Espera’ns a la Porta de Damasc, Ana

Era la nostra darrera nit a Palestina, després de 15 dies voltant per Cisjordània i pels territoris del 48, càmera en mà. Finalment, després de dies escrivint-nos, ens trobaríem. El punt de trobada no podia pas ser un altre: la Porta de Damasc de la ciutat antiga de Jerusalem. N’Ana Alba seria la millor amfitriona per acomiadar-nos d’una terra que revivia el 50è aniversari de la Guerra dels Sis Dies, el juny de 1967.

L’havia conegut de la mà d’en Xavi Giró, arran d’una conferència que ella va impartir a l’IEMED, dins del màster que coordinava; en acabar, vam anar a fer una birra un grupet de gent. I allà vaig conèixer en persona a qui ja feia temps que seguia a les xarxes gràcies a uns articles sobre la realitat palestina que calia llegir tant sí com no. Després d’això, el contacte via correu electrònic l’havia fet de la manera més paracaigudista possible, però això no va impedir que ella fos accessible i propera des del primer moment.

I això potser és el que més et crida l’atenció inicialment: la senzillesa, la humilitat, la proximitat. Com tota una corresponsal consagrada al seu lloc, atén un grupet de cinc voluntaristes que gosen carregar-se la càmera a l’espatlla per mirar de deixar constància d’una realitat social, personal i política que ella coneix de dalt a baix des de fa anys. Perquè sempre en les seves paraules hi havia interès i curiositat, estima i ganes d’aportar; cap retret, cap lliçó, cap menyspreu, cap mirada altiva ni arrogància o supèrbia.

Durant els 15 dies que vam estar voltant per Cisjordània i els territoris del 48, vam anar parlant esporàdicament. I a vegades era ella qui, passats uns dies sense dir res, ens preguntava com anàvem. També, des del minut zero, es va mostrar predisposada totalment a ajudar-nos, fins i tot per si teníem problemes per treure el material audiovisual per culpa d’un estat extremadament controlador i repressor: se’ns oferia com a periodista de qui podíem donar enllaç o contacte, es va oferir a guardar-nos el material i enviar-lo més tard… com si fos una més de l’equip.

Aquella agradable nit de juny de 2017 ens va acollir als carrers de ca seva, Jerusalem. Ens va descobrir el lloc on vam fer el darrer àpat a Palestina, al mateix temps que ens ensenyava com negociava en un àrab ben fluid. Una llengua, com una terra, que vivia a flor de pell i en la qual ens va ubicar d’una manera tan planera com profunda, tan personal com universal. Jugava a casa i es notava; ho feia a gust i en gaudia. I sabia compartir-ho.

A cavall entre 2017 i 2018, ens vam tornar a trobar, aquest cop a Barcelona. Em va posar al dia del seu càncer i de com seguiria el tractament a un lloc i l’altre. A l’abril d’aquell any, més contenta que ningú, se’n tornava a la seva estimada Jerusalem: això la feia feliç. D’aleshores ençà, el contacte havia estat més aviat escàs, tot i que mirava d’anar seguint les seves cròniques palestines.

L’altre dia, un amic periodista en comú, en Jordi Mumbrú, em va posar sobre avís. “N’Ana Alba ha tornat per Barcelona: està molt malament”. I tres dies després, sense temps per haver-ho assumit i pogut dir-li res, ell mateix m’ha donat la tràgica notícia.

Ens donem ànims amb en Jordi. Ens abracem virtualment amb en Xavi. Dono la mala notícia i ens consolem amb el grup de Palestina amb qui encara tenim pendent el documental. I fullejo internet per veure que la impressió que ens va transmetre, fins i tot amb el poc contacte directe, és la que tothom que hi va conviure laboralment subratlla i destaca: honestedat, passió, professionalitat, humilitat, senzillesa, humanitat.

Ara per ara, amb ella ha estat la nostra darrera nit palestina, a la Porta de Damasc que dóna la benvinguda a la ciutat antiga de Jerusalem i a tot un món que era casa seva. Allà ens hi retrobarem. Que la terra et sigui lleu, Ana.