Terra sagna

15 Juny 2017 § Deixa un comentari

porta damascUna tímida i cobejada ombra ens permet suportar una mica més la calor i xafogor que ens ha acompanyat els darrers quinze dies. Sol de justícia en una terra que no coneix aquest terme.

balfourDavant nostre, somriures i balls, en primer terme, lamentacions i un mur, en segon pla. I com a denominador comú, un imperialisme que ja fa 69 anys que dura, un racisme colonitzador i un apartheid que s’extrema cada dia. Cent anys d’una declaració de guerra. El genocidi per gota malaia com a tècnica devastadora contra tota humanitat.

A Jerusalem, joves i adolescents sionistes, vinguts d’arreu, juguen i ballen, i canten, sense por de les armes que els rodegen -o que directament, duen ells-. Són les mateixes armes que impedeixen que joves i adolescents palestines puguin jugar, cantar i ballar. Són les mateixes armes que les maten. Cada dia. Arreu de Palestina. Sense motiu. Sense escrúpols. Sense amagar-se’n. Sense que hi hagi cap conseqüència.

Giren els torns i passen els homes i dones que han deixat de ser-ho. Giren els torns i passen les persones que han deixat de ser éssers vius. Giren els torns i la mà d’obra barata, discriminada, creua la barrera entre ltulkarema supervivència i la dignitat. Tornen a la Palestina històrica per poder-se guanyar la vida, deixant-s’hi la pell. L’ocupant ocupa, explota, sobreexplota, inhumanitza. “No som humans, som animals”, crida un. Tulkarem esdevé la perfecció de la confluència entre les granges d’animals i els camps de concentració nazis.

La canalla que no pot jugar ens la trobem a Aida Camp i a Dheishemàrtirh Camp, a Bethelehem, o al New Azkar Camp de Nablus. A Aida una bala et pot matar estant assegut, només per ser-hi, només per ser palestí. Al New Azkar pot caure un míssil enmig d’una cruïlla de carrers: en recullen les restes humanes mentre la paret foradada en deixa testimoni, encara ara, anys després. El cementiri és a l’únic lloc on l’exèrcit no podia arribar, clos enmig d’edificis: un d’ells és una escola bressol. “La canalla, quan mira per la finestra, hauria de veure patis i camps, aquesta veuen un cementiri”.

Tornada a Hebron, l’infern a la terra. Retorn emotiu, inesperat, amb l’amic Hashem, assassinat fa poc menys de 2 anys. Ens hi retrobem a través tel rumeida.jpgde la seva neboda, hereva del testimoni de lluita. Com tota la família. Aguanta tot i tenir un dels líders colons més psicòpates -capaç d’agredir-la a ella i d’altres familiars- a la casa del costat. “Si pogués marxar, ho faria, però no puc: és casa meva i la meva terra”. Lliçons d’amor i de vida allà on la mort i l’odi volen destruir-ho tot. “Passeu i gaudiu del terror palestí”, ens diu per megafonia el soldat del checkpoint per entrar a Tel Rumeida, a la zona d’H2.

handala iqritIqrit retorna cada mes a l’era pre-ocupació. Els territoris del 48 recorden i parlen que aquí hi havia vida i les llavors d’avui dia germinen desobedients volent-s’hi plantar de nou. Arrelant enmig de runes, d’ahir i d’avui: un exèrcit ocupant que mai no deixa de recordar que ho és. I una lectura no plantejada que descol·loca: “Al 67 encara tenen esperança, allà encara poden resistir-se a l’ocupació”. Fet i fet, costa alguns anys entendre que sí, que Haifa encara és Palestina.

20170609_103855De la Ramallah de les expreses polítiques combatives i orgulloses, a la de les ferides que segueixen la lluita tot i estar a punt de quedar-s’hi. “No acceptaré ser carn de premsa groga per estar a punt de morir: som moltes les noies joves que plantem cara a l’ocupació”. Silenci estrident de respecte i aprenentatge. I ben a prop, el Nabi Saleh de la determinació i fermesa populars. “Que no vinguin els feminismes occidentals a dir-nos com hem de ser, que no vinguin intercionals solidaris/es a dir-nos què podem i què no podem fer: ni tirar pedres és violència ni som naltros qui els ho ensenyem, no fa falta, ho pateixen i viuen des que són ben petits/es”.

Nablus com a nexe entre ball i terra, de la dansa de la vida amb qui ens la dóna, i ens alimenta. Com a Qalqilia, on la comunió entre la terra i un granger és capaç de torçar els plans de l’ocupant. I jugant a casa, de Bethlehem a Beit Sahour, amb les amistats trabades enmig de la dificultat: no, no tirarem la tovallola, no ens resignem a defallir.

A Terra Santa, la terra sagna. Sagna quan enverinen canonades d’aigua o terres fèrtils. Sagna expulsen gent de ca seva. Sagna quan construeixmuren el mur de l’apartheid. Sagna quan maten a sang freda en un check point. Sagna quan enderroquen cases. Sagna quan maten per seguretat. Sagna quan maten per gust. Sagna quan maten de forma descarada i impune. A Terra Santa, la terra sagna des que van ocupar-la. En manlleven l’aigua i, amb ella, la vida: la del territori i la de les persones. “Un mur, dues presons”, es pot llegir a la vergonyosa façana de l’apartheid.

ciutat vellaLa calor ens retorna a Jerusalem, l’envaïda, la colonitzada, la volguda. Un nen es diverteix amb una pistola d’aigua i fa veure que apunta un soldat que, aquest sí, duu arma real. Una arma amb la que ell, o algun company seu, ha matat canalla de l’edat del nen que intenta divertir-se en una ciutat que els volen robar. El projecte imperialista del Gran Jerusalem com a ganivet que talla Cisjordània entre nord i sud.

“El seu apartheid no podrà destruir les nostres arrels”. Llàgrimes de plor i ràbia, somriures de força i determinació. Existir és resistir. I Palestina, malgrat tot, existeix. Perquè resisteix.

 

fplp

Anuncis

Tagged: , , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Terra sagna at a destemps.

meta

%d bloggers like this: