuntant que cal organització popular i conscienciació social per poder sancionar certs missatges perquè tinguin menys impacte. “Cal donar la volta a les coses perquè a ells els suposi un cost”, assegura. Bego Casado afirma que el problema és entendre que la solució vindrà de mesures punitives; no debades, la legislació de delictes d’odi s’està girant contra l’antifeixisme i la dissidència política. D’altra banda, Pous ressalta que l’èxit és la combinació de diversos factors: un teixit social fort, l’acció directa i l’acció judicial.

Conclusió

“Ens ha de quedar clar que no n’hi ha prou només amb la derrota ideològica i política del feixisme (…) l’autodefensa dels proletaris és un imperatiu del moment. L’autoprotecció, l’autodefensa contra el terror feixista no es pot negligir ni un minut (…) Violència contra violència! No pas en forma de terror individual, que és inútil, sinó en la forma del poder de la lluita de classes proletària organitzada i revolucionària”, afirmava Zetkin. La revolucionària alemanya també llistava tot un seguit de tasques de l’antifeixisme que ens toca actualitzar als Països Catalans del segle XXI.

L’única resposta antifeixista és una ofensiva de la classe treballadora, des de la classe treballadora i per a ella. Cal que la dotem de contingut i treballem per millorar les condicions de vida de la nostra classe per evitar que abraci el feixisme com a oposició a un règim del 78 que ens condemna a la misèria. I això implica situar la seguretat en l’habitatge i la feina, els serveis públics i els mínims per a una vida digna, incloent-hi l’erradicació de les violències masclistes i el racisme institucional, a la primera línia de la trinxera: aquí és on ens podrem trobar la classe treballadora a la mateixa banda de la barricada.

Tagged: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [01/12/2019, L’Accent] Amb la vida digna al centre per combatre el feixisme at a destemps.

meta

%d bloggers like this: