Sankara, encara

24 Agost 2017 § Deixa un comentari

photo5834573343901198907

L’olor de la terra vermella, la humitat, la calor i la xafogor vénen a rebre’t només sortir de l’avió: que sigui plena nit no t’exhimeix de la càlida rebuda autòctona. Una calidesa que, aviat, serà també humana: no debades, qui ens acull és l’argilosa terra dels homes i dones íntegres.

El nom que Thomas Sankara li va donar a l’antiga colònia francesa de l’Alt Volta: Burkina Faso. Nou nom, recuperada dignitat: la dels pobles que s’alcen i fan tremolar l’imperialisme, com diria el mateix capità. I 30 anys després, encara, Sankara.photo5834573343901198912

Encara, pels carrers enfangats que trepitgen peus descalços, les condemnades de la terra. Quan Thomas Sankara va prendre’n el poder, el 4 d’agost del 1983, era el quart país més pobre del món. Quatre anys de Revolució Democràtica i Popular van aconseguir atacar amb èxit l’analfabetisme i garantir dos àpats per la majoria de la població, entre altres. Però 27 anys de contrarevolució, de receptes neoliberals del Banc Mundial, van revertir la situació. I la situació deplorable continua.

El color vermellós i marronós ho impregna tot, des de les cases de tova i fang, omnipresents en un país d’urbanisme eminentment horitzontal, als carrers poc, mal o gens asfaltats, que esdevenen riuades quan cau el xàfec en època de pluges: una aigua apreciada i desitjada que només és regal pocs mesos l’any. photo5834573343901198902

Les mínimes construccions de ferro, fusta i tova o fang són, de fet, el mínim aixopluc necessari: la vida és al carrer, el comerç, l’intercanvi, els productes. El sol mata però més encara la calor, millor ser a l’aire lliure… ni que sigui esquivant motos que pugen dalt la borrosa vorera per ser les primeres. Motos que esdevenen mitjans de transport extraordinaris: de bombones de butà a grans pantalles planes de TV, passant per bancs o mitja vaca. País eminentment agrícola, els animals conviuen quotidiniament amb els humans, fins i tot a les ciutats.

Al comerç, al carrer, certa divisió sexual del treball: begudes, menjars, etc., acostumen a ser negocis de dones; mobles, telèfons, coses tecnològiquephoto5834573343901198913s, acostumen a ser d’homes. És constant veure dones amb la criatura a l’esquena, treballant sense parar. O duent la safata al cap plena de productes per vendre. O podent amb tot: la criatura a l’esquena, la safata al cap i anant en bicicleta, tranquil·lament. Fora de les ciutats, grups de dones caminen pels vorals de les carreteres, quan cau la nit, camí dels seus pobles. Les omnipresents xancletes no impedeixen fer extenses caminades cada dia. Com a tot arreu, les dones carreguen amb la vida a les seves esquenes, per fer-la possible. Encara, ara.

photo5834573343901198906

I fa més de 30 anys, ja ho denunciava Sankara. Denunciava “la barbaritat de l’ablació” i que fins i tot l’home més explotat té un altre ésser a qui explota, la dona treballadora; que aquesta explotació havia d’acabar perquè les dones formessin part activa d’una revolució que, sense elles, no seria tal.

Denunciava també el deute extern, que es va negar a pagar; possiblement, un dels motius definitius que el va sentenciar a mort. Denunciava la deforestació que volia combatre plantant arbres arreu, i fent-los plantar: els feia plantar als mandataris internacionals que visitaven el país, uns mandataris que feia acreditar sota un arbre en un poble perdut, “perquè així coneixien la població de debò”, i no la dels despatxos oficials. I així vam fer naltros, també, en plantar arbres, recuperant el llegat i la llavor de Sankara. 34 anys després de l’inici de la RDP, el discurs i pràctiques del comandant són més revolucionaris que molt del que fem ara: per pensar-hi.

photo5834573343901198908

“La figura de Sankara està més viva que mai”, afirmen a l’inici de la presentació del projecte del memorial, just quan es compleixen 34 anys d’aquell 4 d’agost que va encenre un bri d’esperança a l’Alt Volta/Burkina Faso i a l’Àfrica. “Vaig prendre consciència de ser africà a partir del 4 d’agost de 1983”, diu un home de Kinshasa, capital de la República Democràtica del Congo. I si no tinguéssim encara pràctiques i mentalitats colonialistes i imperialistes, hauríem après, també, que va ser un bri d’esperança mundial.

L’anomenaven ‘el Che negre’. I potser naltros ara hauríem de parlar de Chávez com ‘el Sankara veneçolà’. Humanista, compromès, feminista, extremadament humil, revolucionari de cor i mà, va ser un referent indiscutible per tot el món. I potser si no hagués set africà ja el coneixeríem.

De Ouagadougou a Cambrils passant per Barcelona: quatre dies abans dels atacs a Catalunya, la capital de Burkina Faso també va ser víctima del mateix terror. Divuit morts que no han sonat tant fort a Barcelona com sí que van sonar, després, les 15 a la inversa. El colonialisme i l’imperialisme operen, també, en el dol que mereixen unes vides o unes altres.

I és que és inevitable que la consciència de peça social en el tauler global et colpegi al cor, al cap i a l’estómac. Amb força i duresa, sense contemplacions. Ser el blanc en un país destrossat pel colonialisme europeu total, primer, i pel neocolonialisme mundial econòmic, després, es torna corcó insuportable. Com si et posessin davant d’un mirall on no t’hi vols veure reflectit. Sí, a Burkina Faso també hi ha classes i estrats, però com a home blanc europeu representes l’opressió d’un percentatge molt elevat de la població. I encara que no ho vulguis, l’exerceixes. La humanitat i humilitat de Sankara, estesa en gran part de la població, et sacseja, et remou i et fa preguntes que no saps respondre.

photo5834573343901198914

Sense resposta, també, les parets de la capital, Ouagadougou. Justice pour Thomas Sankara, i pels altres 12 cossos mal enterrats, encara calents, aquell fatídic 15 d’octubre de 1987. Trenta anys després, la justícia encara ha d’obrir procediment per esclarir el que tothom sap: que qui el va fer matar va ser qui era la seva mà dreta, Blaise Compaoré. Va governar fins que l’octubre del 2014, una insurrecció popular el va fer fora: el poble hi va posar més de 30 morts. El setembre de 2015, un cop militar reaccionari va voler frenar la democratització del país i el poble ho va frenar, de nou, posant-hi més de 20 morts.

photo5834573343901198899No han estat les úniques. Justice pour Norbert Zongo, el periodista assassinat el desembre de 1998 mentre investigava sobre la corrupció vinculada a la família Compaoré. Justice pour Dabo Boukary, l’estudiant desaparegut el 1990 i que tot just enguany es van dignar a mosrar on estava enterrat.

photo5834573343901198901Avui, Boukary es diu Bakouane: fill d’emigrants voltaics -gentilici de l’Alt Volta- que els anys 60 van marxar a la pròspera Costa d’Ivori a guanyar-se la vida, com tantes altres compatriotes; l’Alt Volta/Burkina Faso és la mà d’obra barata del miracle econòmic de la veïna Costa d’Ivori. Ivorià de naixement, l’Estat no li reconeix aquesta nacionalitat i no té accés a la universitat pública: no té més remei que ‘tornar’ a Burkina Faso. Aquí, ara, en una habitació compartida de residència universitària minúscula i sense les mínimes condicions, explica entre nus a la gola i ulls vidriosos que es guanya la vida venent sabons pel carrer.

La venda informal pels carrers de les ciutats, columna vertebral de moltes economies domèstiques. Supervivència, necessitat. Inevitable pensar quants Bakouanes un dia decideixen jugar-se-la i creuar aquesta immensa fossa marina que es diu Mediterrània, i hi moren, o que ara sobreviuen amb la venda informal pels carrers de les nostres ciutats. El cop a l’estómac i al cor és duríssim.

photo5834573343901198910Queremos que sean como el Che“, s’aprèn quan es va a Cuba. “Hi ha 1000 Sankara arreu després de la mort de Sankara”, afirmen. Que així sigui. Les revoltes insurrecionals populars de 2014 i 2015 són espurnes d’esperança de, des de i per les classes populars burkinabès, per les que mai es governa, sinó és en contra. Les que sobren, però que unides es fan més fortes, com els bris que s’uneixen per esdevenir escombra i tenir més força col·lectiva per fer net, le Balai Citoyen. Els edificis encara cremats de l’Assemblea Nacional, a Ouagadougou, i de l’ajuntament de Bobo-Dioulasso, la segona ciutat del país, així ho constaten.

I tímidament, encara, Sankara, arreu. Adhesius, samarretes, pintades, converses, homenatges… comencen a aflorar sense por, ara que fa tres anys que van acabar-ne 27 de silenci forçat. Sankara, encara, per Burkina Faso, per l’Àfrica, per les condemnades de la terra arreu del món. La patrie ou la mort, nous vaincrons!

photo5834573343901198903

photo5834573343901198905

photo5823371867329768060

Anuncis

Tagged: , , , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Sankara, encara at a destemps.

meta

%d bloggers like this: