[09/05/2019, L’Accent] Pensar els Països Catalans

6 Juny 2019 § Deixa un comentari

Article d’opinió publicat a L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans, el 09/05/2019. Enllaç original.

maxi-25-abril-2018-e1557422346319-860x450_c

Pensar els Països Catalans

«No hem de pensar tant els Països Catalans des dels territoris, sinó pensar els territoris des dels Països Catalans i en funció d’aquests». Aquesta bona síntesi la va dir en Quim Serra a la xerrada que va organitzar el CDR de Sant Andreu Parlem de Països Catalans? L’acompanyava na Maria Josep Martínez, de Xàtiva. L’acte era la cloenda d’un cicle de xerrades en què s’havia parlat de Mallorca, del País Valencià i de la Catalunya Nord.

Durant les tres xerrades anteriors, en què gent dels diferents territoris ens els va contextualitzar tant històricament com políticament, vam poder constatar una cosa: el Procés s’ha carregat els Països Catalans. Potser per això es fa més necessària que mai la reflexió de Serra. I ho podem reformular d’una altra manera pràctica: què fem des dels territoris per construir els Països Catalans? Està clar que el Procés és un obstacle, és contrari a aquesta construcció.

Però anem més enllà, encara. Perquè hi ha qui pensa que cada un dels territoris ha de seguir un trànsit similar al procés del Principat. La idea d’un camí unívoc i reproduïble és encara més absurda un cop passat l’1 d’octubre. No tan sols perquè allò de la independència «de la llei a la llei» s’hagi constatat ―ara sí, a ulls de tothom― com una fal·làcia, sinó perquè la lliçó més clara i pragmàtica que n’hem d’extreure és que això va de correlació de forces, de lluita pel poder. Serra afirmava que «al final, les contradiccions de classe acaben explotant. Hem de regenerar el conflicte de classe, perquè les condicions d’explotació arriba un moment que no es poden aguantar, i la gent es rebel·la». I ho deia a tomb d’aquesta altra afirmació històrica: «Una de les trampes és fer creure que hi ha un gradualisme de l’autonomisme a la sobirania: són substancialment diferents i, fins i tot, antagòniques. L’autodeterminació s’ha d’exercir des del poble en aquell moment en què prengui el poder».

«Els Països Catalans són un projecte de futur, però això només serà possible si som capaces de bastir un programa d’unitat popular que millori les condicions de vida de les classes populars perquè se’l facin seu», assegurava Martínez. I això relligava perfectament amb el que havia desgranat Serra. En aquest sentit, Martínez exposava que la diferència de nivell de consciències territorials no és cap obstacle per a la construcció del projecte, ja que hi ha una conjuntura compartida als territoris, que ens uneix, des de la qual podem vertebrar dels Països Catalans. Aquests elements eren: la situació socioeconòmica després de l’enèsima crisi capitalista; que el procés al Principat ha evidenciat el caràcter antidemocràtic de l’estat; que qui governa i remena els fils són les elits econòmiques, protegint els interessos de la banca i l’Íbex 35, i que aquestes elits estan aprofundint en les condicions d’explotació i precarietat en què vivim, situació encara més agreujada en el cas de la doble explotació de les dones treballadores.

«És a partir d’aquesta realitat des d’on es pot vertebrar un projecte d’alliberament nacional. La proposta per avançar s’ha de basar en l’organització de molts tipus en lluites diverses (habitatge, feminista…). Cal donar-los vertebració nacional que visibilitzi el projecte de país que volem». De nou, Martínez relligava el fet de pensar des dels territoris amb la construcció nacional i els interessos d’una classe, la treballadora i les classes populars, per poder construir Països Catalans. «És l’autodeterminació que ho farà possible», concloïa.

No debades, Martínez definia els Països Catalans com un projecte que trenca la configuració dels estats-nació contemporanis, i trenca també amb l’eina principal del capitalisme global. Serra hi afegia que els Països Catalans tenen una base material en tant que nació moderna, i explicava, des del materialisme històric, com la modernitat ha configurat una determinada societat. I en posava exemples concrets: «l’entrada a la modernitat i al capitalisme del Principat no s’explica sense les migracions dels Països Catalans: hi ha una gran quantitat de migració valenciana que va cap al Principat. No és només rural cap a les ciutats, són migracions de tot arreu del territori. La revolució agrícola al País Valencià es produeix perquè era més rendible que la industrialització. Sense massa crítica al Principat, no es pot fer revolució industrial. La modernització del País Valencià té a veure amb la industrialització al Principat, i aquest territori té mà d’obra del sud». I encara més: Serra destaca la importància de la gent republicana i socialista de Perpinyà durant un segle i mig per acollir gent que fuig, a l’exili. Són uns episodis que ens remeten a èpoques més recents.

«La base material i econòmica no genera res automàticament, no crea superestructura. Cal voluntat política», afirma Serra. Per això, Martínez també afegeix que «no entenem el procés d’alliberament com un procés de suma de territoris: necessitem una consciència única, que no vol dir uniforme, de Països Catalans». És la voluntat política la que construeix un projecte o un altre, tant des del subjecte (poble treballador o aliança transversal) com des de l’objectiu (independència o pacte).

En aquest sentit, Serra considerava que el món reformista (tant del País Valencià o les Illes Balears, com el processisme del Principat) està arribant a una via d’estancament. «El reformisme o l’autonomisme no tenen via: o t’ho tomben via Tribunal Constitucional o t’ho tomben políticament. Està havent-hi una convergència cap a l’autonomisme, no hi ha tant d’avenç, políticament». Així, feia la crítica al processisme que es ven com «només anem amb el moment i la centralitat del país, fer regionalisme abans és el mateix que fer independentisme ara». Per a Serra, la gradualitat és error, és trampa; l’autonomia es contraposa a la sobirania, no són conceptes diferents, sinó antagònics. I ho reblava: «si fem l’anàlisi que això no va enlloc, anticipem-nos a donar resposta a escala nacional».

Aquesta resposta nacional, pensa Martínez, ha de ser a partir d’una consciència inclusiva i des de la diversitat d’un projecte nacional de Països Catalans en què hi hagi condicions de vida dignes per a les classes populars. «L’únic projecte viable dels Països Catalans és que siguin el projecte de les classes populars, és a dir, contra el projecte de les elits dominants. I això vol dir que han de ser feministes o no seran», afirmava Martínez.

Per traçar línies comunes, posava damunt la taula elements que ens poden ajudar a construir el projecte polític dels Països Catalans, sabent que la majoria de forces del Procés no conceben això com a procés d’alliberament de la nació completa:

  • El Procés ha aconseguit posar en crisi el règim sorgit de la transició i posar damunt la taula el dret a l’autodeterminació.
  • L’1-O i el 3-O han demostrat que l’organització popular és capaç de posar contra les cordes l’estat i aconseguir-ne objectius.
  • Sense institucionalitat alternativa i sobiranies fortes, la materialització d’una república independent no és possible.

Per això, tant l’un com l’altra conclouen que cal aprofitar el conflicte generat amb l’estat per estendre a la totalitat dels Països Catalans el debat sobre el dret a l’autodeterminació, sobre les sobiranies, i per poder plantejar un full de ruta d’alliberament que abasti la totalitat del territori, de manera que la correlació de forces sigui més àmplia. Ens cal identificar necessitats comunes de la població i fer un projecte que doni resposta a això, utilitzar la vertebració territorial com a manera de fer possibles els objectius.

En resum, doncs, ens cal pensar les necessitats de les classes populars als diferents territoris en funció de la construcció nacional dels Països Catalans, i actuar-hi políticament de manera conseqüent. Si l’estat espanyol és irreformable i enemic de la vida digna, ho és per al conjunt de la població treballadora de tota la nació.

Anuncis

Tagged: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [09/05/2019, L’Accent] Pensar els Països Catalans at a destemps.

meta

%d bloggers like this: