[31/01/2017, Catalunya Plural] Jo em pregunto

28 febrer 2017 § Deixa un comentari

Article d’opinió publicat al Catalunya Plural, el 31/01/2017. Enllaç original.

Jo em pregunto

La mà que regula el mercat és la mateixa que crema la casa i mata una dona que no podia pagar la llum

Arran del programa de TV3 ‘Jo pregunto’, molts processistes i tertulians del règim van posar el crit al cel: “d’on havia sortit tota aquesta gent?! Tot s’ho inventen! Només volen atacar el MHP i el Procés!”. I és que la realitat fot unes hòsties que costen d’assumir i de pair: parlava gent només del Principat, però és una realitat estesa arreu dels Països Catalans. El país no va bé, la realitat és dura per a les classes treballadores i populars. I jo em pregunto: us sorprèn? Què, exactament?

Només en els darrers cinc anys, les classes populars hem perdut entre el 6’2% i el 9% del poder adquisitiu, segons territori autonòmic als Països Catalans. La diferència entre salaris a la baixa i preus de productes a l’alça ens surt a pagar, cada cop més; i a les dones treballadores, encara més, per culpa de l’esquerda salarial. Apareix la pobresa assalariada, gent que tot i tenir un sou no surt de la pobresa; i això afecta majoritàriament a professions feminitzades. Al camp, mentre els preus dels aliments s’encarien, la renda agrària ha caigut el 39%. Qui s’ha emportat aquests beneficis? Intermediaris, multinacionals i d’altres xuclasangs.

Tot això, en plena crisi. Això, a la pràctica, vol dir que la vida ens resulta més cara. Viure ens costa més; viure ens pot costar la vida. I en paral·lel a la disminució per poder adquirir béns sovint indispensables per a viure, els serveis que fins fa un temps prestava l’Estat del benestar -amb els nostres impostos, no ho oblidem-, cada cop són menys. De fet, en són menys i pitjors. I és que les retallades són conseqüències directes en l’empitjorament de les nostres condicions materials, de les nostres vides.

Ens costa més la sanitat, que és la cura de la nostra salut. D’una banda, les treballadores de la sanitat pública veuen empitjorades les seves condicions laborals. De l’altra, les usuàries ens veiem obligades a triar entre un servei cada cop pitjor, l’endeutament amb les mútues privades -afavorides per l’actual sistema públic- o, directament, i per esgotament, la renúncia a la nostra salut.

Les portes giratòries no només són persones que ara treballen al sector públic o ara al privat, és que els governants públics actuïn en pro d’empreses privades. I mentrestant, llits tancats, menys treballadores en plantilla, serveis d’atenció primària tancats, CAP’s tancats, urgències tancades que, sí, han provocat morts: tenim morts que abans eren impensables. ‘Retallar la sanitat mata’, que dèiem fa temps. Que les poques urgències obertes estiguin col·lapsades no hauria de sorprendre ningú i sí indignar tothom: és una conseqüència directa d’aquestes polítiques. Com també ho és que això afecta molt més les dones treballadores, sobre qui majoritàriament recau la feina de cures.

Barcelona perd població. De la bombolla immobiliària a la bombolla del lloguer. Substitució de veïnes per turistes. Encariment dels pisos i expulsió cap a les corones metropolitanes i més enllà. El turisme té cares fosques i qui les paga som les residents i, de nou, les dones treballadores: la precarietat i explotació desmesurades del sector turístic s’esdevenen més en les professions feminitzades. El vergonyós decret del Govern espanyol sobre les clàusules terra reforça el principal subjecte de la seva política econòmica: la banca sempre hi guanya.

Una banca que, com les companyies energètiques, controla el seu propi mercat i hi subordina l’acció legislativa. Bloqueig del desenvolupament de les energies renovables mentre el preu del gas i la llum que no para de pujar quan més es necessiten per viure de forma mínimament digne. La mà que regula el mercat és la mateixa que crema la casa i mata una dona que no podia pagar la llum.

L’acció privada es fa a costa de les nostres vides. I això, que també els darrers cinc anys i segons el CEO, la percepció que la gestió privada és millor que la pública ha passat del 31,4% al 24%, mentre que la percepció que és pitjor ha augmentat del 19,4% al 28,8%. I encara una altra realitat: els discursos o accions edulcorades i socialdemòcrates d’alguns governs topen amb el poder real, l’econòmic. Què, sinó les polítiques del deute imposades per la UE, fan que, per exemple, la canalla estigui dies i setmanes sense professorat substitut perquè no es vol ampliar plantilla?

Sí, tertulians del règim: les classes populars veiem les nostres condicions de vida cada cop més empitjorades. I jo em pregunto: a qui món viuen? O més ben dit: amb quines condicions viuen?

Anuncis

Tagged: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading [31/01/2017, Catalunya Plural] Jo em pregunto at a destemps.

meta

%d bloggers like this: