[14/02/2019, Taller ‘Llegir per escriure’] Segon encàrrec

18 febrer 2019 § Deixa un comentari

Lletres derivades de la segona sessió de Llegir per escriure | Un taller impartit per Sònia Moll per compartir lectures i posar-les al servei de la creació literària.

D’estirar el fil. D’això anava la nova tongada de ‘deures’ que ens endúiem a casa després de la segona sessió del curs. Fins ara, havíem estat practicant per acabar ràpidament els textos, per tancar-los de forma breu. En aquest cas, havíem de fer tot just el contrari: començar a desfilar una història que resultés atractiva -amb ganxo, que diuen- i que no només no es tanqués, sinó que anés obrint més històries paral·leles que poguessin captar la intriga del públic.

Ironies de la vida, jo que sempre m’allargo en excés escrivint -el que sigui-, aquest cop em costava obrir i obrir i no tancar. Com si tingués posat el pilot automàtic en la versió curta de tancar textos ràpidament, tenia la tendència a fer un text que es tanqués al cap d’un parell de paràgrafs. Això, juntament amb una barreja d’estils a l’hora d’afrontar el text, em va fer desistir d’uns primers esbossos i tornar a començar.

El resultat final és això d’aquí baix. Spoiler: s’hi nota la formació sociològica…

Text de partida: dues frases de l’inici de la novel·la El mar, de John Banville. La copio en castellà perquè és com consta en el dossier. «Se marcharon, los dioses, el día de la extraña marea (…) Después de ese día yo no volvería a nadar.»

marea-9

Se’n van anar, els déus, el dia de l’estranya marea. Després d’aquell dia, jo no tornaria a nedar. La mar, aquella blavor que havia estat llit i llençol, s’havia tornat bèstia indomable. De l’aixopluc, a la destrucció. De dar-nos la vida, a dur-nos la mort.

Al poble apreníem a nedar abans que a caminar. Era una dita popular, de les que es transmetien de generació en generació, però que, cal dir-ho, tenia gran part de certesa. Per això, avis i àvies la repetien tres cops a la setmana, mínim. I somreien amb orgull i amb aquella satisfacció del tret diferencial del poble respecte a la resta de la comarca. Ves, a tots els pobles hi ha aquell xovinisme popular, aquell orgull patri localista que duia molta gent a alçar la barbeta quan xerrava de la mar.

Ara ja no. Ara, la gent ja no alça la barbeta quan xerra de la mar; ara, la gent l’abaixa a tocar del coll, allà on el nus a la gola es nua sempre que aquell maleït dia reapareix per un motiu o per un altre. Bé pot ser que hi torni, simplement, perquè es parla de la mar -que és prou sovint-; per poc que duri la conversa, hi torna. I la conversa s’acaba més ràpid que no els déus fugiren aquell dia. Sobretot, per als avis i àvies. O més ben dit, per als pocs avis i àvies que van sobreviure aquell fatídic dia.

Les generacions més joves intentem dur-ho millor, malgrat tot. I això que jo també vaig aprendre a nedar abans que a caminar. De fet, el primer dia que em vaig perdre no fou pas en una aglomeració al mercat, no; fou nedant enmig d’aquest blau encoixinat que em duia pau i alegria i que, anys més tard, m’hi aixoplugaria per al primer amor – i alguns que van venir darrere. El record nostàlgic se’m torna espina clavada quan penso en aquell blau que es va tornar dur i punxegut i que s’endugué tants amors enmig del terror i el dolor.

Continuarà… o, més ben dit, hauria de continuar…

Tagged: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [14/02/2019, Taller ‘Llegir per escriure’] Segon encàrrec at a destemps.

meta

%d bloggers like this: