23 minuts de dura agonia i violència capitalistes.

La porta d’entrada barricada amb qüestió de minuts amb l’estructura pel gat, la nevera, una taula, dues cadires i una escala plegable fent palanca.
—Pum.—

La porta del menjador barricada amb el que hi havia per allà.
—Pum.—
A fora, els crits de les concentrades.
—Pum.—
A dins, els plors de la companya que volen desnonar. La desesperació feta realitat: “tinc tota la meva vida aquí”. 8 anys. Arraulida al terra, recargolada sobre ella mateixa, plorant desconsolada, només amb el caliu i l’afecte de les companyes del Sindicat.
—Pum —i els cops de la policia es tornen sorolls de serra i radial.
I els batecs de les companyes ens ressonen per dins.
—La serra.—
Les mirades entre nosaltres i els crits cap enfora, les trucades desesperades.
23 minuts de dura agonia i violència capitalistes.
—Els cops. La serra.—
I encara et preguntes com has arribat fins aquesta situació, quan la policia, sense obrir boca, ha forçat violentament l’entrada al portal.
Com hem resistit sense res més que els nostres cossos i la nostra determinació.
—Els cops. La serra.—
I com, quan ha cedit la porta i s’ha obert de cop, només hi havia una opció: ens atrinxerem dins. Però ells també hi entrarien. Doncs pugem corrents cap dalt.
—Els cops. Els plors. La serra. Els batecs.—
23 minuts de lenta agonia i violència capitalistes amb na H, que acaba de guanyar un desnonament a porta fa 3 hores; na L, a qui avui faran fora del que ha estat ca seva els darrers 8 anys; i els M&M del Sindicat, amb qui la trinxera política esdevé més humana que mai.
—Els cops. Els plors. La serra. Els batecs.
I la trencadissa a l’altra banda de la porta.—
Ara sí que ja és un compte enrere de segons.
—La porta esbotzada.—
Avui hem perdut un altre cop dins d’aquesta silenciada però ben sonora violència capitalista quotidiana.
Però hem guanyat en la fortalesa, la determinació i la convicció de qui no s’ha d’avergonyir de res: sortint amb el cap ben alt davant de l’escòria de la troika capitalista d’avui: Mossos, comitiva judicial i la família Teixidó, els grans tenidors propietaris del pis (i de mig Reus i comarca: ni els mitjans gosen de mencionar-los).
—Desnonament executat.—
Avui hem topat amb el poder capitalista: el de qui té tants diners que no li calen escriptures per manar més enllà de les seves propietats privades o de les institucions públiques. Que fan anar jutjats i policia al dictat del seu servei. Cacics.
—L’última paraula no ha estat dita. Tenim tota una vida de lluita.—