[22/06/2017, El Punt Avui] Barcelona, posa’t sobirana!

20 Juliol 2017 § Deixa un comentari

Article d’opinió publicat a El Punt Avui, el 22/06/2017. Enllaç original.

Barcelona, posa’t sobirana!

Trenta anys de la famosa campanya Barcelona, posa’t guapa! I és ben cert que la ciutat s’ha posat guapa, però per la postal: Barcelona és una foto turística.

Però al paisatge, que no decorat, hi viu gent, persones que no són de postís. I amb problemes ben reals i quotidians que no embelleixen cap postal. La població barcelonina acumula problemes que no venen als pamflets promocionals de la ciutat, per bé que és ell, el turisme, un dels agreujants de la situació.

Perquè a mesura que arriben més turistes, marxen més residents. L’encariment dels preus del lloguer, en gran part fomentat pels habitatges turístics il·legals, expulsa les classes populars cap enfora: cap als suburbis, cap a la perifèria o més enllà. Quan encara no havíem pogut sortir de la bombolla hipotecària, la del lloguer noqueja economies domèstiques. L’acció directa contra el turisme massiu, la recuperació i okupació d’habitatges, esdevenen les mínimes mesures pal·liatives urgents que depenen de la nostra voluntat i acció polítiques, sense esperar lleis ni res de l’administració.

L’ajuntament ja ens ha deixat clar quin bàndol pren quan hi ha conflicte, com el cas de TMB: el de l’empresa. El transport públic és una necessitat per a centenars de milers de persones cada dia per anar a treballar o estudiar. Però ni el servei és suficient, especialment en algunes zones perifèriques, ni el preu és popular, ni les condicions laborals són dignes. Ara bé, el govern sembla més entestat en mantenir els privilegis de 600 directius que de crear una xarxa pública de transport adequada per a tothom. Si fa anys se segrestaven autobusos per aconseguir-ne línies, ara hem d’aguditzar l’enginy per prendre el que ens correspon.

Si volen posar preus europeus, que n’equiparin també els salaris! Sous de misèria, contractes precaris i treball en negre són una constant en una ciutat aparador cada cop més plena de grans superfícies o establiments dedicats al turisme. Aquestes feines tenen associades una gran precarietat i, encara més, acostumen a ser feines molt feminitzades. La pobresa assalariada afecta molt més a les barcelonines que als barcelonins, ja que per fer la mateixa feina cobren, de mitjana, un 26% menys. La lluita laboral, a través de sindicats combatius i de territori, es torna imprescindible.

Cada cop més, l’anomenat Estat del benestar es desfà de serveis i els externalitza o privatitza. Això suposa un sobrecost per a les classes populars, que ens veiem obligades a pagar-ho de la nostra cada cop més minsa butxaca. La falta d’escoles bressol i de places escolars de titularitat pública, en paral·lel a l’augment de les privades i concertades, situen l’educació pública a Barcelona penjant d’un fil. Hem de defensar les escoles públiques, evitar que tanquin línies i forçar l’abandonament definitiu dels barracons per centres escolars dignes. En la sanitat, la ciutat és el paradigma del bussiness friendly, del Barnaclínic, del sistema públic i privat on la pública paga i la privada es lucra, on la salut de la classe treballadora depèn dels diners que porti a la butxaca i on l’esperança de vida dels barris més rics de la ciutat és 11 anys superior a la dels més pobres. I no oblidem que tot allò privatitzat, retallat o no garantit per l’administració, repercuteix en la vida de les dones, que han d’assumir les tasques de reproducció i de cura a les llars, sense remunerar, invisibles i afegides a les hores laborals retribuïdes.

L’escola ha estat centre d’inclusió i d’immersió, peça cabdal per la normalització lingüística. Ara veiem com, al carrer, les empreses juguen en contra de la nostra pròpia llengua. El català perd terreny als carrers de Barcelona: cada cop més negocis retolats només en castellà o anglès, o només en llengües dirigides al turisme: no pensen en les llengües de les classes populars barcelonines vingudes d’arreu, sinó en els turistes occidentals que paguen car. La militància lingüística combativa reapareix de nou.

Al cap i a la fi, l’ajuntament també maltracta les poblacions racialitzades amb controls, batusses i detencions. I això, malgrat s’escuden rere la pancarta de ’Benvingudes refugiades’. Cal activar la solidaritat antiracista de classe per construir una ciutat per a totes.

I tot, ho hem de fer en clau de construcció dels Països Catalans. Barcelona ha de deixar de mirar a Madrid i Brussel·les per mirar cap a la Mediterrània, cap a Palma, València i el Rosselló. Perquè també allà, les classes populars lliuren una batalla per recuperar drets i lluiten a diari per exercir sobiranies. I perquè només amb elles podrem exercir l’autodeterminació completa. Al cap i a la fi, no serà amb lleis, canvis de governs o maquillatges institucionals que assolirem una vida digna. Serà activant tots els espais de lluita del carrer que podrem exercir sobirania, recuperar drets que ens pertanyen i autodeterminar-nos com a poble.

sda

Anuncis

Tagged: , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading [22/06/2017, El Punt Avui] Barcelona, posa’t sobirana! at a destemps.

meta

%d bloggers like this: