51 hores de determinació i dignitat: contra aquest poble, no passaran

5 Octubre 2017 § Deixa un comentari

1O cua2Aquest escrit, llarg, és una manera de buidar els nervis, emocions, ràbies, pors, plors i alegries que vaig viure col·lectivament des de les 18h del divendres 29 de setembre fins les 21h del diumenge 1 d’octubre. I és, sobretot, una manera de donar les gràcies a la gent del Bon Pastor que ho va fer possible: me’n vaig enamorar. MOLTES GRÀCIES, de debò, per regalar-me dos dies de dignitat, solidaritat, determinació, humanitat, de lluita i vida intenses. I per posar el granet de sorra per guanyar com a poble català.

Surto escopetejat de la feina. “A les 16:25h, hi haurà una companya allà”. El missatge del matí em deia que havia de ser a l’escola Els Til·lers del Bon Pastor -antic Bernat Boïl- més d’hora del previst. A més, tot i no ser la meva escola, era on Escoles Obertes -ignoro amb quin criteri- m’havia designat com a responsable. Vaig fer mans i mànigues per sortir abans de la feina però va ser impossible: a l’hora ordinària, les 17h, en sortia. Corrents, passa per casa, dutxa, fes la motxilla a corre-cuita -sac, aïllant, jaqueta, aigua, galetes, roba per si no pots sortir fins diumenge- i gas cap allà.

La nit abans, en la reunió del Comitè de Defensa del Referèndum -CDR- de Sant Andreu, ens havíem repartit les escoles. Per facilitat de desplaçament, havia assumit els Til·lers. Potser algú ho havia dit a Escoles Obertes i d’aquí el correu que me’n designava responsable. Qui sap. El cas és que hi arribava sense saber ben bé què ni qui em trobaria, malgrat les gestions prèvies. En tot cas, allà hi havia d’haver gent d’altres grups -deixem-ho així-, ens havien dit.

En arribar, la porta que dóna accés al recinte era oberta de casualitat perquè algú en sortia. M’hi vaig dirigir directe. Eren les 18h d’un divendres; que un tio que supera de llarg la trentena entrés en una escola era prou sospitós, així que en creuar ho vaig fer amb convicció però amb suavitat, com qui no vol la cosa. Rere meu va entrar una dona que no coneixia de res però amb qui -spoiler- tancaria l’escola 51 hores després.

“Vinc per això de les escoles obertes…”, vaig respondre mig fent-me el tonto quan una de les dones que sortia em va preguntar. La dona que havia entrat rere meu va dir el mateix. “Doncs us quedareu aquí tancats”. I efectivament: van tancar la porta i, au, espavila’t. “T’he vist tan decidit que he entrat amb tu”, em va dir la meva nova companya. Tant ella com jo hi érem pel mateix, però anàvem igual de peix.

Vam vorejar l’edifici de l’escola pròpiament dita fins arribar al pati. Un reduït grup de nens i nenes jugaven davant la mirada d’un monitor que, al cap de poc, els diria de recollir i plegar. Ens van ignorar completament –no érem el seu problema- i van marxar. Ni el Tato, tu. Tota una escola per naltros, dues persones, i dos dies per davant defensant-la. Massa gros. El pensament optimista obliga: “Ens ens sortirem. Al final, ho salvarem. Som-hi”.

Com que no crec pas en el destí ni que els fets passin sols -coses del materialisme-, em vaig agafar a l’únic que teníem: el grup del CDR, el contacte que m’havia citat a les 16:25h i el parell de persones que van aparèixer miraculosament a les instal·lacions i que, per seguretat, de moment mantindré en l’anonimat. Però van ser claus perquè poguéssim romandre allà. Com elles, arreu, moltes persones anònimes han estirat més el braç que la màniga jugant-se-la a la feina o en d’altres situacions perquè el referèndum es pogués fer: tothom hi ha posat el seu granet de sorra.

cdrLa primera urgència era omplir allò de gent. “Família, tenim l’escola, l’hem aconseguit sense esforç, però necessitem gent per defensar-la, sinó, la perdrem”. El CDR va començar a desviar gent d’altres escoles -que tenien més gent o que encara no havien obert- cap als Til·lers. En paral·lel, seguíem les negociacions amb les dues persones que havien aparegut en el moment oportú. Teníem un pati gegant, lavabos i el menjador, que diumenge havia de ser el lloc de votació. Perfecte. Tot s’encarrilava.

Però clar, massa fàcil. Quan van venir els Mossos per aixecar acta de l’ocupació de l’escola, també va venir la directora, cessada hores abans, com tota la resta de directors i directores, fins les 7h del matí del dilluns. “A les 12h es connectarà automàticament l’alarma del menjador, no us hi podeu quedar”. Merda. Toca fer bivac. I no tindrem llum. De nou, amb algú estirant més el braç que la màniga, vam poder tenir un allargador de cable amb quatre endolls per poder tenir corrent un cop quedéssim aïllades a fora. Un cop identificat pels Mossos com a responsable de l’escola -ja érem una vintena llarga de persones-, un nou obstacle: en no tenir claus, no podíem deixar que la porta del recinte es tanqués, perquè no la podríem tornar a obrir. Vaja, que la porta havia d’estar oberta però vigilada: nova tasca a afegir a les de gestionar una defensa d’una escola amb tot el que havia de venir. I inventar-nos una manera de poder-la tancar de forma contundent però no definitiva. Més endavant, també hauríem de sortejar que s’apaguessin tots els llums exteriors…

La necessitat aguditza l’enginy, diuen. I és així com tothom ens vam espavilar i va sortir el bo i millor del Bon Pastor. Les crides van funcionar i a part de solidàries d’altres barris, va començar a aparèixer el veïnat. “Estava espantada fins que heu arribat”. Veïns i veïnes de totes les edats que no venien amb les mans buides: qui no duia alguna cosa per menjar, duia un cable o una llum. Algú altre duia cartes. Gent del CDR ens feia arribar un pack ja preparat per fer pancartes. Estirant de nou més el braç que la màniga d’algú, vam aconseguir taules i cadires. Vam dissenyar la part que seria dormitori, aprofitant unes tanques d’obra. Ens proveíem de paper de vàter. A la nit, tal i com havia dit el contacte del missatge del matí, van aparèixer dues persones amb entrepans per a les 15 persones que havíem dit que necessitàvem sopar -d’altres sopaven a casa i tornaven-.

Un matrimoni que regenta un bar proper ens va donar dues caixes de sis ampolles d’aigua de litre i mig cada una. També ens van dir que a l’endemà ens durien cafès i esmorzar. També ens ho va dir una veïna, i tot plegat esdevindria una constant: tothom donava tant, que teníem en excés. “Vengo a ofrecerme, ¿qué hay que hacer?” o “Yo no puedo quedarme, os traigo comida” serien ser una constant durant tot el cap de setmana. En poques hores, d’un pati buit i enfosquit en vam fer una llar acollidora per a gent desconeguda que es parlava amb confiança des del minut zero. El caliu del colze a colze, de reconèixer-se entre iguals per a un mateix objectiu: els somnis compartits ens fan caminar juntes.

A les 12h de la nit, havent sopat, assemblea per decidir els actes de l’endemà. Amb humor, rapidesa i entusiasme dissenyem el programa. Tothom hi aporta alguna cosa: idees, recursos, propostes. Segona passada dels Mossos per aixecar acta: seguim sent més de 20 i ara l’activitat és dormir, tot comença demà a les 8h. Comencen les guàrdies, sóc en el torn que aguanta fins les 3h, tot i que al final l’estiro fins prop de les 4h. I un cop damunt del tatami -sí, algú va estirar el braç perquè tinguéssim matalassos de tatami per dormir- costa dormir. Molt. Amb tot, l’esforç val la pena: al districte, tenim 18 de 23 escoles obertes.

A les 7h del matí del dissabte tornen a passar els Mossos, patrulla nova. Em desvetllo -no sé ni si dormia-, m’alço i em torno a identificar. De nou al sac, fins que a les 9h ja comença un nou dia. Entre una cosa i l’altra, poc més de 2 hores dormides. Però fora ja tothom parla de vida, i l’exerceix.

La banqueta del menjar és plena a vessar entre el que van dur ahir i avui, veïnat i bar solidari: cafès amb llet a punta pala, pa, galetes, embotit, sucs, pastes a mansalva… Allò és un escàndol. Les activitats ja han començat i entre tothom anem fent, també amb la gent que apareix de bell nou, explicant-li’n el funcionament. A les 12h, el taller de mandales agrupa canalla vinguda expressament i els seus treballs acabaran decorant l’entrada del recinte, al costat de les pancartes. A l’hora de dinar, fàcilment hauríem pogut passar aprofitant restes que hi havia, però apareix gent nova amb carmanyoles per compartir i encara algú duu canelons d’un familiar que té una botiga. Impossible no enamorar-se de la humanitat que exerceix tothom per fer possible l’objectiu col·lectiu de totes aquelles desconegudes que ja són velles conegudes de sempre.30S mandales

Quan falten pocs minuts per les quatre de la tarda, el recinte es comença a omplir i faltaran cadires per acollir tot el veïnat, sobretot dones grans, que vénen expressament per l’assemblea. 70 persones. L’emoció de veure tanta gent es torna vertigen en haver de trencar el gel. El cor batega nerviós, d’il·lusió i por al mateix temps. La responsabilitat pesa molt quan te n’adones de la petitesa que ets. Toca fer el cor fort: al cap i a la fi, aquesta és la nostra força.

Començo a intuir els nusos a la gola. I m’emergeixen del tot quan arriba el punt espinós del tema. “Quanta gent està disposada a quedar-se a dormir o, tot i dormir a casa, venir a les 5h del matí per defensar l’escola?”. El 90% de la gent aixeca la mà. Les dones grans, totes. Noto la fiblada com puja de l’estómac fins a la gola i els ulls, travessant el cor. Ploraria, d’emoció i alegria, de força col·lectiva, però ho recondueixo en un somriure per seguir dinamitzant l’assemblea. “Ja hem guanyat”, penso dins meu. Acabem l’assemblea aplaudint-nos i seguim amb les activitats.

30S pancartesA partir d’aquell punt, la partida es juga a dues bandes. Mentre als Til·lers comença el taller de zumba que enganxa a més de 20 persones, a l’AFA -centre de formació de persones adultes- ballen a ritme de l’alarma: s’ha aconseguit entrar al segon col·legi electoral del Bon Pastor, just davant nostre, però no hi ha manera que l’alarma deixi de sonar. Aquella tarda aconseguirem tenir els 23 centres oberts de Sant Andreu.

Són quarts de sis de la tarda i, amb tot encarrilat, em permeto el luxe d’escapar-me a casa a intentar dormir, dutxar-me i tornar. Els nervis, però, m’impedeixen dormir més enllà d’una hora; i a més, sento que he de ser l’escola. Amb una passada ràpida per l’Ignasi Iglésias davant l’avís de presència de feixistes, torno als Til·lers tot just tres hores després. Ja és hora de sopar, que consistirà, bàsicament, en aprofitar el menjar que tenim.

“És un compte enrere, només són 24 hores”, penso per convèncer-me d’un dia i una nit que, sí, duraran anys. Molts més del que ens pensem. A les 12h de la nit, improvisem una nova assemblea per repassar temes i parlar d’un parell de coses que ens havíem oblidat abans, com l’actuació en cas d’agressors feixistes. L’apoderament col·lectiu i femení va ser clau per restar tranquil. I la solidaritat internacional, que no falti: quatre basques que eren amb naltros per suport van acceptar que les moguéssim dels Til·lers a l’AFA perquè hi faltava gent per dormir: “Sin problema, hemos venido a ayudar!”

Aquella nit ni parlem de guàrdies. Al migdia ens han dit que volien el telèfon d’algú que passés la nit a l’escola per rebre les pizzes. Dono el meu. Compto que vindran en qualsevol moment, no puc dormir. Amb un parell de persones de confiança busquem on amagar-les si les duen a la matinada, preveient que els Mossos tornin a passar després, ja que havien fet alguna repassada a l’exterior de l’escola en una de les visites. Tot controlat. La llarga nit dóna per compartir històries i vides i teixir relacions personals.

I a les 4h comença el nostre dia històric. Hem de fer net a l’escola i tothom hi col·labora. Taules i cadires apilonades al fons del pati. Tot el menjar i la banqueta d’autoconstrucció amb elements de contenidor, cap a fora. Ja han aparegut la jove veïna que es va oferir per fer la xocolata a ca seva i son pare. Molta gent guarda coses en cotxes del veïnat que el té aparcat allà mateix o a casa d’algú que viu més a prop. A les 5h comencem a repartir la xocolata, que té tot de menjar per acompanyar. 100 persones hi són des de primera hora.

1O asseguda

A les 6h del matí, apareix el cotxe dels Mossos i una mica més no puc ni sortir del recinte. Qui veu el cotxe en primer lloc en dóna l’avís i de cop i volta, tothom, s’asseu cul a terra, sense dubtar-ho ni un moment. 150 persones, entre les quals les dones grans que a l’assemblea havien dit que vindrien, determinades a no deixar-se robar els drets. El cotxe aparca damunt la vorera, una mica allunyat. La gent roman en silenci. I a mi em congela els moviments el no saber què he de fer. Finalment, decideixo aproximar-me al cotxe de paisà.

  • Ets el responsable?
  • Això diuen. Ja m’han identificat abans.
  • Si vols fem l’acta ara i així ja està.
  • D’acord.
  • Què esteu fent, ara, com a activitat?
  • La salutació al sol.
  • És el que hi havia després de la xocolatada.
  • Ja els pots dir que s’aixequin…

Em dono la volta i veig 150 persones en silenci, enmig de la penombra encara de la matinada, esperant. Pell de gallina. M’hi acosto i contenint l’alegria els dic: “Ja us podeu aixecar, l’escola és nostra”. La gent s’alça entre crits i aplaudiments.

L’espera, però, segueix. Cap a les 7h passades, es presenta algú a la porta del recinte. “Qui és el responsable? Us portem les urnes”. Joder. Nervis. Només ho han sentit un parell de persones, confio que no s’escampi: pel grup de Signal del CDR sabia que ja eren a d’altres col·legis del districte i pel twitter ja es donaven consignes que la gent no ho anés dient públicament per no donar pistes. Res a fer: tant bon punt comencen a treure les urnes en bosses d’escombraries de la furgoneta que acabava d’aparcar, la gent comença a aplaudir. Nus a la gola: les més de 36 hores de defensa de l’escola comencen a donar resultats materials.

El representant de l’administració -RA- demana que marxi tothom que no sigui apoderat: trec la cartolina de la butxaca i me la penjo. Els amics que ja he fet allà se sorprenen positivament que també sigui apoderat, mentre surten del recinte. Es comencen a saber les informacions: cens universal, tot serà informàtic. I entenc perquè el dia abans havia vingut algú preguntant si teníem wifi. L’RA fa la crida per presidents de mesa explicant la necessitat que disposin de tauleta o telèfon intel·ligent i el sàpiguen fer servir: de seguida surten les 5 persones necessàries. I de nou, herois i heroïnes anònimes: un entra amb la motxilla i l’aïllant penjant, havia dormit amb naltros; una altra també havia estat defensant l’escola des de dissabte; i qui més qui menys, era allà des de les 5h defensant-la, i ara s’oferien per ser-hi fins passades les 20h. Buf. Enèsim nus a la gola: el poble ho té més que clar. Pesquem les 10 persones que fan falta per fer de vocals de mesa i l’RA els fa les explicacions pertinents. Les apoderades -2 d’ERC, 1 de Crida per la Democràcia, arribades diumenge matí, i jo- anem adequant l’espai mentre la pluja li dóna més èpica a la jornada.

1O taulaI quan no són ni les 9h del matí, comença l’horrorós dia de ràbia, impotència i dolor que ens tocaria viure. Per whatsapp, twitter, signal, comencen a arribar vídeos, fotos i comentaris: estan carregant arreu amb una violència desmesurada. Volia rebentar a plorar. Allò estava sent una escabetxina. Estaven entrant a destrossar el nostre poble sense miraments. Ens volien mal, ens volien sang, no érem persones per ells. I tothom ho estava veient, també: la llarga cua que esperava per entrar també era pendent dels mòbils i ho comentava obertament. “Què hòsties faig?!??!”, la pregunta em repicava dins del cor, el cervell i l’estómac. Aguantava els plors com podia.

Apareixen els dos Mossos i demanen per mi. “Venim a dir-te el que ja deus haver vist, estan carregant a sac i nosaltres només som dos, no podem garantir la vostra seguretat”. Es veu que la BriMo no tenia ordres perquè és mogués. De cop i volta, sentia com si m’estiguessin traspassant la responsabilitat del que pogués passar a l’escola. Rendir-se no era una opció i enganyar la gent encara menys: aquelles persones portaven hores o dies allà per defensar els seus drets. Tocava estar a la seva alçada.

Amb la veu trencada com quan t’aguantes una plorera que ja no marxaria en tot el dia, vaig pujar damunt d’una cadira -únic cop que seria necessari, a falta de megàfon- perquè tothom em pogués veure i sentir i vaig ser tant sincer i humà com vaig poder; de fet, vaig parlar des del cor perquè ni vaig poder pensar-me què diria: que tothom sabíem què estava passant, que els mossos ens havien dit que no podien garantir la nostra seguretat, però que no podíem abandonar perquè com a poble del Bon Pastor i de Catalunya havíem demostrat que teníem tot el dret a votar i votaríem, que ens ho havíem guanyat, que no hi renunciaríem ara, i que quan vinguessin, resistiríem tal i com havíem acordat en les dues assemblees realitzades a l’escola. Tothom va aplaudir amb determinació i amb crits de #Votarem. Va ser molt difícil no desfer-se allà mateix.

Eren les 9:05h del matí i segurament seria un dels dies més lents de la meva vida. A aquella hora, la ràbia era tal que vaig ser a punt de fer fora un vocal de mesa: tothom em va dir que li feia mala espina i tot de coses sospitoses indicaven que ho podia ser. La mala llet amb què li ho vaig anar a dir, rabiós com estava pel que estava passant, em va fer demanar-li disculpes en diverses ocasions després, que per sort va acceptar i entendre. Per acabar-ho de reblar, l’atac informàtic va fer que la votació no pogués començar fins les 10.30h. Tot seguit, ho faria a trompicons fins que, després d’una llarga aturada, cap al migdia, l’RA va tenir l’autorització per fer la votació manual.

1O cuaEl més impactant de tot plegat, però, va ser la determinació de la gent. Plovia, i fort. El sistema no funcionava i no es podia votar durant llargues estones, fins i tot hores. Arreu estava havent-hi una escabetxina. I ningú es movia. La gent no marxava. La cua era cada cop més llarga. Ningú es rendia, ningú abandonava. Ningú es deixava espantar ni tòrcer. Crits de “Votarem”. Invencibles.

Les llàgrimes em van aflorar en més d’una ocasió al llarg del matí: en veure la resistència de la gent; en rebre felicitacions de qui ens agraïa que haguéssim defensat l’escola perquè, efectivament, votés; en veure com la gent saltava d’alegria un cop havia votat; en veure gent gran i no tant gran emocionar-se per votar; en veure famílies senceres fent-ho; en veure com la gent entrava corrents, emocionada. Tothom semblava canalla entrant en un parc d’atraccions per primer cop: il·lusió, alegria, ulls com plats, somriure d’orella a orella, salts de felicitat, crits d’alegria.1O votant2

I mentrestant, en estat de xoc. L’horror que vèiem pels telèfons em va situar en un estat de xoc que em va fer aguantar sense cafès ni cafeïna de cap tipus en tot el matí, dels nervis; un estat de xoc que, quatre dies després, encara em dura. He vist aberracions d’antidisturbis de la BriMo i de la policia espanyola, i algunes les he patit: ja sé de quin peu calcen. Però he de reconèixer que no pensava que serien capaços de fer això. Arribar a atacar amb una brutalitat fora de sèrie amb l’únic objectiu de fer el màxim de mal possible i crear pànic i terror entre la gent, independentment del que passés amb les urnes, és extremadament sàdic i inhumà. Veure a les imatges el meu institut atacat va ser molt dur.

Amb tot, l’estat de xoc tenia la seva altra cara: a aquelles alçades, jo ja m’havia enamorat de la gent del Bon Pastor i la seva humanitat. Era a casa i això em reconfortava, d’alguna manera. Mentre jo em preocupava com podríem donar de menjar a tota la gent que feia cua, la gent que votava em tranquil·litzava: que la gent ja s’organitzava per anar i venir. I van ser les mateixes veïnes -femení estricte, aquí- qui van dur-nos menjar per la gent de la mesa i les apoderades. Fins a tres veïnes, ho van fer, una d’elles amb termo de cafè i tot. Va ser aleshores, en un moment en què ningú votava, que ho vaig poder fer jo. Eren les 14h passades.

1O espera tardaTanmateix, convenia no abaixar la guàrdia: ens vam adonar que al migdia, la presència de gent havia afluixat molt. El cansament, la pluja, haver votat… havia enviat molta gent a casa. Els riscos que vinguessin a endur-se les urnes plenes eren ben reals. A les 16h vam tornar a fer una crida a la gent que hi havia; vam reunir-la i vam repassar els acords de les assemblees en relació a defensar les urnes -arrenca-cebes- així com la necessitat de defensar les urnes ara potser més que abans: hi havia gent que ja havia votat, s’havia de defensar el vot emès. Tothom hi va estar d’acord i vam estendre la crida al veïnat. Poc a poc, va anar arribant gent i ben aviat seríem unes 200 persones que aguantarien fins al final.

De les 16h a les 20h vaig viure, potser, el significat més dur del que vol dir calma tensa. A1O votant l’escola, ho teníem tot més o menys controlat, però els rumors, les mitges informacions i les informacions confirmades d’atacs a escoles del districte em situaven en una tensió que no m’abandonaria fins quarts de deu de la nit. La tensió es traduïa en una pressió brutal a l’estómac i un nus a la gola permanent, pendent de petar en qualsevol moment.

Com en una mena de ruleta russa, cada minut del compte enrere significava anar prement el gallet tot esperant que mai arribés la bala, és a dir, que no arribessin els psicòpates de la policia espanyola o la guardia civil a rebentar-nos caps, cares, braços, dits, ni agredir sexualment les dones. El martelleig del gallet repicava macabre dins del cap a cada minut. Alguna apoderada proposà, mig informalment, tancar l’escola abans, per no patir. Per mi, no era una opció: no havíem entrat all1O espera nità divendres a la tarda per abandonar pel propi peu; no havien colpejat centenars de persones perquè naltros abandonéssim abans d’hora; marxar abans d’hora significava deixar la pista oberta perquè anessin a una altra escola abans d’hora.

Havíem d’assumir, si calia, el paper de rebre pals per entretenir-los durant un temps i dificultar que anessin a una altra escola abans que la tanquessin. I així vam operar: d’una banda, tota la gent de fora tenia clar que rebre pals seria una forma de solidaritzar-nos amb una altra escola que agrairia que els retinguéssim més temps; de l’altra, a dins, amb gent de confiança vam idear la manera de salvar les urnes i vots. Fins i tot ho vam parlar amb la gent de l’AFA i vam pensar en un parell de sortides per a la seva escola, molt més complicada de defensar i d’escapar-se’n. Amb tot, però, la contra també repicava dins del cap: “I si vénen a les 19h i s’ho enduen tot? Te’n penediràs tota la vida de ser un cabut”. Però va poder més la sang i determinació del nostre poble i vaig poder convèncer les persones que dubtaven perquè aguantéssim fins les 20h.

Va haver-hi gent votant tota la tarda. Quan a quarts de set va entrar una àvia amb caminador gairebé em desmunto. A les 19h, 19.30h i 19:45h vam anunciar l’hora públicament i tothom aplaudia per celebració. A les 19:58h van entrar les últimes persones a votar, persones que, al Bon Pastor, van ser d’allò més variades: catalanoparlants, castellanoparlants i d’altres; paies i gitanes; autòctones i originàries de l’Amèrica del Sud, de l’Àsia, etc. Amb el compte enrere dels últims 10 segons corejat per tothom, vam tancar a les 20h ambdues escoles.

1O recompteEl recompte, completament a les fosques perquè no teníem ni corrent, el vam fer sota la il·luminació de desenes de mòbils que el veïnat, espontàniament, va engegar i aguantar a través de la tanca. Durant tota l’hora que va durar el recompte, van estar il·luminant. Jo volia fondre’m d’amor. Al final, més de 2500 vots recollits, el 90% dels quals favorables al ‘sí’. La joia va esclatar en la gent, que va arrencar amb crits d’in-inde-independència i va cantar un fragment de L’estaca.

Abraçades, agraïments recíprocs i recollida de tot plegat perquè, a l’endemà, tocaria escola altre cop, ni que fos per un dia: el 3 d’octubre van tancar. Esgotat, tancaria la porta amb la mateixa companya amb qui l’havia creuat per primer cop, i acomiadant dos nous amics. El que va començar sent un dia horrorós va acabar-ho sent, també, i sobretot, de dignitat, determinació, compromís, poder popular i d’un poble alçat amb convicció per la seva llibertat. Vam ser naltros, l’autoorganització popular, amb intel·ligència col·lectiva i fermesa, qui vam fer certa la frase: sols el poble salva el poble.

 

Ara ens toca defensar la victòria contra el feixisme als carrers.

3O columna nord

Anuncis

Tagged: , , , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading 51 hores de determinació i dignitat: contra aquest poble, no passaran at a destemps.

meta

%d bloggers like this: