[12/12/2018, L’Accent] Entre les armilles grogues i les línies roges

9 gener 2019 § Deixa un comentari

Article d’opinió publicat a L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans, el 12/12/2018. Enllaç original.

Entre les armilles grogues i les línies roges

El moviment popular independentista ha de prioritzar els objectius polítics i l’eficàcia de les eines per a aconseguir-los, més que no pas ser víctima d’un discurs bloquejador imposat des del poder.

cdr

“Jugar al discurs únic de la no-violència ha estat una trampa, un error del moviment independentista en què ara ha quedat atrapat. Cal fer autocrítica, perquè en aquest cicle nou de lluita, estàs sent esclau del discurs anterior”. Amb aquesta claredat i senzillesa s’expressava una de les ponents de la taula rodona sobre autodefensa i no-violència organitzada pel CDR de Sant Andreu, el passat 3 de desembre. “En algun lloc he llegit ‘La no-violència ha derrotat imperis’. Això és mentida”, va dir l’altre ponent.

Ambdues ponents van posar damunt de la taula diversos aspectes que convindria tenir en compte en general, per a qualsevol lluita, però especialment en el moviment popular que lluita per la constitució d’una República catalana, objectiu de qui organitzava l’acte. Les idees principals es podrien sintetitzar en aquests punts:

  • Cal una anàlisi concreta del context. No es pot caure en l’error d’estigmatitzar la lluita pacífica ni de criminalitzar l’acció directa. El que ha de primar per davant de les eines que es fan servir són els objectius a assolir.
  • El debat que hem de tenir les que ens mobilitzem des de baix és sobre l’eficàcia de les eines per a assolir els objectius que volem, no sobre les eines en si. Parlem de lluita, no de violència o no-violència: dividir-nos és el que busca el poder.
  • Les mobilitzacions tenen un objectiu, i hem de calibrar això políticament en funció de les nostres forces. Cal que, cada cop, capes més àmplies de la població entenguin que l’acció directa és una eina més.
  • Avís per a navegants: des de fa molt de temps, no som nosaltres qui definim què és violència; ho fan ells. Hi tenim poc a guanyar, en aquest jardí. Hem de prescindir dels seus marcs i definir-los nosaltres. Hem de valorar les accions des de l’eficàcia política i des de l’ètica, tenint en compte que també hi ha coses inoportunes.

En aquest sentit, cal assumir que tota mobilització és l’expressió d’un conflicte entre dues o més parts, i el que cal analitzar en tot moment és en quina correlació de forces es troben les oprimides per a poder assolir els seus objectius. Una de les ponents va comentar que hi ha un historiador italià que afirma que “l’índex de brutalitat i violència d’un conflicte el marca el nivell de violència i brutalitat de la força opressora”. Per tant, no podem criminalitzar qui es defensa.

“L’autodefensa és un dret que reconeixen fins i tot totes les religions i les legislacions. I això ho pots fer oposant el teu cos o d’una altra manera”, va afirmar una de les ponents. I va afegir que el sabotatge és una acció típica dels moviments populars, “ara pràcticament abandonada, però que té un risc molt baix i pot tenir una efectivitat molt gran”, tant en grans mobilitzacions ―obertura de peatges amb grans moviments de vehicles― com en petites ―inutilització de caixers automàtics en l’aniversari de l’1-O.

Així les coses, el debat entre el moviment popular independentista no hauria de ser el de centrar-se en quines eines fa servir, sinó per a què les usa. Centrar-se en quines eines és un (no) debat imposat per qui té la força per a fer-ho: el poder, des dels grans altaveus mediàtics. Entremig, la desaparició d’una independència indolora, màgica, “de la llei a la llei”, no ha servit encara per obrir el meló del debat de fons, i que gran part del sobiranisme està volent esquivar: legalitat versus legitimitat. Fer aquest debat sense apriorismes comporta entendre que materialitzar una ruptura que sigui vàlida per a fer efectiva la independència implica desobeir, i que concretar això vol dir establir una correlació de forces materials que la facin possible. I, això, sense línies roges imposades des de dins o des de fora.

Així mateix, l’acció dins del moviment popular independentista tampoc no hauria de ser copiar per mimetisme allò que ha funcionat en un lloc en concret, sinó veure quin denominador comú pot extrapolar-se a la nostra lluita concreta. Fet i fet, seria allò que dèiem al principi de l’anàlisi concreta del context. Per exemple, les armilles grogues a l’Estat francès tenen força com a simbolisme, però des del carrer n’hem de llegir allò que els fa tenir èxit: masses de gent a les manifestacions, mobilitzacions sostingudes, combinació d’eines de lluita en funció dels objectius a assolir ―en les primeres mobilitzacions vèiem sardanes als peatges, ara veiem contenidors en flames als carrers de París― i un llarg etcètera que ens faria veure punts en comú amb el 20-S, l’1-O, el 3-O i el 8-N de 2017, així com amb el 29-S o el 6-D d’enguany, entre d’altres. Alerta: punts en comú no vol dir mimetisme ni identificació completa.

La materialitat de les múltiples eines de lluita no ens ha de fer oblidar l’altra cara de la moneda: la repressió contra qui les fa servir, siguin quines siguin. Així, com que el discurs de què és violència i què no el marca el poder, i no el bàndol oprimit en lluita, ens trobem que dues persones són a la presó per pujar damunt d’un cotxe i que mig govern també hi és per permetre una votació, entre milers de represaliades per les coses més minúscules o surrealistes. Replicar aquests esquemes criminalitzadors contra el moviment popular amb qui, suposadament, es comparteix el mateix objectiu polític, és un tret al peu i el primer obstacle per a l’alliberament, així com una excusa per no abordar el debat de fons.

Entre les línies roges i les armilles grogues, les caputxes negres permeten omplir els carrers de colors en un #HoliFestival. El moviment popular independentista ha de prioritzar els objectius polítics i l’eficàcia de les eines per a aconseguir-los, més que no pas ser víctima d’un discurs bloquejador imposat des del poder.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [12/12/2018, L’Accent] Entre les armilles grogues i les línies roges at a destemps.

meta

%d bloggers like this: