[20/12/2017, Espai Fàbrica] República, conflicte, autodefensa, poder popular

3 gener 2018 § Deixa un comentari

1o-720x340

Article d’anàlisi publicat a l’Espai Fàbrica, el 20/12/2017. Enllaç original.

República, conflicte, autodefensa, poder popular

“Si hagués estat per nosaltres, els partits independentistes haurien d’haver boicotejat aquestes eleccions. El Govern hauria hagut de desplegar la República i el poble hauríem defensat les seves institucions i el territori, fent una crida a paralitzar el país indefinidament fins a controlar la República. La legitimat de la República ve de l’1O, i més després d’una dura repressió. Les eleccions ja les hem fetes i guanyades”

Comitè de Defensa de la República de Sant Andreu, debat en l’assemblea oberta del dilluns 27 de novembre de 2017

Article escrit arran d’un mes recollint idees, notes, apunts i aportacions en converses i debats al carrer. Intent d’anàlisi dels principals obstacles a l’hora de materialitzar la República: la no-confrontació del conflicte, per no alimentar la consciència de classe; la negació de l’autodefensa com a eix central de l’acció política; i l’obstrucció deliberada de la construcció i maduració de poder popular.

El protagonista dels fets. Sintetitzant, podem dir que, des del 6 de setembre fins al 27 d’octubre de 2017, amb l’epíleg del 8 de novembre, el poble va marcar les passes. Un poble que va parlar per boca pròpia, amb l’1O com a màxima expressió, però també el 20S i el 3O, i que també ho va fer per boca d’uns representants que, durant uns dies, el van obeir, com va ser el 6S i el 7S. Entremig, dues grans ensopegades en què algú va voler robar —i ho va aconseguir, com veurem més endavant— el protagonisme i la veu al poble: la traïció del 10 d’octubre i el nou intent de vendre la voluntat popular, el 26 d’octubre. A partir d’aleshores, a partir del 28 d’octubre, el poble deixa de marcar el ritme, deixa de tenir el poder a les seves mans i només el recuperarà, efímerament, el 8 de novembre.

Tot això no és casual: poques hores després que Rajoy digués que convocava unes eleccions il·legals i il·legítimes a ulls de qualsevol independentista, tant el PDeCAT com ERC corrien a dir que hi concorrerien. A la CUP, a l’esquerra independentista i als CDR se’ns pot criticar que no actuéssim igual de ràpid. Potser sí. Segurament va faltar celeritat, es podria dir que per dos motius principals. En primer lloc, per una cultura assembleària i de respecte col·lectiu que evita —o, almenys, s’intenta evitar— decisions frenètiques a cop de titular. I, en segon lloc, per la perplexitat i descol·locació en veure que qui havia de reaccionar, l’administració pública catalana convertida discursivament en República hores abans, no assumia el rol que se li pressuposava.

Des del 28 d’octubre, tot va tornar a la lògica de partits, antagònica amb la lògica popular, del carrer, del poble. Artur Mas mateix es va encarregar d’afirmar-ho de forma clara i rotunda. I no és debades: si el poble mana, no ho fan els governs. La situació pot esdevenir incontrolable i ingovernable, un escenari gens idíl·lic per als amants de l’ordre, el pacte i les negociacions. Ras i curt, quan PDeCAT i ERC surten a dir que concorreran a les eleccions frenen, eviten i boicotegen el debat en el si dels CDR, perquè no volen més apoderament popular.

De passes fermes o passos perduts. Des del 9N i abans, s’ha venut a l’independentisme majoritari un relat d’independència fàcil, indolora. Tant, que és insípida i incolora. El mantra “de la llei a la llei” i d’una independència que arribaria per un camí de roses i acabaria lligant els gossos amb llonganisses s’ha demostrat fallit, sense cap mena de dubte. Els motius pels quals aquest ha estat aquest el discurs hegemònic del sobiranisme transversal són múltiples i diversos, i potser correspon a qui l’ha estat atiant que els expliqui, no pas a nosaltres. A nosaltres ens toca, en tot cas, d’una banda, assumir que no s’ha criticat amb prou força —es fa ara, potser un pèl tard— aquest independentisme naïf, i, de l’altra, assenyalar les causes i conseqüències d’aquesta actitud.

Causes: feblesa ideològica antològica i estructural a l’hora d’entendre el paper i la naturalesa de l’estat capitalista en un conflicte d’aquestes categories entre poble i estat, d’una banda, i entre fraccions de la burgesia, de l’altra. Fet i fet, si hom s’endinsa en l’arriscat món de les hipòtesis sobre les motivacions, es podria dir que hi havia qui, dins del bloc sobiranista, podia saber les brutalitats de l’Estat perquè ha estat i és encara, en part, Estat; tampoc es podia esperar que tiressin pedres damunt de la seva teulada. La condició de classe d’una certa part del bloc dirigent del tram final del procés explicaria en bona part això. I també explicaria, encara més, una altra segona causa: la ingenuïtat de creure que Europa salvaria Catalunya per una qüestió de drets, democràcia i llibertats. Després de veure com la Unió Europea és responsable directe de milers de morts cada dia a les seves fronteres marítimes o de com va tolerar, acceptar i blanquejar un cop d’estat feixista a Ucraïna, per citar només dos exemples, confiar que tindria cura de la nostra integritat personal o de les nostres llibertats democràtiques denota, com a mínim, molta innocència. O, directament, és un acte de fe.

Conseqüències: no hi ha hagut gens de preparació per a l’enfrontament i el conflicte, encara menys de forma sostinguda, sinó apel·lacions i precs constants al diàleg i a una salvació miraculosa al darrer minut que evités el referèndum de l’1O, en primer lloc, i el conflicte repressiu a gran escala, en segon lloc. En poques paraules, no s’ha estat preparat per al que venia. I el pitjor de tot és que no s’hi ha estat perquè no s’ha volgut.

Autodefensa. Pot costar d’assumir, entendre o acceptar, segons la tradició política d’on es vingui. Però se n’aprèn amb la pràctica i això és el que ens ha passat: l’evolució ha estat quantitativa i qualitativa. Quan els cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol van entrar a la impremta de Constantí, a principis de setembre, només l’esquerra independentista del Camp va fer-hi acte de presència per denunciar-ho. Quan, després, van anar al setmanari de Valls, la mobilització popular va ser molt nombrosa; amb tot, les forces d’ocupació van marxar-ne sense problemes. El 19 de setembre, a Terrassa, la mobilització va pujar quantitativament i qualitativa: molta gent es va asseure per impedir que marxessin i només la intervenció dels Mossos d’Esquadra, amb càrregues incloses, va obrir el camí per permetre el robatori.

L’endemà, el primer cop d’estat contra l’Administració catalana, el 20S, va suposar un salt quantitatiu i qualitatiu descomunal. Milers de persones van deixar les seves obligacions laborals per concentrar-se tant davant de la seu d’Economia durant tot el dia i part de la nit —en altres conselleries s’hi va concentrar menys gent— com a la seu de la CUP. A Economia, s’hi podien sentir càntics com “aquesta nit la passareu aquí” o, per primer cop, gent encorbatada i enjoiada cridant “els carrers seran sempre nostres” o “fora les forces d’ocupació”. Irònicament i trista, aquella concentració va ser dissolta, en part, per Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, en un intent de controlar la mobilització popular espontània. Algunes manifestants els van recriminar aquella actitud: entenien que s’havia vessat el got i no es podia deixar que les forces d’ocupació marxessin tranquil·lament. L’Estat espanyol, però, en la seva estratègia de la por i la deriva feixistitzant, ha empresonat tots dos líders com a bocs emissaris d’una revolta que, en realitat, van voler apaivagar. Càrregues dels Mossos d’Esquadra van acabar d’enviar la gent a casa.

El clímax de l’autodefensa va ser, com ja sabem, l’1O: cap escena ni cap experiència pròpia de brutalitat policíaca va enviar la gent a casa. I això, tot i la pluja, en alguns indrets, i tot i els problemes informàtics, arreu. La determinació de la gent es va tornar autodefensa d’escoles, urnes i vots en un dels majors exercicis de dignitat col·lectiva i popular que segurament viurem mai. El poble vam resistir i ho vam fer sense que ningú ens ho digués o ordenés; tothom teníem clar què s’havia de fer, tothom ho volíem fer i tothom hi vam posar el seu granet de sorra perquè això pogués ser.

Violències. En aquest context, les violències que hem viscut i estem vivint com a poble són múltiples, diverses i connectades. A les violències estructurals del sistema patriarcal capitalista que li serveixen per ordenar i domesticar la població, en general, i la classe treballadora i les dones, en particular, s’hi sumen unes violències explícites, concretes i teledirigides amb un únic objectiu: sembrar la por i el terror per enviar el poble a ca seva. Cal posar de relleu que els qui, legalment i suposada, haurien d’haver evitat, fer front o neutralitzat aquestes violències, els Mossos d’Esquadra, no ho van fer en cap cas.

Els cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol van agredir massivament i de forma brutal, sense que la policia catalana s’hi oposés. Els feixistes que després de cada manifestació agredeixen persones ho fan de forma impune i fins i tot davant la passivitat o connivència dels Mossos: el mateix 27 d’octubre van apunyalar dues persones llibertàries davant dels Mossos, que no feien res més que veure com es dessagnaven davant seu.

En aquest reguitzell d’agressions setmanals impunes des de l’1O i fins al dia d’avui, el Govern ha negligit tota responsabilitat de cuidar i protegir la seva població: les passejades triomfals dels feixistes contrasten amb el control i encapsulament de les manifestacions antifeixistes de rebuig. En paral·lel, s’ha alimentat una por extrema d’amenaces militars o de repressió més ferotge.

Més enllà de si les amenaces militars eren fundades o no, la pedra de toc de tot plegat és el discurs hegemònic del sobiranisme que critica qualsevol acció més enllà de les cassolades com a violència. Aquest mantra de no trencar ni una paperera en qualsevol circumstància, sense tenir en compte contextos o situacions, es el taló d’Aquil·les de l’independentisme. I l’Estat ho sap i ho aplica: ell, que no té límits perquè ostenta l’ús del monopoli legítim —legal, més ben dit— de la violència física, sap quines tecles ha de tocar perquè, en última instància, el Govern i la població es facin enrere. De fet, si la població no legitimés aquest monopoli, l’Estat ho tindria més difícil. En el moment, però, en què se subratlla, per activa i per passiva, que no es pot fer res violent i aquí dins s’hi inclouen també accions de resistència o desobediència civil, estem fixant els nostres propis límits. Qui ens defensarà dels feixistes, si no ho fem nosaltres, segons convingui en cada ocasió? L’autodefensa no pot ser entesa com a violència. La no-violència no pot ser sempre evitar l’enfrontament. El conflicte hi és, encara que no el vulguem encarar.

155 amb catifa vermella. Quan els òrgans governamentals espanyols van aprovar l’aplicació del 155, les xarxes socials es van omplir d’irades respostes de rebuig de diversos sectors a què aquest afectaria. Dies després, a mesura que s’anava materialitzant, sorgia el dubte de què estava passant, de fins a quin punt realment s’estava aplicant el 155. Se sentien poques veus que denunciessin que se’ls estava aplicant. Però n’hi havia. Estava passant. El 155 s’estava i s’està aplicant de diverses maneres i graus, també allà on la gent deia que ‘no passarien’.

On era la resposta pública al 155? No n’hi havia, perquè ningú la denunciava. No n’hi havia perquè els màxims representants legítims del país, el Govern, havien estat els primers a apartar-se i deixar passar en tromba el 155. Ras i curt, una administració covarda està fent que ens mengem el 155 amb patates. Ara mateix, hi ha persones independentistes dins de l’alta Administració catalana que estan aplicant el 155 per por que les facin fora i hi posin algú de l’Estat espanyol. L’estratègia del mal menor, però, mai ha estat un bon negoci, i menys en un conflicte tan aguditzat on guanyar vol dir fer-ho fora de les regles del joc establertes fins ara.

I una cosa clara: hem perdut la iniciativa, hem perdut la capacitat de marcar el ritme i les passes a fer. Quan i com hem passat de derrotar un estat, com ho vam fer l’1O, a treure pancartes perquè ho diu la Junta Electoral Central? O a defensar el color groc com si fos la gran batalla? Cal fer-ho, sí, però com a apèndix: la principal reclamació ha de ser la materialització de la República, no un color que simbolitza uns presos que ho són, precisament, perquè no es va materialitzar quan tocava, els primers dies d’octubre. Ja no anem a l’ofensiva ni marquem l’agenda, ja anem a la defensiva i en reacció al que fa l’Estat.

Hom diu que si una acció il·legal o desobedient la fan deu persones, acabaran a presó. Que si la fan cent, potser les jutjaran. Si en són un miler, no les podran detenir totes. Si en són 10.000, no podran fer res contra elles. Aquí, algú va optar perquè fossin deu els bocs emissaris que es mengessin la presó —quatre encara hi són—, en lloc de fer l’Administració ingovernable, amb el suport de tot un poble.

I ara, aquest mateix algú basa gran part de la seva campanya electoral en la fibra sensible —la llagrimeta fàcil— i el NO al 155. La pregunta, però, és: què vol dir, avui, NO al 155? Retorn a l’autonomia o retorn a la República, mai materialitzada? Si és el primer cas, haurien de parlar explícitament de renúncia a l’1O i al mandat popular. Si és el segon cas, haurien d’explicitar com ho volen fer i que això passa, indefectiblement, per activar la desobediència institucional sense evitar el conflicte que, sens dubte, hi haurà.

En aquest sentit, cal denunciar la trampa que es va fer de voler confondre unitat amb llista unitària: els que volien una llista unitària era per poder subjugar qui hi sucumbís i evitar la imatge que hi ha ara, la de la no-unitat, perquè, mentre PDeCAT i ERC diuen una cosa, la CUP és l’única que recull el mandat popular de l’1 d’octubre i vol materialitzar-lo.

Consciència de classe. “L’autodefensa col·lectiva és l’única garantia del compliment dels nostres drets”, va dir una militant de la COS en l’acte del CDR de Sant Andreu, el 17 de desembre. I així ho vam fer l’1O, el 3O i el 8N. I així és com sempre la classe treballadora hem defensat els nostres drets: exercint-los. De poc van servir els intents de diluir el caràcter de classe de la vaga general del 3 d’octubre amb allò de l”aturada de país’: la mateixa patronal espanyola CEOE reconeix que el 3O va ser una vaga històrica, pels efectes econòmics que va tenir. A l’ordre no li agrada que el carrer esdevingui ingovernable. I l’ordre té moltes banderes, també la catalana, fins i tot l’estelada. El desbordament de les principals entitats del sobiranisme, i fins i tot dels partits, era un fet. Un fet que a alguna gent no li va agradar gens i calia redirigir-ho. És el ‘Mas style’ de què parlàvem abans.

És aquesta consciència de classe treballadora la que posa damunt de la taula el qüestionament de la Unió Europea, en tant que projecte genocida de treballadores, sobretot de les nascudes fora. Com a projecte del capital, al servei dels seus beneficis econòmics, la UE és el nostre botxí. Les seves polítiques frontereres són sentències de mort; les seves polítiques econòmiques, a llarg termini, també. La nostra república no pot ser una rèplica neoliberal d’un model estatal que ens condemna a la misèria, només per al benefici d’uns quants.

Des d’aquesta cultura netament antifeixista i antiracista denunciem i bloquegem les fronteres que sí que permeten circulació de capitals i mercaderies, però no de persones. El 8N va ser un punt d’inflexió en les mobilitzacions populars. Com a vaga general, potser no va tenir el mateix impacte econòmic que el 3O, però va tenir-ne molt més des del punt de vista de les comunicacions i de repercussió mediàtica europea i mundial: aquest és un partit que també es juga. Al cap i a la fi, la UE no entén de drets, llibertats o democràcia, sinó de beneficis econòmics: el conflicte haurà de posar pèrdues econòmiques damunt de la taula. El fet de bloquejar de forma reiterada port, aeroport i frontera estatal durant uns dies podria fer saltar els senyals d’alarma en el si de la UE molt més que qualsevol contesa electoral.

I després del 21D, què? Poder popular. No és una afirmació de què passarà segur, sinó una constatació de quina pot ser l’única via que ens pot encarrilar cap a la materialització del mandat popular de l’1 d’octubre. Perquè cal recordar que aquestes eleccions són imposades i després del 21D, l’únic que podem esperar dels partits que es volen independentistes és que apliquin el que ja vam votar i decidir: República catalana independent. Això no va de presidents o governs legítims, sinó de projectes legítims, de mandats populars: qui estigui per materialitzar-los, endavant; qui no, que s’aparti.

Poder popular, amb la veu pròpia amb què vam escriure la història del 6S al 27O. Poder popular, amb la determinació que vam exercir i demostrar l’1O. Poder popular, amb l’autodefensa que vam treure als carrers el 3O i el 8N. Un poder popular que no eviti el conflicte, ans al contrari, que l’afronti de cara i es prepari amb els mitjans que convinguin per superar-lo. Lluny de mobilitzacions teledirigides i programades, de crides cibernètiques que ningú sap d’on surten o des d’entitats verticals amb direccions jeràrquiques; ens cal poder popular assembleari, participatiu, capil·lar i arrelat al territori.

“A la defensiva, una insurrecció està perduda abans fins i tot d’enfrontar-se amb l’enemic”, recordava Lenin, tot citant Marx. I el mateix líder bolxevic afirmaria que “cal somiar, però amb la condició de creure en els nostres somnis, d’examinar amb atenció la vida real, de confrontar la nostra observació amb els nostres somnis, i de realitzar escrupolosament la nostra fantasia”. No guanyarem amb manifestacions porugues o programades amb una escaleta d’actes; guanyarem el dia que milers de persones sortim de casa sense saber quan hi tornarem, ni si hi tornarem l’endemà. La república naixerà conflictiva i popular, desobedient i combativa, o no naixerà.

Anuncis

Tagged: , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [20/12/2017, Espai Fàbrica] República, conflicte, autodefensa, poder popular at a destemps.

meta

%d bloggers like this: