[27/04/2019, L’Accent] La lluita per l’autodeterminació és la lluita contra el poder econòmic que ens condemna a una vida de misèria

25 Mai 2019 § Deixa un comentari

Article d’opinió publicat a L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans, el 27/04/2019. Enllaç original.

La lluita per l’autodeterminació és la lluita contra el poder econòmic que ens condemna a una vida de misèria

IMG-20190427-WA0003-620x464

La coincidència de la convocatòria d’eleccions generals espanyoles i autonòmiques valencianes amb el «judici al procés» i l’augment de les forces obertament feixistes arreu de l’Estat espanyol dibuixen una tessitura complicada per a les aspiracions de l’esquerra independentista. I és, precisament, en aquestes condicions en què cal analitzar més fredament la situació i no deixar-se endur per la immediatesa. Les respostes a la conjuntura política actual s’han de fer amb una perspectiva de llarg recorregut.

En aquest sentit, cal entendre que l’Estat espanyol està intentant tancar per dalt l’escletxa del que vam obrir des de baix, especialment l’1 d’octubre al Principat, però no només. Sigui com sigui, de moment, se n’està sortint: si aquells dies vam entendre i dur a la pràctica que només amb un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències podíem exercir l’autodeterminació, ara el tauler on alguns sembla que posin totes les aspiracions i anhels és el del Congrés espanyol, un espai, per definició, antagònic als nostres interessos com a poble, com a classe i com a dones treballadores.

Cal no oblidar que el poble treballador dels Països Catalans estem lliurant una batalla per determinar lliurement el nostre estatus polític i el nostre desenvolupament econòmic, social i cultural. La segona transició espanyola, iniciada oficialment i mediàtica el 3 d’octubre de 2017 amb el discurs del monarca borbònic Felipe VI, busca la subordinació, de nou, a l’ordre constitucional fill de la dictadura franquista. Que aquest ordre constitucional és contrari a una vida digna per a la immensa majoria de la classe treballadora és el que ens cal posar damunt la taula per agregar cada cop més classes populars a un programa que defensi i recuperi drets, que construeixi sobiranies i que demostri que tot plegat només és possible a través de l’exercici de l’autodeterminació. I això és una dinàmica que no farem el 28 d’abril en cap de les dues conteses electorals.

I és que quan parlem d’ordre constitucional no parlem només del Govern espanyol, parlem de l’Estat en el seu conjunt, la seva raó de ser i les diferents institucions que en pengen supeditades, com les autonomies. És així com cal analitzar també el paper de les forces del pacte del Botànic, en el cas del País Valencià, encara que hi hagi moltes similituds extrapolables als governs autonòmics tant del Principat com de les Illes Balears, a l’hora de superar les limitacions socials, econòmiques i nacionals dins de la legalitat espanyola.

«El Pacte del Botànic ha fet més palesos que mai els límits de l’autonomisme. No és només que al govern autoproclamat del canvi li haja faltat voluntat política per a fer transformacions en profunditat, que també: és que l’Estat espanyol és irreformable i cap proposta d’avenç social o nacional no prosperarà». Això afirmem com a esquerra independentista amb motiu del 25 d’Abril d’enguany, i ho fem respecte dels fets viscuts en el darrer cicle electoral arreu de la nostra nació.

Si una cosa ens ha demostrat el cicle 2015-2019 és, d’una banda, que les autonomies estan segrestades en l’àmbit social i econòmic per l’article 135 de la Constitució espanyola i el Fons de Liquiditat Autonòmica; de l’altra, que només la mera voluntat de voler anar més enllà, ni que sigui simbòlicament, en les aspiracions nacionals, suposa l’aplicació de l’article 155 i el desmantellament de la minsa autonomia administrativa de la comunitat.

Les mesures de control econòmic i supeditació de la despesa social al deute suposen retallades en els serveis públics, empitjorament de les condicions laborals i contractuals i, com a conseqüència, una degradació de les condicions de vida de la classe treballadora. Aquesta degradació és encara més accentuada en les dones treballadores, a qui el sistema patriarcal dins del capitalisme condemna a desenvolupar les tasques de cura (persones dependents, sanitat…) que l’Estat deixa de proveir. S’hi empeny la classe treballadora a la contractació de serveis privats per cobrir necessitats bàsiques, una contractació molts cops inassumible econòmicament i que, de retruc, beneficia grans corporacions empresarials que, des del darrere, pressionen governs per legislar en aquest sentit del desmantellament dels serveis públics. La vida digna ens és impossible dins d’aquest Estat.

En el vessant polític, els drets nacionals s’esdevenen del tot irrealitzables en un Estat que no ha dubtat ni dubtarà a utilitzar tots els mecanismes, legals o il·legals, per garantir la sacrosanta unitat nacional espanyola. No ho oblidem: l’espantall nacional espanyol és només una façana per cohesionar la població de l’Estat, ja que el veritable interès que hi ha al darrere, la veritable raó d’estat de la unitat nacional, és el control i el domini econòmic sobre les capacitats productives dels territoris sotmesos al seu jou. Dit d’una altra manera, mentre els Països Catalans siguem motor econòmic de l’Estat, la raó d’estat passarà per damunt de qualsevol bri democràtic.

És així, doncs, com cal entendre la lluita per l’autodeterminació: la lluita contra el poder econòmic que ens condemna a una vida de misèria. Els veritables enemics de l’autodeterminació són l’Íbex 35 i les empreses que fan anar les portes giratòries entre els governs espanyol i autonòmics i els seus consells d’administració. La lluita per l’autodeterminació als Països Catalans és una lluita en la correlació de forces en el pla econòmic: els uns, per sotmetre’ns -a la classe treballadora i les classes populars- a majors graus d’explotació per treure’n més benefici; les altres, per assolir unes condicions de mínims que ens permetin posar la vida digna al centre. I això vol dir, també, rescatar la nostra llengua i cultura de la desaparició a la qual les volen sotmetre. La construcció nacional dels Països Catalans només es podrà fer trencant la legalitat espanyola i francesa.

I amb tot això, on queda el 28 d’abril? Hem de tenir en compte que identificar Vox com el perill a abatre només ens fa tancar la mirada i facilita que errem en la resposta tàctica. De la policia a la judicatura, dels grans poders fàctics als principals partits espanyols, el feixisme és l’ADN de l’Estat espanyol. La irrupció de Vox només els ha permès ubicar la centralitat política encara més cap a la dreta. Cal tenir clara una cosa: combatre únicament Vox és, malauradament, afermar el «règim del 78» per l’altra banda; en canvi, combatre el «règim del 78» sí que és combatre Vox i el feixisme estructural de l’Estat.

Afirmem que avançar és l’única manera de no retrocedir. I és amb aquesta consigna que podem plantar cara a un feixisme que vol atacar i retallar encara més drets a les dones, a la classe treballadora i a les nacions oprimides. Els dics de contenció contra la regressió de drets no poden ser estàtics i de resistència: cal passar a l’ofensiva. No podem treballar per un estat del benestar i de les autonomies que anheli suposats temps passats millors: només lluitant per recuperar i defensar drets podrem fer front a l’envestida de la ultradreta.

Ni l’Administració ni les institucions no ens serviran en aquest camí cap a una vida digna. La nostra institució és la lluita, el carrer i l’organització. Al Principat hem pogut constatar la ficció de l’espai parlamentari i institucional com a garant de profundes transformacions socials que beneficiïn la majoria de la població, les classes populars i la classe treballadora. La participació electoral és un miratge a l’hora de frenar i revertir positivament la involució autoritària, neoliberal i patriarcal de l’Estat espanyol. Ni els parlaments autonòmics ni, encara menys, el Congrés espanyol, no són eines que ens permeten construir la nostra nació. Els governs autonòmics ja no serveixen per a allò que van ser votats ni donen solucions a les problemàtiques socials de la població.

Els parlaments són seus, els carrers han de ser nostres. El nostre passat recent ens demostra que l’organització popular és capaç de posar contra les cordes l’Estat i aconseguir-ne objectius. És aquest el camí a seguir i no a la inversa. Hem de situar la conflictivitat al centre de la nostra lluita: cal disputar el poder econòmic a través d’un projecte de sobiranies que ens permeti caminar cap a una vida digna. I cal fer-ho amb un programa feminista d’unitat popular que agregui la gran majoria de la classe treballadora i les classes populars. Cal situar uns objectius de mínims inassumibles per al sistema que ens permetin passar a l’ofensiva.

I ho hem de fer en clau nacional: els Països Catalans són garantia de ruptura i de bloqueig al pacte i la renúncia. Això és una màxima que hem de recuperar de manera pràctica en la nostra lluita política. La inexistència jurídica dels Països Catalans és la principal garantia que ningú no hi mercadejarà per treure’n benefici propi. L’únic projecte viable dels Països Catalans és que siguin el projecte de les classes populars; i al revés: l’únic projecte que tenim les classes populars és la construcció d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes.

I després del 28 d’abril? Cal tenir en compte dues premisses bàsiques: d’una banda, que, sigui quin sigui el resultat electoral, no hi ha la capacitat de curtcircuitar l’acció parlamentària al Congrés espanyol, i això partint del fet que els partits anomenats sobiranistes realment ho compleixin. Ni tan sols amb un hipotètic bloqueig d’investidura presidencial no seria possible: una nova convocatòria d’eleccions espanyoles podria escorar encara més cap a la dreta els resultats. De l’altra, que l’ofensiva recentralitzadora, tant en l’àmbit nacional com social i econòmic, travessat per una envestida contra els drets de les dones, és a l’agenda de la raó d’estat, independentment de qui governi.

Així doncs, cal que ens organitzem i rearmem per a un nou cicle mobilitzador que no només pugui fer front a noves retallades antisocials, emparades per un nou discurs oficial de crisi econòmica, sinó que ens permeti passar a l’ofensiva. Per això, hem de tenir clar que decidim votant cada dia quan creem comitès de vaga feminista que, a més, vertebren la lluita feminista arrelada al territori més enllà del 8 de març. Quan defensem i exercim el dret a un habitatge digne. Quan combatem el feixisme i el masclisme als carrers i arreu. Quan treballem per eliminar l’escletxa salarial. Quan desenvolupem vagues que ens permeten articular el territori i teixir aliances dins de la classe treballadora i les classes populars. Quan articulem pràctiques desobedients que tenen el suport d’una gran part de la població.

Ens cal recuperar la iniciativa i fer-ho utilitzant els denominadors comuns de la vaga de docents i de les lluites per uns serveis veritablement públics; de les vagues generals feministes i de les lluites en defensa del territori i de la nostra llengua, o de l’1 d’octubre: determinació, carrer, desobediència, resistència, ofensiva política, assemblearisme, carrer. No serà al Congrés espanyol, un espai institucional i contrari als nostres interessos, on podrem desenvolupar una praxi d’alliberament. De la mateixa manera que la lluita antifeixista no pot ser reactiva, a la defensiva i institucional, sinó que ha de ser ofensiva, constructiva i des dels carrers, els termes en què desenvolupem la lluita per l’autodeterminació han de seguir les mateixes coordenades. Decidim votant cada dia quan treballem per exercir l’autodeterminació dels Països Catalans, l’única manera d’aconseguir una vida digna per a les classes populars.

Tagged: , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [27/04/2019, L’Accent] La lluita per l’autodeterminació és la lluita contra el poder econòmic que ens condemna a una vida de misèria at a destemps.

meta

%d bloggers like this: