Martínez de Foix i Llorenç

17 Juliol 2017 § Deixa un comentari

Corria l’any 2004. Era un vespre fosc de dijous de tardor. Sortia del Casal Popular Miquel Martí i Pol, el segon -i per ara, últim- okupat des de l’esquerra independentista de Sant Andreu. Havíem acabat una assemblea i amb un company ens disposàvem a fer una petita acció simbòlica: enganxar uns papers per fer un canvi de nom d’un carrer feixista. A la nova nomenclatura, el carrer seria d’en Jordi Martínez de Foix i Llorenç (23/04/1957 – 14/10/1978), andreuenc, patriota i comunista català caigut en combat. Faltaven pocs dies per commemorar la seva mort.

Tot just sortir del casal, em va sonar el telèfon. «Bon vespre, ets en Roger? Sóc en Francesc Martínez de Foix». Un calfred em va recórrer l’espinada. D’una banda, la veu greu i amb força d’en Francesc, que hauria pogut ser una magnífica veu de ràdio, s’imposava tot i no voler-ho. De l’altra, el germà d’algú que tu només havies vist en cartells era a l’altra banda del telèfon: era com si la història et parlés.

Poc abans de l’assemblea, jo havia deixat el meu telèfon a la llibreria Xoc, a dalt de tot de Fabra i Puig, explicant-los perquè volia contactar amb la família d’en Jordi. El motiu: la CAJEI -Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista- organitzava un homenatge als caiguts en combat a Vilafranca del Penedès, en el marc de la Festa per la Independència d’Endavant (OSAN). Faltaven molts pocs dies, però van acceptar de venir i participar. Des del primer moment, la connexió amb la família i, en especial, amb en Francesc, va ser absoluta.

D’ençà d’aleshores, des del 2005 fins el 2013 ininterrompudament, vam retre homenatge en Jordi a Sant Andreu de Palomar. Primer, conjuntament amb l’Assemblea de Joves. Després, amb Endavant com a pal de paller. L’organització anual era l’excusa per parlar amb en Francesc i trobar-nos, si no ho havíem fet abans. I encara que hagués passat un any des de l’últim cop, parlàvem com si només hagués estat una setmana.

La coneixença amb la família em va dur, inexorablement, a la coneixença, també, de la família. No a fons, però sí amb proximitat i calidesa. I és així com descobreixes una dona extremadament forta, lluitadora, resistent i valenta com na Josi, la mare d’en Jordi, d’en Francesc, d’en Joan i de n’Àlex. Poc a poc, descobreixo una família que no s’arronsa, que s’enfanga, que s’ho carrega tot a l’esquena i que fa de la necessitat, virtut.

Suposo que totes aquestes coses eren les que em feien sentir tant còmode amb en Francesc. Persona empantanegada sempre en mil projectes, que no tenia temps per a res però mai parava, que no perdia mai el somriure, que afrontava les dificultats de cara i les superava. Tot plegat em fascinava. I volia aprendre’n.

En paral·lel, la història d’en Jordi traspassava la frontera de la història política i social per esdevenir personal, gairebé íntima. Tantes vegades l’havia llegit, tantes vegades n’havia parlat amb en Francesc, que gairebé tenia la sensació d’haver conegut en Jordi o d’haver viscut aquella època. D’haver estar aquell 1 de Maig en què el van ferir, o en aquell Onze de Setembre de 1978 en què el seu amic Gustau Muñoz, se li va morir als braços, assassinat per la policia. Només tenia 16 anys.

La plaça Orfila deixa de ser només el lloc d’inici de les mobilitzacions de l’independentisme i els moviments socials contemporanis per passar a ser, també, el lloc ple de gent que la policia espanyola va acordonar per impedir la cerimònia de comiat d’en Jordi. El mossèn d’aleshores, un d’aquestes progressistes, no tenia problema en fer la cerimònia, però la família va preferir que no per evitar més persones ferides o represaliades. La memòria de la tancada de les dones de Motor Ibérica, el 1976, o de l’homenatge a Puig Antich, el 1974, s’entrecreuen amb un present que beu, per força, del passat recent: la traïció de la transició, la convalidació d’una dictadura en democràcia. I una lluita que, avui com ahir, segueix sent l’únic camí.

I amb tot plegat, la història t’interpel·la. El primer cop que vaig parlar amb en Francesc, jo tenia 23 anys. En Jordi havia mort amb només 21. Estava manipulant uns explosius per fer esclatar l’endemà, aniversari de l’afusellament del president Companys. L’artefacte li va explotar causant-li la mort al moment. Les principals sospites apunten cap a un infiltrat dins del grup, que hauria col·locat sofre, un material que no correspondria pel tipus d’artefacte -un ‘petard irlandès’-, que va causar-ne la deflagració. El rellotge es va aturar les 21.23 h, hora en què, des d’aleshores, la família, cada 14 d’octubre, fa sonar Campanades a mort.

Membre del PC(i), en Jordi era comunista i independentista, com el seu pare, mort l’any passat. Amb en Francesc, segurament les coincidències polítiques eren menors que les hipotètiques que hauria tingut amb son germà. L’estima, en tot cas, era mútua i ens permetíem bromes i discussions polítiques per intercanviar punts de vista. L’any 2013, quan jo estava a l’atur en una situació desesperant i d’angoixa, en Francesc ens va donar un cop de mà a la gent amb qui vam voler impulsar una cooperativa. Al final, la cooperativa no va reeixir per d’altres motius, nostres, però sens dubte que l’ajuda d’en Francesc va ser cabdal perquè, com a mínim, ens plantegéssim tirar-nos a la piscina. Per aquells temps, ja havia començat a saber de la figura que era en Francesc a nivell cooperatiu i especialment per a l’esport de persones amb discapacitats.

I va ser també, l’any 2013, en el darrer homenatge que l’esquerra independentista li vam fer a en Jordi, que en Francesc em va permetre conèixer una mica més de la història combativa del nostre poble. Ho va fer presentant-me una amiga seva, na Raquel Monteagudo, germana d’en Joan Carles. Va voler-me agrair que, en el parlament polític, l’hagués citat com a caigut en combat, que l’hagués recordat, que no l’hagués oblidat. I de nou, un calfred em va recórrer tot el cos en veure que la memòria històrica era ben viva  i present, i m’estava parlant.

Ahir, al capvespre d’un diumenge calorós de juliol, també en acabat d’una assemblea d’Endavant, rebia un whatsapp. Sense introducció, sense prèvia, sense cap alerta. El missatge era només l’enllaç a una notícia que no voldria haver llegit però que havia de saber. I abans d’obrir l’enllaç ja vaig poder llegir a l’URL de què es tractava. Feia mesos que no en sabia res i no me’n vaig saber avenir. Una companya seva de feina em respon l’email de desconcert: «Este mes que ha estat malalt t’ha tingut moltes vegades en ment, he pensat de fer-te un missatge. Em sap greu que finalment no ho he fet».

Demà aniré a acomiadar-me’n i a plorar el que no he pogut aguantar mentre escrivia això. Que la terra et sigui lleu, company.

Advertisements

Tagged: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Martínez de Foix i Llorenç at a destemps.

meta

%d bloggers like this: