[10/02/2020, Curs d’escriptura creativa] Primer encàrrec

11 febrer 2020 § Deixa un comentari

Lletres derivades de la primera sessió del Curs d’escriptura creativa | Eines per emprendre un projecte literari, a càrrec d’Ada Castells

Dels escrits que vam improvisar totes a la primera sessió, n’Ada en va agafar un element de cada un d’ells. Amb tots 6, havíem d’escriure una història, posar-li títol i que no superés les 2 pàgines. Els elements eren: que no volien desparar taula; que no es parlen entre elles; que se’ls ha mort la mare; que viuen en una casa amb jardí; que una germana és molt brillant i l’altra, no; que el pare és un pare, autoritari, desatès.

De nou, la valoració posterior va servir per anotar-ne millores, alguna de les quals sí que he pogut incorporar. D’altres, les deixarem per al proper cop.

cortina

La nota discordant

Ell. Sol. Ell sol, com sempre, vaja.

Només l’acompanya aquella guitarra que li van regalar quan tenia 11 anys. Res ni ningú no li ha durat pas tant de temps. Els acords que no li surten, però, són més importants ara que no pas això. Com sempre. Fa un glop.

Acluca un ull, intentant esquivar el raig de sol que s’escola per la porta del jardí, oberta en una de les seves meitats. Ho fa a batzegades, de la mateixa manera que la cortina juganera s’escapa voleiant porta endins, porta enfora. El blanc de la roba ressalta encara més la claror d’un dia esplèndid, de sol radiant. La remor de la gespa, verda brillant, es deixa sentir al compàs de la cortina. I un altre glop.

A les cantonades hi veu el públic incombustible que sempre l’ha vist crear, i destruir. Del Perú, la figura que li va comprar a na Marina, quan va començar a estudiar l’imperi inca i la va fascinar. Ella li preguntava per llibres per a saber-ne més, ell no treia el ulls del partit de futbol de torn. Ella li plantejava dubtes que ell assegurava que li respondria la Viquipèdia. Ella li ensenyava els treballs que feia i ell li retornava, setmanes després, tacats de cafè, o licor, sense ni haver-ne girat la portada.

Na Marina no entenia que ell tenia coses més importants a fer. Ell feia negocis. Molts, i de molt importants. Transcendentals. Aquí i allà, amunt i avall. Per això tampoc no era sempre a casa, perquè li tocava viatjar. Coi, que la figura del Perú l’havia comprat ell directament allà, que l’havia dut ell expressament des d’allà! I això na Marina no ho valorava, ni ho entenia. Ni entenia que ell també tenia dret a descansar. Que no sempre podia estar per elles, que també tenia dret a sortir amb els amics, encara que fes dies que era fora de viatge i tornés a desaparèixer una o dues nits, i que quan tornés amb prou feines anés de l’habitació al sofà, i que després tornés a marxar per negocis. Que la casa no es pagava sola, i això na Marina no ho entenia. Tan bones notes que treia, i això no ho entenia. Que ell també tenia dret a beure un licor al compàs d’uns acords deslligats.

Sort n’havia tingut, ell, de la guitarra. Refugi en aïllament, porta oberta a la imaginació, era la seva assegurança de vida. La mantenia sempre en perfecte estat: ben neta i polida, amb les cordes tensades al punt just. Era la nineta dels seus ulls. Per això mai podria oblidar el dia que n’Ariadna gairebé va trencar-l’hi. Aquella estúpida incapaç d’acabar la secundària fins al tercer intent va estar a punt de destrossar la seva mimada i, amb ella, la seva vida. La plantofada que va rebre li va servir per entendre que s’havia de mantenir ben lluny de la guitarra.

Segurament, va ser de les poques coses que n’Ariadna va entendre a la primera. Va necessitar passar tres cops per centres de desintoxicació per deixar les drogues; les dolentes, que no eren les que prenia ell. Va necessitar quatre accidents de cotxe per alcoholèmia perquè li retiressin el carnet. Canviava d’amistats com qui canviava de camisa. De fet, ell tampoc no va arribar a conèixer mai cap dels seus amics: ni ella ni sa germana els duien a casa. Un dia, na Llúcia li va dir que n’Ariadna tenia una parella asiàtica; ell, aprofitant que era de viatge a Indonèsia, li va comprar una figura del país. La parella, que va resultar ser de la Xina, no va durar ni un mes, però encara menys va durar l’interès d’ell per la vida íntima de la petita. Ara, Indonèsia i el Perú es miren de fit a fit en la diagonal del menjador.

Sort que ell havia comprat aquelles figures per donar-li distinció a la nova casa. Cap de les tres va valorar mai el seu bon gust. Si no hagués estat per ell, allò hauria estat només una barreja de portes blanques d’alumini, cortines d’Ikea i mobles rústics dels sogres; de tant en tant, ell comprava coses per Internet que elles es trobaven de sobte a la porta. De fet, cap de les tres va valorar mai l’esforç que ell havia fet per poder sortir d’aquell pis petit del barri i mudar-se a les afores.

Prou que ho va celebrar, ell, acabant-se tot sol una ampolla sencer del seu licor preferit; sol, com sempre, vaja. El concert de guitarra va durar fins ben entrada la matinada, més o menys, el mateix que l’insomni de totes tres.

Rasca les cordes de la guitarra i comprova que avui sí que estan desafinades. Palpa els coixins del sofà, per veure si s’hi ha escolat l’afinador, quan sent que una copa es tomba, rodola i finalment cau a terra i es trenca. El cop de vent ha estat especialment fort, la cortina es rebrega sobre si mateixa i és a punt de fuetejar la resta de plats, fins que torna a voleiar de manera plàcida i agradable. Encara rai, perquè hauria pogut tombar totes les ampolles. Fins que no s’ha llevat de la becaina no s’ha adonat que elles ja no hi eren, però la taula roman tal i com l’havien deixat, tret que els glaçons ja estan fosos dins dels vasos. Tots, menys el del seu got, que va renovant per a tornar-hi a fer un glop.

Mira que són desconsiderades, ni un dia com avui, han canviat i han estat incapaces de desparar la taula. Tants anys després, i no han canviat. Quina poca consideració amb ell i amb la seva mare, fins i tot. Quants anys feia que no venien? Tampoc ho sap; dels darrers cops que na Marina passava per casa, na Llúcia ja no li’n deia res. De n’Ariadna encara en sabia menys: feia molt més temps que havia marxat de casa sense dir on vivia. Només na Llúcia en sabia alguna cosa, per nadal, però ni tan sols venia a casa. Ell, de fet, tampoc hi podia ser sempre: els negocis li ho impedien.

Un nou glop, amb glaçó renovat, li recorda que n’Ariadna havia marxat quan na Marina s’hi havia enfadat, just després que na Llúcia hagués començat a trobar-se malament. Coses de dones, segur. Feia anys, d’això, i na Llúcia seguia amb les seves queixes, era molt pesada. Sort que ell era sovint fora de viatge. Des d’aleshores, però, na Marina passava més per casa; això li deia na Llúcia, que estava cada cop més prima, tossia i tenia mal dormir. Vaja, motius de més que tenia ell per passar les nits fora, amb els seus amics, quan passava per casa. O de dormir al sofà quan s’allargava amb la guitarra.

I és que, amb la de coses que tenia al cap, només li faltava que na Llúcia li omplís amb maldecaps d’ella i de les filles. Que si no en sabia res, de n’Ariadna, potser és perquè li havia fotut el cap com un timbal, com a ell. Que sí, que na Marina era molt intel·ligent però que si sa germana no volia saber res d’elles dues, potser alguna cosa havia fet. Que aviam com les havia educat, ella, a les seves filles, ja que ell els havia donat, a les tres, tot el que havia pogut i més. Ell, que sempre estava sol, amunt i avall, aquí i allà, però que no deixava de pensar en el millor per a elles.

La murga dels maldecaps de na Llúcia feia anys, que durava. Van ser anys en què de n’Ariadna no en va saber res més que era una imbècil egoista, segons deia na Marina. Ho deixava anar sempre que sortia el seu nom a taula en els pocs cops que coincidien ella, na Llúcia i ell. Els darrers anys, la gran passava més temps a ca seva que ell mateix, tot i que no coincidien gaire. Primer, na Llúcia li ho explicava. Després, ja no, però ell ho veia per la roba acumulada a la rentadora i el menjar de la nevera; en tot cas, mentre n’hi hagués per a ell, tant li feia.

Avui, després de dies fora de viatge i desenes de trucades de na Marina que s’havia negat a respondre, s’ha trobat que no hi ha pràcticament roba a la rentadora i la de na Llúcia està tota neta, plegada i empacada. L’habitació on dormia algunes nits na Marina també està recollida. La nevera era pràcticament buida i la taula estava parada. Per a tres. Na Marina havia aconseguit que vingués n’Ariadna. Bé, ho ha aconseguit na Llúcia, però ella ja mai no ho sabrà.

Quan pinça les cordes de nou, la corda més prima es trenca i fueteja l’aire. Peta la llengua en senyal de desaprovació. Ni la guitarra l’acompanya ja ara.

Ell. Sol. Ell sol, com mai, per sempre.

Tagged: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [10/02/2020, Curs d’escriptura creativa] Primer encàrrec at a destemps.

meta

%d bloggers like this: