Es pot fer periodisme internacional sense agafar avions?

Notes preses arran de la taula rodona organitzada per la Fede, el dimarts 17 de desembre de 2020.

El vídeo de la taula rodona, emès en directe pel canal de YouTube de la Fede, es pot recuperar aquí.

Anna Palou (AP) projecta un vídeo de presentació de la beca Dev Reporter i presenta els periodistes que participaran a la taula rodona, perquè poden aportar mirades complementàries.
– Agus Morales, premi Ortega y Gasset. Ex-corresponsal de l’agència EFE, col·laborador MSF i freelance. Fundador Revista 5W.
– Txell Feixas, llarg recorregut professional per agències, ràdio i TV. Dins de la CCMA va saltar del periodisme econòmica a l’internacional. Més de 5 anys a Beirut.
– Mònica Terribas. Del 2002-2008 va dirigir La nit al dia. Fins 2012, va dirigir TV3. I va conduir el Matí de Catalunya Ràdio durant 7 anys. És consellera i editora del Diari Ara i professora a la UPF.

La beca Dev Reporter parteix del fet que el món està més interconnectat. En canvi, les notícies d’internacionals es van reduint: menys notícies i amb menys profunditat. Tenim la sensació de tornar-nos analfabets internacionals, i això pot reforçar idees d’extrema dreta o del tancament de fronteres.

Per què creieu que passa aquest estancament o reducció de la presència del periodisme internacional? Quines dificultats hi ha per a vendre temes o colar temes a l’agenda mediàtica? Per què costa tant donar aquest espai en magazins matinals?

Agus Morales (AM). Jo penso que hi ha més informació internacional que abans. El problema són els recursos i com es fa aquesta informació. Cada cop hi ha menys corresponsalies; el grup més nombrós són els freelance. Era tan difícil col·locar temes que vam decidir fer un mitjà. Hi ha espais, però hem de perdre la por; el televident és intel·ligent perquè li importa i afecta el que passa al món.

Txell Feixas (TF). Potser n’hi ha la sensació, però en quant a minutatge no s’ha baixat tant la notícia internacional, en els TN; potser amb la pandèmia, sí. La xarxa de corresponsalies a la CCMA ha anat creixent. Sí que és cert que l’editor és molt més selectiu: cal veu potent, novetat… en canvi, històries de seguiment, històries obertes, això costa més de col·locar. Entre el cap d’internacional i el corresponsal te l’has d’empescar per trobar l’ham per a poder parlar del que vols parlar. La Mònica em va dir: “jo vull de tu una cosa, que entris al matí no quan tinguis el titular, sinó quan pensis que tens alguna cosa perquè el dia que tinguis el titular, tant jo com els oients et puguem entendre”.

Agus Morales: “Penso que hi ha més informació internacional que abans. El problema són els recursos i com es fa aquesta informació. Cada cop hi ha menys corresponsalies; el grup més nombrós són els freelance. Era tan difícil col·locar temes que vam decidir fer un mitjà”

Mònica Terribas (MT). Jo al final he fet d’administradora. A l’època de les retallades em va tocar embeinar-me-les i haver de tancar corresponsalies, i el dolor que això suposa. Per la part de gestió [a La nit al dia i al Matí de Catalunya Ràdio]: a la nit, podia tenir el luxe duna conversa de 20 o 25 amb un corresponsal o convidat de manera periòdica, per exemple en Martí Anglada, o d’altres periodistes, Sami Nair… podíem donar context i informació. A l’esclavatge d’un Matí (per màxima audiència) aquest temps s’escurça. Però jo sóc sempre partidària que quan entri corresponsal tingui temps per explicar-se, perquè el context per a mi és fonamental. Per a llegir un titular ja ho tinc a les XXSS o al twitter. Els corresponsals no han de ser exhibició de desplegament de ‘mira quants en tinc’, sinó que han de servir per entendre les coses, perquè per això són allà. Es pot fer periodisme internacional des del sofà mentre n’hi hagi sobre el terreny: necessitem la mirada sobre el terreny, perquè és la que et dóna la transformació. La mirada de transformació s’ha de poder traslladar, perquè la gent que t’escolta i et veu té prou criteri per veure que aquella informació li aporta més que un simple titular.

AP. Hi ha una jerarquització de la informació? S’han fet llargs programes i desplaçats als EUA, però ens costa entendre Bolívia, Perú, Sàhara… A les organitzacions ens preocupa que no es cobreixin crisis socials i humanitàries del món. Què fa que aquests països no tinguin aquest sentiment?

MT. Dos factors: un, els nostres periodistes d’internacional treballen per multipantalla. A l’hora de fer seguiments en profunditat, es troben que treballen amb tots els serveis de la casa. I això de fer aquesta feina d’aprofundiment topa amb moltes limitacions d’exigències del que els demanem. Això, als periodistes vinculats a mitjans d’informació diària, els dificulta molt. I dos, si tu no tens una finestra preservada on dius ‘aquí vetllaré per la informació internacional, informació econòmica, informació cultural’, … i només tens com a criteri allò que generarà clics i audiència, se’t menjarà. És important preservar espais perquè al costat de Trump hi puguin aparèixer refugiats sirians, com està Bolívia, etc. Si no tens la finestra, només sortirà Trump, perquè és qui genera clics i audiència.

TF. Totalment d’acord. A més, en el cas de la CCMA, a molts dels llocs on es produeixen aquestes notícies i crisis no hi ha gent, treballant-hi. I fer contractacions amb freelance és complicat. Som víctimes dels mitjans anglosaxons, de les grans potències… també d’un cert narcisisme, eurocentrisme… de l’error que és més fàcil generar empatia si parlem de blancs occidentals, etc. El més greu de deixar descuidades crisis humanitàries obertes, que n’hi ha, no és només que no s’expliqui, sinó que a través del periodisme sovint es pot fer denúncia internacional i s’aconsegueixen canvis. Com menys es parla d’aquella crisi, menys engranatges es mouen. És molt perillós per a la informació i perquè passa en aquells llocs dels quals deixem de parlar.

Mònica Terribas: “Es pot fer periodisme internacional des del sofà mentre n’hi hagi sobre el terreny: necessitem la mirada sobre el terreny, perquè és la que et dóna la transformació”

AM. Faig la proposta de fer 2 mapes: un, amb corresponsalies de mitjans occidentals; i un, on hi ha projectes humanitaris. Són complementaris, els periodistes no som on la gent pateix. Més enllà que es parli d’un país, és com se’n parla. Per exemple: del Pakistan, si només parles de la violència del país. Quan es fan històries diferents, els mitjans no li donen valor.

MT. Aquí aquesta jerarquització també passa: parlem més d’un canvi al govern en lloc de parlar de les conseqüències humanes d’aquesta crisi sanitària. El que passa és que la jerarquització informativa està primant allò que és més cridaner per a l’audiència, i aquí parlem de les dependències econòmiques dels mitjans. Passa en tot el periodisme, no només en l’internacional.

AP. Quan només expliques violència, generes un imaginari col·lectiu d’estigmatització, com en el cas de l’Àfrica negra, per exemple.

MT. Crec que aquests estereotips estan vençuts. Estem en fase de ‘realment hi ha històries que ocupen poc espai per l’interès que haurien de tenir’.

AM. També tendim a fer una mica d’afrooptimisme: en destaquem la música, la cultura.. però també fem estereotip exòtic positiu, i això no va per bon camí. Això va més lligat a determinades zones del món, on sembla que anem als extrems: de la pobresa i la guerra a la celebració i la cultura, el periodisme és al mig.

AP. Quin és el tradicional concepte de periodisme internacional i quines són les seves limitacions? Què és internacional i què és local? El que passa a les Canàries? El que fan les empreses transnacionals? Som en una nova etapa o entrant en nous conceptes…?

TF. Amb aquestes crisis, les fronteres mentals que teníem sobre local i internacional s’estan desdibuixant. I jo ho veig com una oportunitat. En el cas de la covid, la xarxa de corresponsals ens ha permès construir un retrat molt pròxim a com estava el món. Necessitem explicar què passa lluny per entendre allò més proper. Per mirar als ulls als migrants i no sentir condescendència ni pena, sinó humanitat, necessites que hi hagi algú allà que t’expliqui què els passa, quins són els seus somnis i les seves misèries. Si algú és bon periodista local, és bon periodista internacional. Al final, canvien les eines.

MT. Els refugiats climàtics ens expliquen un problema global. Tota la crisi de refugiats, mentida de les Açores… tot això ha configurat, altre cop, entrar en una lògica global, aquest món té problemes globals, mundials. És important que les històries no dominin l’agenda periodística. Periòdicament cal poder assenyalar el poder i les forces que tenen per moure els fils.

AM. Tenim un lema: ‘petites històries, grans explicacions’. Expliquem la vida d’un refugiat sirià per explicar implicacions geoestratègiques. El periodisme ha de plantar cara i assenyalar culpables. La informació que surt de la Xina és local i la que surt de Barcelona és internacional. A vegades, fem separacions que són necessàries però també una mica fictícies. Hi ha contradiccions.

TF. Sovint respon a necessitats organitzatives dels grans mitjans, més que no pas a esquemes reals.

MT. En un món periodístic cada cop més empè i dinamitzat en el virus de la audiències, preservar alguns espais per a tenir-los presents i jerarquitzar nosaltres allò que és fonamental i compartim amb l’audiència, no és una mala idea. Cal combatre que sovint periodistes i mitjans estan empesos per ells mateixos i pel mercat a donar resultats, i això escurça el temps per a d’altres històries. Ara, sense Trump, segurament hi haurà menys informació sobre els EEUU, perquè no donarà tants clics.

AM. Al final, de fons, hi ha la publicitat, sobretot per als mitjans privats. A l’inici de la pandèmia, va afectar molt: això ha de fer reflexionar sobre l’estructura dels mitjans, és un perill.

MT. La dependència publicitària o dels resultats, que condiciona. Als públics també.

AP. Els recursos econòmics són segurament els principals factors perquè no hi hagi corresponsals arreu. I ara que cada cop tindrem més problemes per viatjar (pandèmia, petroli…), ens porta a la pregunta del debat d’avui. Cal pensar una altra manera de fer periodisme internacional? Cal que ens desplacem a d’altres llocs ‘per a traduir’, com deia Ryszard Kapuściński?

MT. El mateix que ens passa als periodistes que som aquí, que necessitem anar als barris, passa amb internacional. Ara bé, hi ha fórmules per a fer la nostra feina, sobretot pels temps que vénen. Clar que no podrà substituir un viatge… però mentre duri aquesta situació ens haurem de fotre.

TF. Sí, és imprescindible agafar avió per a fer terreny. Que es pot fer bon periodisme sense fer-ho, sí, hi ha grans periodistes que ho han fet sense anar al lloc. No és l’idoni, ha de ser l’excepció. Ha de ser una exigència per als mitjans públics agafar un avió i desplaçar-se. Ens cal ser-hi per a compartir codis i identificar-nos amb l’altre. Mikel Ayestaran parla d’un concepte: a vegades volem fer reporterisme, i fem ‘recorterisme‘, si ens centrem amb el nostre terreny; no som res sense xarxes socials, sense agències i sense l’equip a l’oficina. Cal ser humils.

AM. Hem de poder treballar amb periodistes locals: qui ens informa? Qui porta aquesta informació? No podem caure en el fet que un periodista del lloc per força serà millor. M’agraden visions i opinions comparades. El problema és que s’imposa la visió de l’home blanc occidental. Per sort, cada cop més anem a treballar cap al col·lectiu, cap a l’equip.

MT. El periodisme internacional des del sofà planteja la complementarietat de les mirades. En paral·lel, cal tenir gent aquí que ha estat als llocs i que t’ho poden explicar, contextualitzar. Si tens una mirada molt immediatista del fet que està passant i no pots mirar una mica endavant i una mica enrere, no tens la mirada completa; el món és tot allò que condiciona que passin les coses, no només del que està passant en aquest moment. Per exemple, cal llegir Robert Fisk des del sofà per entendre notícies d’ara.

AP. La beca DevReporter vol fomentar una xarxa de periodistes internacionals, que ajuden a fer una informació´molt més global. Per exemple, periodistes per a qui és difícil treure segons quin temes per la repressió que poden tenir. Quin paper poden tenir aquestes xarxes de periodistes nord-sud? Que no els tractem només com a fixers i que els donem més periodisme, per aprofitar els seus contactes i xarxa sobre el terreny… i tots aquests periodistes que han migrat i són a ca nostra, quin paper tenen? Tenim redaccions molt blanques a ca nostra.

AM. El treball en equip existeix de fa molt de temps, el problema és la jerarquia. Mikel fa la crítica que ‘el fixer treballa perquè l’altre signi’. Què podem aprendre, en què ens poden ajudar? En tot! Cal buscar projectes imaginatius per a treballar amb aquestes persones. Els contactem com a fixers, però els periodistes locals es queden allà i són els periodistes més amenaçats arreu del món.

TF. Què els podem oferir a aquests periodistes? Molts mitjans paguen tarifes ínfimes. Fins i tot molts periodistes d’aquí acaben treballant per mitjans anglosaxons perquè, si no, no poden sobreviure. Volem col·laboracions però no les paguem com hauríem de pagar-les. David Bassa deia una cita de Ramon Barnils que deia que ‘el periodista ha d’anar a la redacció menjat, cagat i follat’, en el sentit que cal garantir una mínima seguretat. Durant l’explosió de Beirut, els telèfons dels periodistes d’arreu del món van rebentar. I no et deien res de pagar-te. Quan hi ha emergència, tothom es busca però això no ajuda que es creïn xarxes reals. Per exemple, Oriol Andrés i Tariq Saleh fa molts més anys que jo que són aquí i en saben molt més que jo, l’agraïment és perquè m’han ensenyat molt i perquè ens hem intercanviat molt els papers.

Txell Feixas: “És imprescindible agafar avió per a fer terreny. Que es pot fer bon periodisme sense fer-ho, sí, hi ha grans periodistes que ho han fet sense anar al lloc. No és l’idoni, ha de ser l’excepció. Ha de ser una exigència per als mitjans públics agafar un avió i desplaçar-se”

AP [Llegeix preguntes del xat]. Sobre el tractament del Sàhara.

AM. Clàssic conflicte crònic (i a més proper) que mai no acaba d’entrar a l’agenda informativa. Hi ha molts interessos al darrere, però aquest cas és especialment greu, perquè ens queda molt a prop. I hi ha una clau que no s’està explorant: el Marroc i l’externalització fronteres actuen com a gendarmes d’Europa, tenen la paella pel mànec. Arribada moltes pasteres a Canàries: l’Estat espanyol sap que el Marroc és clau en aquest sentit. I això serveix per explicar el Sàhara.

MT. Això és extrapolable a Turquia, que fan de barrera de la realitat incòmoda que Europa no sap gestionar. S’ho cobraran a nivell d’agenda internacional i a nivell de drets humans. Per això no se’ls crida l’atenció ni se’ls aplicaran sancions per vulneració de DDHH. I això passarà de manera sistèmica perquè Europa no està abordant la crisi global, que no és només la de refugiats sinó també la de canvi climàtic.

AP. Quines són les vies per a cobrir un tema internacional sobre el terreny sense tenir recursos i el contacte d’un gran mitjà al darrere?

AM. Al final, l’única resposta és la feina. I això vol dir des de preproducció: coneixement del territori, lingüístic… fins a la xarxa de contactes, que no la fas en un dia. Cal aprofitar els recursos que tenim i tu ets el teu. Podem tocar molts temes però també tenim àrees d’especialitat. I aquí és on podem tenir valor afegit. Has de saber on pots donar la batalla, has de triar bé i treballar.

MT. Al final, el que ens mou a les persones són les accions, són el que fem. Quan ets al lloc i mires la gent als ulls, hi connectes, humanament. Aquesta és la capacitat que tenen els periodistes que fan internacional per trobar aquests ancoratges de l’ésser humà per connectar-ho amb realitats més abstractes de la geoestratègia.

TF. Em fa pensar en Svetlana Aleksiévitx, que parla del concepte ‘ser historiadora de l’ànima’, cal ser tant rigorós com humà. L’aproximació humana és bàsica, quan vas de corresponsal.

MT. Cal que la persona no quedi capturada només per l’emoció. Cal que l’espectador pugui fer el salt. La història humana t’ha de portar a superar el més enllà de les conseqüències que puguin passar. No s’ha de generar commiseració, paternalisme.

AM. Sovint fem pornografia de la pobresa, de la guerra, o glamouritzem la violència.

AP. Com es fa per no explicar els fets sense el biaix del punt de vista d’una persona blanca i europea?

TF. Cal reconèixer que tenim biaixos, negant-los segur que no anem bé. Cal assumir-ho per a corregir-ho.

AM. Hi ha operacions molt senzilles per a canviar la perspectiva. Quan fem servir determinat llenguatge, per exemple, parlar de frontera nord en lloc de frontera sud, perquè és com ho viuen els protagonistes.

MT. Assumir-ho, i el més important és la mirada que tens, no sentir-se extremadament culpable. Cal fer feina per a corregir-ho. Hi haurà coses que no canviaran respecte mi, però sí que canviarà el periodisme que jo pugui fer amb la meva experiència.

AP. Com bé heu comentat, cada vegada existeixen més problemes globals. Creieu que en un futur veurem més periodistes internacionals, per cobrir tots aquests potencials focus informatius? Quines són les aptituds que ha de tenir un bon corresponsal?

AM. [somrient] Arreu sempre hi ha periodistes catalans o bascos! El mercat ara mateix està complicat.

TF. Aquí també han arribat periodistes molt joves, molt potents, amb eines.. amb la intenció de preservar l’ofici. Hi ha esperança.

MT. Als alumnes, cada any els dic que hi ha cada cop més oportunitats de feina perquè el periodisme i la comunicació sñín nculers an l’activitat humana. El periodisme és més necessari que mai perquè hi ha més dades que mai però cal garbellar-la. Ara bé, els mitjans estan en procés de transformació, encara on going, encara han de saber com monetitzar la informació… i periodisme de TV, ràdio, xarxes està encara amb procés de meditació i ensamblatge. Els periodistes internacionals tindran oportunitats igual que la resta, més precaritzat per la crítica, aquestes dificultat les continuarem tenint. No tindrà menys oportunitats l’internacional que el local, perquè les dificultats no estan circumscrites a l’internacional. Els problemes de precarització són globals a l’ofici. L’avantatge del periodisme internacional és que ara potser amb menys recursos poden fer més coses, tot té cara i creu.

AP. Berta Camprubí Pàmies. Jo he fet de fixer al Cauca, Colòmbia. I ho han fet companys indígenes locals exposant-se perquè el de tele5 o BBC pugui gravar camps de maria o laboratoris de coca. Fan falta aquestes imatges?

TF. No crec que cap editor et demani que tu arrisquis la teva vida o la del teu company de feina per tenir unes imatges. Això depèn de l’ètica del periodista que té aquell fixer i que sap si allò pot suposar un risc per un company, quina línia pots travessar per una notícia.

MT. Demanar arriscar la vida per obtenir unes imatges, mai… una cosa és si ho fas tu, l’altra és que t’ho demanin.

AP. Aptituds que hauria de tenir un bon corresponsal.

TF. Ser curiós pel que t’envolta, voler conèixer el país on vius. Voler saber, que és el que et porta a voler explicar. Picar molta pedra. Tant aquí com allà, les bones històries surten de dedicació i passió.

AP. Dius que la crisi sanitària no s’està cobrint bé i que l’ebola es va cobrir millor.

AM. Van sortir fotos duríssimes, i era perquè eren cossos africans. Ens falta el marc per entendre què és una emergència sanitària. No sabem què és una emergència humanitària aquí. És una societat que es veu superada per una qüestió sanitària i necessita ajuda. No teníem aquest marc mental per intentar entendre aquesta situació.

Abans de començar l’acte, la periodista Montse Santolino va fer la benvinguda al debat i la presentació de la Beca Dev Reporter: Ja van 4 edicions. Beca de periodisme de la Fede. Projecte europeu que finança aquestes beques (en les dues últimes edicions). 34 projectes becats. S’han repartit 480.000€ amb import mig de 20.000€. Són fons de cooperació internacional, provenen tant de la UE, com de l’Ajuntament com de la Generalitat. Característica: els projectes parlen de la justícia global; són per fer aquests treballs periodístics, però els projectes són conjunts entre periodistes i ONG.

Aquestes beques tracten de justícia global, perquè parlen de crisis internacionals. Per a moltes entitats, el periodisme internacional és cabdal, cal explicar què està passant al món. L’origen d’aquestes beques és en la constatació, i de manera molt paradoxal, que cada vegada les crisis són més globals, i en canvi, el periodisme internacional perd més professional i espais.

Al mateix temps, el concepte habitual de periodisme potser no ens acaba de servir del tot. La divisió entre periodisme nacional i internacional ja no ens serveix per abordar segons quines problemàtiques.