[28/02/2019, Taller ‘Llegir per escriure’] Tercer (pre)encàrrec

28 febrer 2019 § Deixa un comentari

Lletres prèvies a la tercera sessió de Llegir per escriure | Un taller impartit per Sònia Moll per compartir lectures i posar-les al servei de la creació literària.

Tot i que, de nou, la classe no seria setmanal, sinó quinzenal, els ‘deures’ que ens va encarregar d’una setmana per l’altra em van desbordar. Bé, els deures del taller, no, sinó la realitat quotidiana, frenètica i estressant. Vaja, que em plantava a la sessió sense haver-ho fet.

Vaig aparèixer una hora abans prop d’on fem el curs, disposat a buscar un lloc tranquil on fer un cafè, inspirar-me i picar i repicar el teclat extern de la tauleta que havia carregat expressament tot el dia des que havia sortit de casa, al matí, cap a la feina. Una amiga que em vaig trobar de casualitat em va recomanar una cadena de cafès on podria estar tranquil. Per un dia, vaig pensar, puc assumir aquesta contradicció.

Entre que hi vaig arribar, vaig demanar el cafè, vaig revisar el mòbil -no fos cas…- i vaig rellegir els exemples que teníem, quan m’hi vaig posar, amb prou feines si faltava mitja hora per a la classe. Què havíem de fer? “Escriure un text sobre els moments que no ens agradaven de petits però que ara, des del record, enyorem”. Vint minuts després havia parit això.

caravana

Ho reconec: no m’agradava anar a visitar la família. Aviam, quan dic ‘família’ em refereixo a aquelles persones que no són 1r o 2n grau de parentiu. Parlo d’aquells tiets i tietes llunyanes de mon pare o ma mare que vèiem un cop a l’any, o dos, o un cop cada dos anys. O cada 3 o 4, vés a saber. Parlo d’aquella família que cada cop que anàvem a veure, en un llarg trajecte de cotxe difícilment amenitzat per una ràdio atrotinada que amb prou feines agafava cap sintonia de ràdio, necessitava que m’ubiquessin.

– Però aleshores, aquest oncle, qui és? I quina relació té amb Fulano? I respecte a mi, què és?

Mon pare conduïa mentre ma mare es girava de tant en tant per explicar-nos a mon germà i a mi, per enèsima vegada, qui anàvem a veure. L’arbre genealògic era un jardí del qual poc que en sabia mai identificar les plantes i les flors que l’habiten. Si fins i tot ara encara em costa…

Aquelles visites eren un suplici. Entre l’escassa edat i la timidesa, la meva interacció era més aviat mínima o nul·la. Com a nen, només esperava dues coses: jugar o menjar. O ambdues. Si aquelles persones no m’ho podien facilitar, doncs ja veus tu, quin entusiasme anar a passar el dia o la tarda allà! I clar, si no interactuaves tu, interactuaven amb tu:

– Com has crescut! I quin curs fas, ja? I quin esport t’agrada? Com et van les classes? –Els pessics familiars a la cara també formaven part del repertori d’interaccions.

A la tornada, les llums vermelles dels cotxes que, involuntàriament, ens acompanyaven en l’eterna caravana de diumenge a la tarda, eren la banda lumínica que il·luminava un paisatge que era prou més fosc dins del meu cap:

– Així doncs, aquest és tiet vostre perquè és germà de Mengano, oi?

Com si gaudís d’un alzheimer automàtic i sobrevingut, havia de tornar a repassar la filiació sanguínia i parental de les persones que havíem visitat. Necessitava, imperiosament, posar-les en relació amb altres persones que veia més sovint, que sabia com es deien i quina cara feien i com reien i quin cognom tenien perquè les veia amb regularitat. Suposo que intentava traçar un vincle entre elles, com per dir “sí, són família encara que no sàpiga qui ni què són respecte a mi”. Tot plegat, mentre amb un bolígraf rebobinàvem les cintes del cassette que volíem escoltar, ja fos perquè el que sonava no ens agradava o perquè ja s’havia acabat el Carrusel Deportivo i els sons que anunciaven que “hay gol en las Gaunas”.

Avui, que la música sona seleccionadament a l’ordinador i les fotos són digitals, rebobino dins del meu cap i penso en tot allò que em vaig perdre per no haver interactuat més. Penso en com m’hauria agradat preguntar més, parlar més, escoltar molt més, i conèixer una mica més de la història que, al cap i a la fi, forma part de la meva vida i, poc o molt, també m’ha fet com sóc. Ara ja no faig operacions matemàtiques amb les matrícules dels cotxes perquè la conducció no m’ho permet, però el radiocassette està més atrotinat que el de quan era petit.

Tagged: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [28/02/2019, Taller ‘Llegir per escriure’] Tercer (pre)encàrrec at a destemps.

meta

%d bloggers like this: