[14/03/2019, Taller ‘Llegir per escriure’] Quart (pre)encàrrec

13 Març 2019 § Deixa un comentari

Lletres prèvies a la quarta sessió de Llegir per escriure | Un taller impartit per Sònia Moll per compartir lectures i posar-les al servei de la creació literària.

Sembla mentida que, com més temps tenim, pitjor ens ho muntem. És un clàssic: no saber-se organitzar i deixar-ho tot per al darrer moment. No vaig apurar tant com en la sessió anterior, en què ho vaig escriure, literalment, just abans de pujar al taller.

Però la situació sí que era prou arriscada: fer-ho un dimecres nit tornant d’entrenar, havent vist com els bars eren plens de gent veient un Barça que cada cop m’importa menys però, coi, sempre vols que passi l’eliminatòria, igualment. Mesura dràstica com sempre que se n’imposa la necessitat: tancament de missatgeres i twitters, mòbil allunyat i play a la BSO inspiradora.

Relectures dels textos i dels deures proposats. Dits als teclats. No amb gaire brillantor, però almenys la cosa va fluir.

cel-nuvols

La temàtica general era la infantesa. A partir d’aquí, ens proposava diferents opcions a triar.

Buscar algun record “la primera vegada que” des de la infantesa

Vaig buscar-la als núvols però no hi era. I això que feia bon dia. No era dissabte ni vam dinar-hi com fèiem sempre, però tota la família érem a la casa de l’àvia on setmanalment repetíem aquesta rutina. Tampoc no acabava d’entendre per què tothom feia cara de tristesa i tenia poques ganes de xerrar, si hi érem gairebé totes.

De tornada a casa em van dir que això del cel era en realitat que s’havia mort. I que morir-se volia dir deixar de respirar.

Sol al llit, vaig intentar aguantar una bona estona sense respirar, per saber què se sentia quan s’és mort. No vaig durar gaire i a sobre segur que em vaig posar vermell com un tomàquet. Vaig decidir que morir-se era una merda i que era molt millor respirar, viure i contemplar el cel blau, sobretot si els núvols hi fan dibuixos.

De pors i temors infantils

De nit, anar del menjador al lavabo, com a pas previ a l’habitació, era una cosa arriscada. No perquè la casa fos precisament gran ni hagués de passar res, sinó perquè es disparaven tots els temors: a la foscor, al silenci… Però si a més aquest recorregut el feia després d’estar tothom al menjador veient una pel·lícula, aleshores s’hi afegia un altre element: jo també sóc dins d’una pel·lícula?

Perquè, a veure, si jo veia persones a la televisió amb vides més o menys normals i que feien coses més o menys normals, per què no podia ser jo també protagonista d’una pel·lícula? No, no per una qüestió d’egocentrisme o ànsies de protagonisme, sinó al contrari: i si jo també tinc una càmera i no ho sé? I si m’estan gravant tot el dia i no me n’adono?

Ma mare, aguantant-se el riure, prou que m’ho treia del cap, quan li ho preguntava directament. Però mentre em raspallava les dents, mirava fixament l’immens mirall que tenia davant meu i pensava: “aquest és el millor lloc on amagar una càmera”. Per això, quan era davant del mirall, em comportava de forma més o menys decent i agraïa que tant la tassa del vàter com la dutxa quedessin fora de l’angle frontal de la càmera que gravava les nostres quotidianitats perquè tot de gent com naltros, a l’altra punta del món, ens veiés i pensés que quines vides més avorrides dúiem.

Sobre el nostre nom

El Sánchez. Aquest vaig ser jo, a l’escola, durant tota l’EGB. Amb el nom duplicat, deixaves de tenir-ne i et deies pel cognom. I si el duplicat era de la teva mateixa classe, encara amb més motiu. Com jo, tres o quatre parelles més de noms duplicats a qui tothom ens anomenava pel cognom. No sé què hauria passat si haguessin coincidit parelles de cognoms substitutives d’algun parella de noms…

Fora de l’escola, podia ser jo, podia ser en Roger. Era, de fet, la meva batalla particular: em dic Roger. A casa, amb la família, al bàsquet, amb la gent que coneixia fora… era en Roger. Diuen que el nom no fa la cosa, però jo tenia molt clar que en trepitjar l’escola era el Sánchez i fora d’ella, en Roger.

Un dia vaig convidar un company del bàsquet a un aniversari d’algú de l’escola. El següent dia d’entrenament, al vestuari, mentre ens canviàvem tot l’equip, va gosar dir-me Sánchez. Vaig girar-me a poc a poc, amb una mena de suor freda, maleint qui havia gosat revelar la meva altra identitat , qui havia gosat trencar la separació infranquejable dels dos mons. Ell somreia més o menys cofoi perquè sospitava que havia tocat un punt dèbil meu; li vaig deixar clar que jo, allà, era en Roger.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [14/03/2019, Taller ‘Llegir per escriure’] Quart (pre)encàrrec at a destemps.

meta

%d bloggers like this: