[11/04/2017, L’Accent] “Organització i unitat és el que ens fa ser on som”

25 Abril 2017 § Deixa un comentari

Notícia publicada a L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans, l’11/04/2017. Enllaç original amb imatges.

“Organització i unitat és el que ens fa ser on som”

Estibadores del port de Barcelona expliquen la seva situació en una xerrada que no va agradar als Mossos

Dur la lluita dels ports a les ciutats. Amb aquest objectiu, l’assemblea comarcal d’Endavant (OSAN) al Barcelonès va organitzar, el passat 31 de març, una xerrada amb estibadores en lluita del port de Barcelona. L’acte se suma als que s’han fet o es faran a Tarragona, Girona i Castelló.

estibadores4-620x239

El 16 de març, el Congrés espanyol va tombar el Reial Decret que hagués suposat una precarització total de la feina de l’estiba als ports de l’Estat; l’estiba és l’última baula obrera i organitzada d’un sector econòmic, el del transport marítim de mercaderies, carn d’oligopoli, d’una banda, i de precarietat extrema, de l’altra. Aquesta victòria governativa, emperò, no fa abaixar la guàrdia a les estibadores en lluita, que resten amatents als propers passos.

Per aquest motiu, l’assemblea comarcal d’Endavant (OSAN) al Barcelonès va organitzar una xerrada al CADCI de Barcelona, el divendres 31 de març. Com a ponents, estibadores en lluita que explicaren la situació en primera persona.

La primera en parlar fou na Laia, qui va explicar que la seva feina és molt fluctuant: poden tenir-ne molt o poc volum. D’aquí que hi hagi 12 empreses de l’estiba que treballin juntes perquè mantenir la gent és molt car. Les empreses s’agrupen sota la SAGEP -Societat Anònima de Gestió de treballadors Portuaris-, que funciona com una empresa de recursos humans. Les estibadores poden treballar per a qualsevol de les empreses agrupades.

Cada dia, a les 7h del matí, les empreses fan la comanda de mà d’obra que necessitaran. Si et toca, treballes en torn de 8h a 14h; el torn de tarda comença a les 14h. Es dóna el fet, doncs, que les estibadores mai saben si treballaran o no aquell, però s’han de llevar sempre i ser presents a les 7h: pot ser que treballin a les 8h, pot ser que treballin a les 14h o pot ser que hagin de tornar cap a casa fins l’endemà. Això només canvia els caps de setmana, ja que el sorteig es fa els divendres. Moltes vegades, fan assemblees o reunions a les 6h, única manera de garantir que hi sigui tothom.

El 2010, PP i PSOE van pactar la llei d’estiba. Dos anys després, un anònim ho va denunciar al Tribunal de Justícia Europeu: acusava l’Estat de monopoli. El 2014, el TJE va fallar a favor del demandant. “No ens agrada, però acatem”, explica na Laia. En aquell moment, l’aleshores Ministra espanyola de Foment Ana Pastor va convidar patronal i treballadores a pactar, tot dient que ho respectarien. Durant l’any i mig que no hi va haver govern espanyol, tot va estar tranquil.

El gener de 2017, patronal i treballadores li porten l’acord al nou Ministre espanyol de Foment, Íñigo de la Serna. La sorpresa fou que De la Serna contestà que ja tenia un decret llei com a proposta i que aquest seria el nou model. Va ser aleshores quan va començar la lluita.

En Jordi, delegat del comitè d’empresa, va prendre el relleu en la narració dels fets. Quan el Ministre va dir que no compliria la paraula de respecte la seva antecessora, van començar les mobilitzacions. Van trucar tots els partits per intentar aturar el cop. CUP, ERC i Podem els van “recolzar en tot”: els van obrir portes, els van ajudar i proposar accions, etc. També van aconseguir una declaració favorable a l’Ajuntament de Barcelona amb tothom a favor tret del PP. Van poder crear una comissió de treball al Parlament de Catalunya. I malgrat tot això, denuncien que estan “vetats” a tots els mitjans de comunicació. A l’Estat espanyol, fou ERC qui els va obrir les portes. Van aconseguir tots els suports que necessitaven i finalment, el 16 de març, van tombar el Reial Decret.

D’aquí, cap a Europa, on es troben que tots els polítics catalans els obren les portes del Parlament Europeu i arriben a la comissió de transport. “Espanya no ha pagat mai cap multa, ja en té moltes més; quan arribin a un acord, es retirarà”, exposa en Jordi per tal de desmuntar l’arma llancívola del govern espanyola contra les estibadores per enfrontar-les a la resta de treballadores.

El mateix delegat explica que dos dies enrere -29 de març- havien arribat a un acord estibadores i patronal. En presentar-li al govern espanyol, aquest diu que no serveix. Les estibadores demanen la subrogació del personal, un fet que l’Estat espanyol diu que la UE no permet però que la presidenta de la comissió de transports del Parlament Europeu desmenteix, donant la raó a les estibadores. Van enviar la carta al Ministre espanyol perquè ho pogués veure ell mateix però en rebre-la, dijous 23 de març, es va indignar i alçar de la taula. “El govern espanyol no vol cap acord”, afirma en Jordi.

Per a en Josep, el Ministre no s’esperava que empreses i treballadores es posessin d’acord. En Josep explica la situació de context als ports. Amb la crisi, va entrar al sector JP Morgan, que ha comprat terminal portuaris arreu de l’Estat. Per a ell, cal saber què tenen pactat amb el govern: terminals de contenidors comprat a preu de saldo. I afegeix que la multinacional xinesa Cosco ofereix una milionada per les terminals “però sense inquilins”. Les estibadores saben que JP Morgan només és allà per especular i és per això que la volen apartar. “És el moment de començar a recuperar el sector, empreses i treballadores ho volem”, afirma. Per això, assegura que ara tenen “por” que cada dimarts presentin un altre decret llei.

Consciència obrera i solidaritat de classe
Tot just van acabar les intervencions, a la vintena d’assistents els va faltar temps per començar amb dubtes, preguntes i qüestions. Les tres estibadores van contestar les diferents consultes i comentaris del públic.

“M’he de confiar plenament en els meus companys, perquè és molt arriscat, necessiten personal format, cal que siguis com un col·legiat”, explicà na Laia. Fet i fet, la normativa 135 de l’OIT marca que les estibadores estiguin col·legiades. L’Estat espanyol i la UE ho tenen signat però el govern no la vol complir, afirmen.

Aquesta consciència de classe i solidaritat entre les treballadores es plasma, per exemple, en el fet que tothom, a Barcelona, estigui sindicat a la CETM, la Coordinadora Estatal de Treballadors del Mar. Va néixer després que en èpoques de lluita i llargues vagues, els anys 1980, els sindicats els “deixessin tirats”. Ara, funcionen de forma autogestionada i assembleària: “ningú fica el cap a les assemblees”.

“Organització i unitat és el que ens fa ser on som”, expliquen. I defensen que la vaga és un dret col·lectiu i no individual: “si el 51% decideix fa vaga, tothom fa vaga”. Les organitzacions sindicals estatals s’apleguen sota el Sindicat Internacional de l’Estiba. “La primera directiva europea en tirar enrere va ser la de l’estiba”, afirmen. Ara mateix, estan igual que fa 2 anys: sense Reial Decret que acomodi la normativa estatal a la sentència europea.

Les estibadores saben quin és el futur que els espera als ports: “volen que els mariners facin la feina, sota les condicions de la bandera del vaixell”. Cal destacar que molts vaixells trien banderes en funció de normatives com menys reguladores millor. El panorama que es troben és que els mariners que amarren els ho demanen tot a les estibadores: aigua, guants, no tenen ni els mínims per treballar.

Unitat de classe dins i fora dels ports
Les estibadores són conscients de la seva situació: “el que tenim són drets i s’han d’exportar. Si guanyem, demostrem que es pot guanyar”. I denuncien uns beneficis empresarials estratosfèrics. Al port, tothom cobra el mateix salari, és igual funció que facis. Això val tant per la verticalitat -capatassos o peons- com horitzontal -homes o dones-. Expliquen que ara mateix hi ha 50 dones d’entre 1000 estibadors al port de Barcelona: fa 11 anys que no hi ha promoció d’estibadors; en la darrera, van entrar-hi 22 dones de 33 places.

Amb tot, la situació no és cap luxe: quan algú mor, fan donació d’un jornal per la família; a més, fan aportacions individuals perquè cap vídua tingui una pensió inferior a 1000€; es jubilen als 55 anys, però molts no arriben als 60. Tal i com descriuen, són, possiblement, un dels darrers col·lectius forts de lluita obrera.

I van a la setmana. Ara mateix, la situació és de calma tensa. Chicharra cambia chicharra, diuen: només una assemblea -feta amb la chicharra, el megàfon- pot canviar una decisió presa. Tenen la pressió al clatell: mentre hi haiva conflicte, tenien les furgonetes de policia a fora del port, assetjant. “Ens estaven provocant”, afirmen. Fet i fet, el dia anterior a la xerrada, els Mossos d’Esquadra van trucar a la UGT, que gestiona l’edifici del CADCI, per ficar-los la por al cos: que si ja sabien que “l’assemblea” (sic) entre Endavant i les estibadores podia ser perillosa. Sense ningú que els vigilés, van accedir a la sala on a l’endemà tindria lloc la xerrada. Sembla que la unió entre el port i la ciutat, entre estibadores en lluita i organitzacions polítiques, no agrada al Govern principatí.

Tagged: , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [11/04/2017, L’Accent] “Organització i unitat és el que ens fa ser on som” at a destemps.

meta

%d bloggers like this: