[26/11/2019, L’Accent] Un cop d’estat del segle XXI contra Bolívia

10 Desembre 2019 § Deixa un comentari

1566923711-evo1-860x450_cArticle publicat a L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans, el 26/11/2019. Enllaç original.

Un cop d’estat del segle XXI contra Bolívia

El país andí pateix un cop d’estat covat a foc lent durant 3 anys amb la democràcia com a falsa pantalla

«La cosa està molt lletja, germana. He anat a primera hora del matí al metge amb la meva filla. Quan n’he tornat, hi havia uns changos bloquejant el pont, amb guarimbas i que parlaven en anglès. No em volien deixar passar, deien que enfront hi havia els masistes i els estaven gasificant. Aleshores han arribat 30 motos amb goril·les, vestits de negre, que cridaven: “¡Somos la resistencia!, ¡somos la resistencia!” Els han deixat passar: són els grups de xoc dels fatxes. A l’altra banda, hi havia una marxa de les dones camperoles, les bartolines, amb les seves criatures. Dos fatxes els han començat a tirar pedres i pals, a dones amb criatures! Està tot molt lleig […]. A mi m’han deixat passar perquè soc gringuita, classe mitjana, però les pobres camperoles […]. Per separar-los, els policies els han arribat a gasificar». Aquesta escena la descriu n’Andrea, de Cochabamba, en un àudio enviat a una amiga seva el 6 de novembre. Faltaven encara 4 dies per a què Evo anunciés que renunciava, és a dir, que sucumbia al cop d’estat perpetrat per la ultradreta feixista i catòlica, però les forces de xoc paramilitars ja feia dies que sembraven la por als carrers. El nom de n’Andrea és un pseudònim perquè tem per la seva seguretat i la de la seva filla.

Un cop en dos temps

És un «nou cop d’estat, on els militars no posen la cara a la primera, sinó a la segona», defineix Aníbal Garzón, analista polític català que va viure tres anys a Bolívia. «Serà una cosa similar a Hondures el 2009, Paraguai el 2012, etc., cops d’estat cívics o civicopolicials, com si el fet cívic fos més important», hi afegeix.

L’oposició ultradretana boliviana articula el seu relat a partir del referèndum del 21 de febrer de 2016, quan el poble va rebutjar que es modifiqués la Constitució i va permetre que Evo Morales i Álvaro García-Linera es poguessin presentar un cop més a la reelecció. Fins aleshores, el MAS guanyava sempre les eleccions per 2/3, però, a partir d’aleshores, el poble va dividir el seu suport més a prop del 50%. Això ho va saber capitalitzar la ultradreta per articular un discurs suposadament democraticista.

Strictu sensu, Morales va acatar el resultat del referèndum perquè no es va modificar la Constitució ni tocar l’article de la reelecció. Però, en lloc d’assumir-ho políticament i generar un altre líder, el MAS va buscar una escletxa legal a través del Tribunal Superior Constitucional i va interposar una demanda constitucional en defensa de l’article que afirma que tota persona pot ser escollida tants cops com calgui. És d’acord amb això que Evo es presenta de nou a les eleccions del 20 d’octubre de 2019. Garzón situa aquí «el mínim error» d’Evo i li fa la crítica des de l’esquerra: «per què no van buscar un substitut? Això va donar ales a la dreta».

20 dies de cop d’estat a foc lent

El 20 d’octubre se celebraven eleccions generals de nou. A la primera volta, Morales i García-Linera guanyaren amb el 47% dels vots. «Era un escenari en el qual gran part de la població es va posicionar contra la repostulació d’Evo i Álvaro, basant-se en el referèndum del 21-F de 2016», afirma n’Andrea.

Carlos Mesa va denunciar frau, sense mostrar proves i abans que acabés el recompte oficial per part de l’òrgan electoral. L’OEA, braç polític dels Estats Units per desestabilitzar governs populars, va validar-ho. Evo tenia el 47’5% dels vots, contra el 40% de l’opositor Carlos Mesa. «L’excusa dels colpistes és que no s’havia respectat el 21-F», afirma Gabriel Campero, «però Evo renuncia per evitar un vessament de sang i renuncia ja a participar en una segona volta». Campero és militant del procés de canvi a Bolívia i membre del moviment de solidaritat amb Cuba. «Evo estava fent un pas enrere, però els colpistes segueixen amb mesures de pressió, i fomenten un motí dins de la policia», afegeix.

«Amb el 82% escrutat, van donar per aprovat que hi hauria eleccions a la segona volta. Així provocaven inestabilitat en el resultat, tenint en compte que havia guanyat finalment Evo a la primera volta. Interessos internacionals i nacionals, sobretot de l’oposició, amb moviments paramilitars que portaven des de la dreta de Santa Cruz. Evo se’n va per evitar una massacre similar al que va passar a Xile el 1973; va marxar per evitar una guerra civil. No és una renúncia: ell estava disposat a governar els anys de la nova legislatura», resumeix Garzón.

El diumenge 10-N, l’OEA va fer un informe preliminar en el qual deia que hi havia hagut irregularitats en les eleccions del 20-O i que recomanava repetir els comicis, no pas fer una segona volta. Evo es va pronunciar immediatament a favor d’aquestes eleccions amb nous actors, però l’oposició no s’hi va conformar i en va exigir la renúncia.

Grups de xoc i violència paramilitar

El cert, però, és que durant tots aquests dies, els grups de xoc paramilitars ja s’havien activat. «Mentre tot això passava, els colpistes amenaçaven i segrestaven familiars de ministres, cremaven i saquejaven entitats públiques, s’enfrontaven als moviments socials», descriu n’Andrea. La tarda del diumenge 10-N, les Forces Armades van «suggerir» la renúncia d’Evo. Luis Fernando Camacho i diversos policies van entrar al Palau de Govern amb una bíblia i una carta de renúncia per a què Evo la signés: formava part del xou mediàtic.

Ja el mateix 21 d’octubre, Carlos Mesa va cridar la gent a mobilitzar-se i que es comencessin a fer disturbis. Els Comités Cívicos departamentals (sobretot Potosí i Santa Cruz) comencen a fer talls. Els comitès cívics són coneguts pels seus posicionaments polítics feixistes i ja van participar en el cop d’estat del 2008 que va tenir lloc a l’anomenada Media Luna, tal com afirmen tant Garzón com Campero. La Media Luna és la zona oriental del país, que cultiva un racisme antiindígena cap a la resta del país, a qui etziben perles com «no nos haréis altoperuanos». Aquests grups de xoc comencen a fer actes de caràcter paramilitar, a revisar pertinences, etc. «S’hi genera un clima d’ingovernabilitat en què la policia, que encara no s’havia posicionat a favor del cop, no controla», descriu Campero.

N’Andrea denuncia que moltes persones van sortir als carrers sota la bandera de «protesta pacífica», però que organitzaren guarimbas a les zones residencials de les principals ciutats: la Paz, Cochabamba i Santa Cruz. «És important destacar que la majoria dels bloquejadors eren joves de classes socials acomodades, que es van autoanomenar la “resistencia” i “luchadores por la democracia”», hi afegeix. En un principi, la demanda era anar a la segona volta electoral, en la qual guanyaria la dreta. El Govern va demanar una auditoria íntegra de les eleccions a l’OEA, que va acceptar: va arribar a Bolívia i va anunciar que trigarien 11 dies, aproximadament, per acabar-la.

Diversos sectors es van sumar a les aturades i bloquejos, i és aleshores quan apareix en escena un nou actor: el ja mencionat Luis Fernando Camacho, feixista catòlic que va promoure la violència amb el seu discurs conservador. La violència als carrers va començar a augmentar: pallisses a dones camperoles i indígenes, persecució a masistes i a tot aquell qui no donés suport als bloquejos. De cop, la demanda canvia a exigir noves eleccions, però sense Evo ni Álvaro com a candidats.

Els portaveus dels disturbis tenen noms i cognoms: Carlos Mesa, Waldo Albarracín, Luis Fernando Camacho (Comité Cívico pro Santa Cruz), Marco Pumari (Comité Cívico Potosí). Waldo Albarracín, rector major de la Universitat de San Andrés, a la Paz, havia d’acabar la seva gestió el 10-N, però l’allarga fins al 28-N; comença a mobilitzar estudiants i universitaris, i aprofita recursos de la universitat per donar menjar i material, entre altres coses, a la Unión Juvenil Cruceñista. «Tenien escuts fins i tot de metall, màscares antigàs per enfrontar-se a la policia quan encara estava del bàndol del poble», afirma Campero.

La policia s’amotina a tot el país i la demanda torna a canviar: ara es demana la renúncia d’Evo. El MAS estava entre l’espasa i la paret. Dissabte 9 de novembre, Evo demana a tots els sectors que s’asseguin a una mesa de diàleg per resoldre pacíficament els conflictes. Tots els actors s’hi neguen. Diumenge 10, l’OEA emet un informe preliminar en el qual menciona que hi havia hagut irregularitats i recomana repetir les eleccions. Evo crida a fer-les, però l’oposició no s’hi conforma i n’exigeix la renúncia.

Bàndols enfrontats

A la banda colpista hi trobem els Comités cívicos, empresaris privats, ramaders, partits opositors, forces policials i de l’Exèrcit (encara que alguns soldats rasos se sumessin a les protestes populars en contra del cop d’estat) i l’OEA. A l’altra banda, la Confederación Sindical Única de Trabajadores Campesinos de Bolívia, la Federación de Juntas Vecinales del Alto, la Coordinadora Nacional por el Cambio (CONALCAM), la Confederación de Campesinos (CSUTCB), la Confederación de Mujeres Campesinas Bartolina Sisa, Federaciones del Trópico de Cochabamba (Cocaleros), pobles indígenes, cooperatives mineres, la Central Obrera Boliviana (COB, miners).

I aquí cadascú defensa la seva part: mentre el poble feia convocatòries i mobilitzacions per defensar la democràcia, els colpistes han aprofitat el context per alliberar gent que estava presa, d’extrema dreta, gent que era a la presó per corrupció. «És un cop d’estat generat per grans elits», afirma Campero.

Així, durant dies, els moviments socials de camperols, indígenes i treballadors estan mobilitzats contra el cop d’estat feixista, mantenen bloquejos de camins a les principals carreteres del país i «estan sent brutalment reprimits per militars i policies», explica n’Andrea, que afirma que a les ciutats la realitat és una altra. Allà, es manté una calma tensa, «les classes mitjanes se senten victorioses per haver “derrotat el tirà” i neguen el cop d’estat. Es manté una por generalitzada cap a l’altre, cosa que deriva en racisme i persecució a tothom qui rebutgi el cop d’estat».

Garzón recorda que el suport del 50% que té Morales no és electoralista, és una estructura de lluita constant. «Evo va crear part d’aquestes estructures i les va enfortir; els va donar participació institucional», descriu. Són organitzacions indígenes, camperoles que fan resistència i surten al carrer sense por contra colpistes, militars, policies, etc. «El bolivià, en estructures col·lectives, és molt dur i molt fort. La idiosincràsia és de molt moviment i molta coordinació», hi afegeix.

I els bàndols també es dibuixen a escala internacional: Bolsonaro, Trump i el colpista Guaidó van reconèixer el Govern colpista, mentre que Uruguai i Mèxic el van rebutjar. Per la seva part, el Govern colpista va expulsar els diplomàtics veneçolans i la brigada mèdica cubana.

El cop es consuma, la massacre s’estén

«En realitat, el que s’està gestant aquí no és res més que un preludi per a una massacre i que facin mal a diversos germans, ja que la policia no està amb nosaltres i els militars tampoc no s’estan pronunciant a favor del poble». Això ho afirmava Campero el dilluns 11 de novembre. I es va tornar una premonició: en 4 dies, el Govern colpista ja va deixar 12 morts a través d’una forta repressió per part de policies, militars i grups de xoc armats per la ultradreta. Es té coneixement de detencions il·legals, saquejos i crema de cases de dirigents del MAS i de l’oposició al cop.

Des d’impedir que diputades entressin al Parlament, a la Paz, el 13 de novembre, a la pantomima que la senadora racista i ultracatòlica Jeanine Áñez es proclami presidenta del país. Entremig i a continuació, les massacres contra la població a Senkata, al sempre resistent El Alto, a Yapacaní, a Sacaba (al costat de Cochabamba), etc. Fins a un total de 33 morts, segons recompte oficial, assassinats per la policia i l’Exèrcit, a data de 25 de novembre. Uns morts que ni tan sols poden vetllar-se en pau: el 21 de novembre, l’Exèrcit carrega contra una multitudinària vetlla que portava fèretres pels carrers de El Alto i obliga a abandonar dos taüts enmig de la violència de les forces armades.

Garzón destaca que Morales no va fer net a les estructures militars d’uns exèrcits entrenats a la Escuela de las Américas dels EUA. «Són estructures velles amb vincle. Si no es fa revolució interna dins de les forces armades, és possible que hi hagi un aixecament. Alguns militars rasos i policia han donat suport als moviments socials, però són minoritaris. Malgrat el procés de canvi, no havia trencat amb les estructures militars i policials. Evo tenia suport puntual, però són estructures vinculades a la gran burgesia, i són estructures essencials per portar a terme una revolució», afirma. Ho complementa destacant que Hondures, Paraguai i Brasil han tingut cops d’estat, «un nou cop d’estat», on els militars no hi posen la cara a la primera, sinó a la segona.

I s’implanta la dictadura vestida de democràcia contra el Govern popular

Campero té clar que generaran situacions d’inestabilitat per poder facilitar la intervenció dels EUA o de cascos blancs. Garzón denuncia que l’OEA no és neutral. Busquen una suposada transició amb Govern provisional i eleccions abans del Dia Nacional de Bolívia (22 gener). «Volen fer unes eleccions perquè guanyi l’oposició, que serà plural per donar una imatge de democràcia: des de la dreta cruceñista fins al Movimiento Sin Miedo ―antic aliat d’Evo―, fins i tot algun trotskista […], això servirà per donar legitimitat al Govern», projecta Garzón. Posa en dubte quanta gent participarà en unes eleccions: per por, repressió, perquè el seu líder està exiliat, etc. «Sortirà un resultat que no serà real, però així vendran a la comunitat internacional que són eleccions democràtiques perquè és el que necessiten: tenir legitimitat internacional i augmentar un suport que ja els donen Colòmbia, Equador, Xile, la Unió Europea». Per això parla de cop d’estat una mica difós, amb unes eleccions no democràtiques i un nou Govern de dretes venut com a democràtic, de transició per la pau i la convivència.

Per què ha molestat el procés de canvi?

Garzón ho té clar: «Bolívia va dir no al neoliberalisme, al consens de Washington. Bolívia era exemple, amb un indígena de president; un dels països amb major creixement econòmic, disminuïen la pobresa i la desigualtat, tenien una economia mixta amb YPFB on tenia més accions l’Estat […], trencava la línia neoliberal i amb bones dades estadístiques». I és que el fet que Evo Morales fos el primer president indígena del país i del continent no havia quedat en una cosa simbòlica, sinó que s’ha materialitzat de múltiples maneres. Des de veure cholitas (dones indígenes bolivianes, amb vestits tradicionals) fent de presentadores de televisió, cosa abans impensable, fins al reconeixement de la wiphala, emblema indígena, com a bandera oficial, a partir del 2009, al costat de la nacional. Per això, també els militars i els policies colpistes és una de les coses que primer han extirpat, literalment, dels seus uniformes.

Amb els números a la mà, un informe del Govern de l’abril de 2019 demostrava que els avenços són innegables. La reducció de la pobresa extrema del 2005 al 2018 va passar del 62,9% al 33’4% per a les habitants a les àrees rurals, i del 24’7% al 7’2% a les àrees urbanes. Al conjunt del país, la població que viu en la pobresa ha passat del 38’2% al 15’2% de la població. Això vol dir que més d’1,8 milions de persones van sortir de la pobresa extrema. El 2005, la cobertura de sanitat bàsica arribava als 4 milions de persones; el 2018, ja en gaudien més de 6’8 milions de persones. Pel que fa a l’educació, del 2005 al 2018 van passar de 15.527 a 16.733 unitats educatives (+1.206), i de 100.273 a 146.856 mestres (+46.583). A tot això cal sumar-hi tant la construcció d’infraestructures com la creació de bons d’ajuda a famílies amb necessitats, tenint en compte el fet que Bolívia té la taxa d’atur més baixa de l’Amèrica del Sud amb un 4’27%.

Per a Garzón, Evo era un malestar per a l’acadèmia neoliberal: han volgut que sortís de manera violenta perquè no sigui un model. «Han trencat el mite d’Evo Morales», afirma, ja que, si hagués sortit després del seu darrer mandat i amb tota una bona gestió damunt de la taula, es consolidaria l’ídol. «És el president que ha fet avançar més Bolívia en la seva història», rebla.

Quin futur per a Bolívia

«Amèrica Llatina ha viscut molts cops d’estat a països d’esquerres: Veneçuela 2002, massacre de Pando a Bolívia el 2008, Hondures 2009, Equador 2010, Paraguai 2012, l’impeachment a Brasil contra Dilma Roussef […]. Els nous cops d’estat són per una inestabilitat i volen retornar democràcia. No són els cops d’estat dels 70, però hi ha la mateixa estratègia darrere», analitza Garzón.

«La cosa està més tranquil·la; crec que m’estic adaptant a la nova situació […]. S’ha instal·lat un diàleg entre els moviments socials i el Govern. Veurem què passa». N’Andrea es mostra escèptica davant d’un panorama que hauria de servir «perquè els deixessin de matar: està tot militaritzat i ja van més de 30 morts i gairebé 1000 ferits».

Garzón es mostra contundent: «Això no se soluciona amb unes eleccions i una transició. Perquè a Bolívia l’electoralisme no és el principal instrument de la població boliviana, sinó que ho és tot aquest agrupament de participació en assemblees populars, igual que el procés constituent del 2009; aquesta participació és el principal fonament de la societat boliviana». I segueix: «Aquesta població es veu exclosa i, a sobre, hi ha missatges racistes, xenòfobs, o policies traient la wiphala […], és un atac contra la població que ha estat inclosa gràcies al procés de canvi perquè ha estat la població tradicionalment exclosa històricament per la línia colonitzadora dels governs que hi ha hagut a Bolívia».

Aquest full de ruta, però, no pot ser igual a Bolívia, perquè tenen estructures de lluita «i serà molt complicat que després de les eleccions no segueixi el conflicte. Sobretot si el Govern comença a aplicar polítiques de l’FMI, si privatitzen sectors geoestratègics com el cas del liti […] els costarà molt tirar endavant aquestes polítiques», assegura Garzón.

Des del seu punt de vista, a les burgesies del Con Sud els costarà molt d’aplicar i consolidar aquestes polítiques, tant internament com internacional. De moment, a final de novembre de 2019, als carrers de Xile, Colòmbia i Bolívia, entre d’altres, crema la incertesa i bull la indignació.

Tagged: , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [26/11/2019, L’Accent] Un cop d’estat del segle XXI contra Bolívia at a destemps.

meta

%d bloggers like this: