[03/02/2020, Curs d’escriptura creativa] Primeres pinzellades

Lletres derivades de la primera sessió del Curs d’escriptura creativa | Eines per emprendre un projecte literari, a càrrec d’Ada Castells

— Roger, oi? Elles són na tal, na qual, l’altra i la de més enllà.
— D’acord. I tu, n’Ada, oi?
— Sí, hehe. Digues, és el teu primer curs o n’ets un habitual?
— Doncs ni una cosa ni l’altra: aquest és el segon que faig, tot just. El primer va ser ara fa un any, l’impartia na Sònia Moll, a qui ja coneixia perquè som veïnes.

Havia arribat quan faltava un minut per a començar i m’havien endevinat fàcilment perquè es repetia la mateixa situació que amb el curs de na Sònia: jo era l’únic home —algun dia n’haurem de parlar, d’això—. La darrera alumna, la cinquena dona, entrava poc després rere meu. Sense saber-ho, m’havia assegut al costat de la professora.

De nou, explicació de la motivació de perquè fem aquest curs; aquest cop, per sort, en lloc de ser el primer de 15 —essent l’únic home—, vaig ser el darrer. És el que passa quan t’asseus a un costat o a l’altre de la professora.

I com en el cas de na Sònia, al cap de poca estona, ja ens va fer escriure. Aquest cop, la font inspiradora era el quadre que il·lustra aquesta entrada. I en va sortir això.

‘El nostre racó (retrat d’Anna i Laurense Alma-Tadema)’ | Autor: Sir Lawrence Alma-Tadema

Primer, l’olor de menjar. Després, l’avís de la mare. Aquest era el senyal que ja s’havien fet les 2 del migdia. Ma mare ens cridava pel forat de l’escala; sovint, si la porta de l’habitació era tancada, no la sentíem. A voltes, quan la teníem obert, no calia ni que ens cridés: només sentir el renou del pare entrant a casa, intuíem que s’havia fet l’hora.

Les golfes eren el nostre refugi i el nostre univers. Ens hi podíem passar hores, allí dins: parlant o jugant, llegint o plorant. O inventant. O imaginant un futur que no arribava, però que cada estiu era més present.

Sovint, ma germana s’estirava al llit i fullejava revistes. Jo crec que no les llegia, que només en passava fulls i em mirava de reüll mentre jo, que sí que llegia, no alçava la vista del meu centre del món en aquell moment.

Clar que, a vegades, també era jo qui dissimulava i no llegia: tot depenia de les ganes que tinguéssim de xerrar. DE com recordàvem anècdotes del curs escolar passat, fossin bones o dolentes. De com ens imaginàvem que seria el curs vinent, sobretot, quan a ella li tocava canviar de centre, i tot el món nou que se li obria. De què passaria amb les amigues. De què passaria amb aquelles parelles que feia i desfeia —ben sovint, amb dolor pel mig. Qualsevol diria que jo era la gran.

Fosques i plenes de records i trastos vells, la petitesa de les golfes contrastava amb la immensitat dels nostres somnis. I, perquè no dir-ho, també de les nostres pors. En aquestes golfes hi havien crescut, abans, els nostres avis i àvies, que ja no hi eren, i el nostre pare i els seus germans i germanes. Crec, fins i tot, que algun besavi ja hi havia passat, per allà.

Ara, però, ja no hi eren, ni tampoc la majoria de famílies i veïnes de qui ens n’explicaven somnis, rialles, plors i futurs, que ja eren passat. Tampoc quedaven, ja, gaire cases com la nostra, ja que quedaven buides, es feien malbé i les tiraven a terra; al seu lloc, hi construïen blocs grisos, de color i de vida. Érem com un record del passat, enmig d’un present on jo no hi veia futur.

Apoltronada al llit, ma germana feia com si no sentís res. Si ens entreteníem a baixar, si trigàvem més del que tocava, la mare ens avisava ja de més mala gana. I si pujava, potser ens trobava encara imaginant, intentant no haver de parar taula. Però els estius també eren per aprendre que durant les vacances també toca treballar.

— — — —

Un cop ho vam escriure, n’Ada ens va dir que calia tenir en compte 6 factors a l’hora d’escriure, a saber:
– Atmosera
– Personatges
– Conflicte
– Resolució
– Missatge
– Ritme

Ens va deixar 5 minuts per a retocar el text, aviam si ens hi ajustàvem; val a dir que ho vaig saber fer ben poc… La valoració posterior va servir per a prendre nota dels errors i mancances. Aviam si a la propera surt millor!