[15/12/2016, L’Accent] Ressons desiguals de la solidaritat catalana amb les refugiades

29 Desembre 2016 § Deixa un comentari

Notícia publicada a L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans, el 15/12/2016. Enllaç original amb imatges.

Ressons desiguals de la solidaritat catalana amb les refugiades

El projecte de Comunitat Eko recull un premi mentre té solidàries represaliades i un futur incert

Dos dies després que el projecte de Comunitat Eko rebés el premi Alfons Comín, a mitjans de novembre, havia de tenir lloc el judici contra una activista catalana. El judici es va aplaçar però la solidària no és l’única catalana amb problemes amb la justícia grega. El projecte de Comunitat Eko segueix tot i el desconcert i canvis constants de situació de les persones en cerca de refugi retingudes a Grècia i que el Govern aïlla progressivament.

20161117-foto-eko-absolucio-masmiEl gracienc David Zorrakino era l’encarregat, dimecres 16 de novembre, de recollir el premi Alfons Comín. “Estem molt contents, el premi és un reconeixement; això segueix endavant, és l’única iniciativa que s’ha produït així al nord de Grècia”, declarava Zorrakino poc després de rebre el premi. A l’endemà, una concentració davant de la seu de comissió europea denunciava, a Barcelona, el judici previst per al divendres 18 contra una altra catalana. El judici es va aplaçar per problemes en la traducció de la documentació.

Les actuacions judicials i policials contra activistes catalanes no són noves ni sembla que s’hagin d’aturar. Ítaca i Alerta Solidària recorden el cas de la jove d’Arran Poblenou Mar Redondo, detinguda el març per la policia de Macedònia, juntament amb 50 persones més. L’acusaven d’haver entrat de forma irregular al país i li imposaren una sanció administrativa de 260€, així com la prohibició d’entrar al país en 6 mesos. Recentment, la sindicalista de la CGT Lola Gutiérrez ha estat empresonada 10 dies en un CIE acusada d’haver donat suport a un refugiat kurd.

Entremig, el mes d’abril, la policia grega va detenir cinc membres de la brigada vallesana de solidaritat amb les refugiades, mentre que el mes de juny va ser la militant d’Arran Lleida Ares Masip la detinguda per la mateixa policia durant el desallotjament d’Eko. La detenció de Masip va quedar sense efecte, segons indiquen Ítaca i Alerta Solidària. Per contra, tres de les membres de la brigada vallesana segueixen pendents de judici. Al garriguenc Juanma Rojas i al sabadellenc Arnau Rojas els acusen de posar en perill tant la seguretat de l’Estat grec com la vida de persones -policia macedònia-, així com d’empitjorar les relacions diplomàtiques entre Grècia i Macedònia. Tenen data de judici per al febrer de 2017.

Buidatge dels camps i individualització de les refugiades

La tercera membre pendent de judici és la manlleuenca Ariadna Masmitjà. Amb l’aplaçament del judici, la nova data és el 22 de setembre; l’acusen de desobediència a l’autoritat. Les penes possibles van de sis mesos a cinc anys, segons Ítaca i Alerta Solidària. “L’advocat diu que la pena no superarà els tres anys, mínim legal per entrar a presó”, afirma Masmitjà. En no tenir antecedents, es mostra tranquil·la. “Només si surto culpable hauria de patir en cas d’una nova detenció”, afegeix. Això es podria donar pel fet que constantment entren en un camp militar, ja que hi viuen les famílies amb qui treballen, sense cap acreditació.

Masmitjà no pensa en el judici sinó en seguir el vincle amb les famílies de refugiades; la rapidesa dels canvis la dificulta plantejar-se res més. Relaxada amb l’aplaçament del judici, deixa el neguit per més endavant. “Ara toca veure quin plantejament de projecte i individual puc fer amb la nova situació del camp i les famílies”, assegura.

La de Manlleu, que pot tornar a Grècia “tranquil·lament”, ha aprofitat el pont de desembre “per acomiadar-se de les famílies”. Segons explica, el procés amb les famílies està canviant: ara les estan traslladant a Atenes. “S’està buidant el camp”, assegura. “Totes les famílies amb qui treballàvem marxen, n’arriben de noves però no sabem si s’hi quedaran o no”, exposa.

La lleidatana Ares Masip s’expressa en la mateixa línia. Afirma que al principi del projecte de Comunitat Eko hi havia 1.500 persones mentre que al novembre en quedaven 600. Ja aleshores parlava de rumors que deien que cada cop en quedarien menys. “Hi ha rumor que reompliran el camp militar de Vasilika amb gent de les illes, però la gent de les illes està detinguda”, afirma Masip. Masmitjà xifra el nombre actual de persones en 300 i baixant.

La manlleuenca també pensa que pot ser que tornin a arribar moltes famílies, tot i que no gosa posar la mà al foc. “Tinc la sensació que aquí tothom improvisa”, afirma. Hi ha veus que apunten que entre gener i febrer no quedarà ningú, als camps. “Sembla que l’ompliran amb persones noves i no volen que es trobin amb les que hi ha ara”, explica.

Segons expliquen tant Masip com Masmitjà, el buidatge dels camps es fa de forma gradual: cada dos dies, aproximadament, un autobús s’enduu entre 30 i 40 persones. Se les enduen a Atenes, on tindran la segona entrevista amb les autoritats gregues. A Atenes s’allotjaran en cases o hotels recuperats, que estan en condicions desiguals. Allà, després de demanar la prioritat del país on volen anar, s’hi esperaran entre quatre i sis mesos més.

“És dur perquè marxes d’un lloc físic amb unes condicions molt precàries, sobretot sent hivern, però a nivell de vida comunitària és millor”, explica Masmitjà. “On esperen ara, la majoria de famílies estan més aïllades i n’hi ha que no poden fer vida social i comunitària”, afegeix. Segons la manlleuenca, els moviments d’Atenes, sobretot els anarquistes, tenen espais ocupats, però no li consta que facin activitats amb les refugiades; Masip reforça aquest punt.

Dignificació popular de la ignomínia estatal

Ares Masip ha estat vora cinc mesos a Grècia. Hi anava per vint dies i, “com tantes altres”, s’hi va quedar “per poder dignificar una mica més la vida de les persones atrapades a Grècia en condicions inhumanes”, afirma. Té previst tornar-hi a finals de gener. “El vincle emocional és molt fort; allà els dies i les emocions són molt intenses; una cosa que et permet sobreviure i seguir endavant és el vincle emocional amb voluntàries i refugiades”, afegeix.

La maresmenca Sara Montesinos també és a Eko des que van començar el camp a principis de març. De fet, va arribar a Grècia a principis de 2016. Segons afirma, Idomeni se’ls va quedar gran i van acabar en aquest camp més petit. També en destaca el vincle emocional: “em quedo perquè hi tinc família i amics ara i no puc marxar com si res”. Per a Montesinos, el projecte de Comunitat Eko sorgeix de la necessitat de generar un espai cooperatiu i comunitari en un camp de trànsit; “sorgeix de la necessitat de seguir al costat de la nostra gent un cop desallotjat el camp d’Eko Station”, afegeix.

Ambdues són dues de les diverses catalanes vinculades al projecte de Comunitat Eko, que surt després del desallotjament d’Eko Station, a 15km d’Idomeni. Els primers dies els van passar intentant entrar al camp militar de Vasilika, on hi van dur les famílies refugiades. Feien torns, reconstruïen la madrassa: la idea era reconstruir el projecte d’Eko dins del camp, però va ser impossible. “A cops ens identificaven o ens impedien entrar; vam decidir que no volíem treballar dins d’un camp militar, ja que millorar-ne les condicions de vida era legimitar-lo, i amb ell, la Unió Europea i la gestió que n’està fent”, afirma Masip.

Van llogar un terreny al costat del camp i van traslladar-hi l’Eko Project, redefinit. El finançament és través de donacions privades: segons Montesinos, un 90% dels fons provenen dels Països Catalans i l’Estat espanyol. El premi Alfons Comín també els ha suposat una dotació econòmica. “Seguim amb el mateix finançament, ens organitzem de forma assembleària entre la comunitat del camp i el voluntariat internacional”, afirma la maresmenca.

Ambdues subratllen un pilar fonamental d’Eko: l’apoderament de les refugiades. “No s’entén Eko sense la seva col·laboració i el seu propi desenvolupament”, afirma Masip. Les decisions es prenen col·lectivament entre refugiades i voluntàries. De les darreres, una trentena, entre el 50% i el 75% són catalanes.

Condicions inhumanes per a qui no té refugi

Les condicions al camp de Vasilika són “lamentables” i “horribles”, segons ambdues activistes. El camp era una antiga granja de pollastres, ara buidada i amb tendes que per terra tenen el mateix de la granja. A l’estiu hi fa molta calor i a l’hivern molt de fred. Algunes famílies tenen estufes elèctriques però la llum salta constantment. Tenen atenció mèdica de dilluns a divendres de 9 a 13h.

Denuncien que el menjar és “molt dolent” i que se’ls proporciona una alimentació “nefasta”. El menjar és un càtering d’avió “nutricionalment molt pobre” i els esmorzars “només són croissants prefabricats, amb una llet molt dolenta que provoca diarrees”, afirma Masip. L’aigua calenta només la tenen algunes nits, mentre que a dies tenen l’aigua tallada. Les voluntàries independents no poden entrar dins del camp.

Montesinos explica que Eko és a uns 150 metres rere Vasilika i s’hi pot accedir per un camí estret sense cotxes. Moltes famílies hi arriben a partir del contacte i vincle a Eko Station, d’una banda, o del boca-orella al camp arran de les activitats que hi fan, de l’altra. Ambdues activistes exposen el llistat de projecte que s’hi desenvolupen: escola -sobretot classes idiomes: anglès, alemany, noruec, castellà, francès, “tot a demanda seva”-; little madrassa -ludoteca-; biblioteca; hort autogestionat; Eko Kitchen, amb esmorzar per tota la canalla cada matí i projecte d’hàbits higiènics amb la canalla; Eko TV per dotar de coneixement audiovisual adolescents i perquè expliquin les seves experiències amb l’ajuda de fotografia i vídeo; children space, tallers activitats per a infants i adolescents; espai de producció pròpia per tal que les adultes puguin vendre artesania i armari de roba; també activitats terapèutiques amb adolescents.

“Hi ha voluntàries que vénen per 10-15 dies amb petits projectes”, explica Masip. Per a les refugiades, però, el dia a a dia és força monòton: “hi ha gent que només passeja i està amb el mòbil”, afegeix. D’altres van a classe, participen dels tallers i valoren que a Eko estan molt bé però que sempre és el mateix. Montesinos afirma que les refugiades agraeixen la feina de les voluntàries i s’hi impliquen; “la sensació de família és el que ens fa seguir”, assegura. “El dia a dia és entre alegre i dur: vivim en una bombolla de llibertat que toca contra la realitat quan han de tornar al camp de nit”, conclou Montesinos.

Problemes enquistats i inaccions que s’allarguen

“La principal problemàtica és que les fronteres estan tancades: elles són aquí de forma involuntària”, sentencia Masip. La jove destaca que les refugiades duen una càrrega emocional “molt bèstia” i apunta que cal tenir en compte aquest factor per assegurar-ne la inclusió quan arribin a les societat d’acollida, de les quals pensa que no hi estan preparades. Montesinos subratlla l’espera com a gran problemàtica i hi afegeix depressions, intents de suïcidi o addiccions per alienació a drogues i alcohol.

Tant Montesinos com Masip asseguren no tenir cap relació amb les autoritats gregues. La maresmenca, a més, critica que el govern no dóna “res” a les refugiades: “poca informació i pocs recursos mal gestionats”. La lleidatana afirma que abans participaven de les assemblees dins de Vasikila, però ho van deixar de fer quan un dia la policia va fer fora la noia que parlava en nom d’Eko. ACNUR, l’altra institució present a Vasilika a part de la policia i l’exèrcit, també rep crítiques per part de les activistes: denuncien que menysprea les refugiades i les seves reclamacions. Tampoc tenen massa relació amb els moviments socials grecs. Masip refereix una jornada pro-refugiades que no va anar massa bé; com a positiu, menciona Micropolis, una casa okupada que acull una vuitantena de refugiades i que funciona de forma comunitària.

Segons Masip, les sortides i recursos que dóna el govern grec és un pre-registre que els dóna permís de residència Grècia per un any, mobilitat interior, accés a sanitat i educació públiques, però que prohibeix treballar i sortir del país. És a partir d’aquí quan poden accedir a entrevistes com les que ara es duen a terme. Per la seva banda, moltes refugiades procuren aconseguir documentació falsa per poder creuar fronteres; la majoria de d’intents, ara, són aeris o marítims.

Sense futur ni esperances

“Les refugiades no tenen cap expectativa: han perdut tota esperança i odien Europa, la policia i l’exèrcit”, afirma Masip. Montesinos hi afegeix que les refugiades ja no saben què fer, ni què esperar; moltes han tornat als seus països d’origen. “Només volen tornar a Síria i refer la seva vida allí”, complementa Masip. El fet de ser conscients que no poden anar a Europa és molt frustrant i es donen molts casos de depressions i bloquejos emocionals: tenen els ànims pel terra. “Van arribar a Europa pensant-se que trobarien portes obertes, a Alemanya; van arribar molts pocs dies després que tanquessin la frontera, es van pensar que seria temporal, i ara porten 8-10 mesos. No tenen esperança”, afirma la lleidatana.

Els ànims de les voluntàries també es ressenten de la situació. Ambdues coincideixen en descriure’ls com a muntanya russa: els dies són llargs i intensos i la situació molt complexa, per això busquen cuidar-se al màxim. “Rebre el premi va ser una entrada d’energia molt forta”, afirma Masip. “A dies tenim força, a dies es desmuntem: les nostres famílies i amics estan morint per dins i nosaltres ho sentim en carn viva”, afirma Montesinos. Per ella, la rebuda del premi també ha estat una alegria molt gran perquè entén que el premi era, sobretot, a la Comunitat Eko: “sentim que la seva valentia i força ha estat reconeguda; el millor de tot és mantenir la seva presència ben viva i que no caiguin en l’oblit”.

La maresmenca afirma que treballen sempre a curt termini perquè mai saben què passarà. Montesinos menciona els rumors que Vasilika serà buit al gener, cosa que les obligaria a reformular el projecte o marxar. “Tenim clar que Eko no és cap objectiu, és un camí de resposta a les polítiques genocides de la UE i l’estratègia del desgast psicològic”, afirma. Masip corrobora que treballen dia a dia, ja que els rumors de desallotjaments afecten negativament a nivell emocional.

De Lesbos a Vasilika via Idomeni

Montesinos ha fet gran part d’aquest viatge amb el gracienc David Zorrakino, qui va recollir el premi Alfons Comín. Zorrakino fa més d’un any que va trepitjar Grècia per primer cop. D’octubre a 2015 fins març d’enguany a Lesbos. “Vèiem com la gent creuava a milers des de Turquia”, explica. D’allà, a Idomeni quan van tancar les fronteres.

El 29 desembre de 2015, Frontex va començar a enviar tropes i van tancar rutes. Les refugiades van canviar la ruta de pas cap al sud. “El febrer, passava una barca cada dos dies”, afirma Zorrakino. El 29 de febrer es van tancar les fronteres amb Macedònia. Zorrakino, Montesinos i d’altres van arribar a Eko Station al cap de tres dies: va tocar començar pel més bàsic, el repartiment de capelines, llanternes i tendes.

Idomeni era la tanca en el camí d’Atenes a Macedònia; Eko Station era l’última parada, l’última àrea de servei. S’hi va acumular gent perquè no obrien les fronteres: Idomeni va passar de 10.000 a 18.500 persones; Eko, de 60 a 3.000. A principis de març van veure que Eko requeria un equip humà molt gran: només hi havia una persona de Metges Sense Fronteres i sis tendes d’ACNUR. “Idomeni era un fangar, un fntern, i no hi podíem fer res perquè hi havia 20.000 persones; però a Eko sí que podíem actuar”, narra el gracienc.

A Eko Station hi havia molta canalla, tenien bar, lavabos, etc. El que van construir com a escola no es podia anomenar així perquè les refugiades estaven convençudes que marxaven l’endemà, explica Zorrakino. Van decidir que seria un projecte en moviment. Van crear una carpa per la infància però oberta a tothom: s’hi feien pallassos, lleure, distribucions, roba per tothom, antimosquits, etc. “Totes les necessitats començaven amb el que elles ens deien”, explica.

Van començar la coordinació amb MSF, que els van regalar una altra tenda i en van fer una segona ‘escola’, que incloïa la carpa infantil. Un grup alemany va muntar una cuina amb un xef sirià i quinze ajudants kurds que donaven ració a 2.000 persones. El gracienc explica que així es començà a generar tota la vida al camp.

“Totes les escoles han de ser de refugiades, les voluntàries no tenen perquè ensenyar res; es fa registre de qui hi havia al camp; s’ensenyen matemàtiques, àrab, anglès,…”, Zorrakino desprèn força i entusiasme en recordar el que van crear. L’escola era oberta 12 hores, de 9 a 21h, a vegades s’allargava fins les 2 de la matinada pel cinema. Coordinaven tota la vida al voltant del camp.

El 13 juny, Eko va ser el darrer camp en ser desallotjat. Ho van fer amb un macrooperatiu policíac: 400 antiavalots, tallant carreteres, helicòpters, traient voluntàries i portant tota la gent a Vasilika. “No volíem treballar en camps militars, però tenien 1.300 persones deixades de la mà de Déu, calia fer alguna cosa”, explica l’activista. I afegeix que l’escola no tenia sentit, ja que tocava cobrir les primeres necessitats de l’hospital.

Després d’això, van fer una “aposta de màxims” i és així com decidiren construir el camp de dia al costat del camp militar: un magatzem i 4000 m2 de terreny per tornar a fer el projecte. Decidiren no participar del sistema de camps militars -”nosaltres no els donarem vida”- i tornaren a muntar-ho tot.

De la comunitat precària a l’aïllament físic i social

Ara, el projecte d’Eko està vivint el trencament de la comunitat: el trasllat de les famílies a Atenes no garanteix un millor allotjament però sí, en canvi, una individualització de la situació. Segons denuncia una Mònica Parra, activista solidària que ha visitat algunes de les famílies, els apartaments on els allotgen estan en condicions “deplorables i inhumanes”.

Parra denuncia que alguns tenen aigua per terra, estan sense llum o han de compartir l’apartament amb d’altres famílies. Hi afegeix que no tenen calefacció ni mantes, que el gas s’hi espatlla i que ningú els fa cas. “Estan en condicions patètiques, no tenen ni taules i han de menjar damunt de cadires”, exclama. Parra descriu la situació com a escandalosa.

A algunes de les famílies les han dut al Galaxy Hotel. L’activista Guillem Cabra explica que l’hotel és a dues hores i mitja d’Atenes amb cotxe i per una carretera de corbes. “És un lloc paradisíac, però aïllat: no té sentit que hi hagi gent allà i n’hi ha que duen cinc mesos allà”, explica. Hi una madrassa on s’hi fa una classe d’una hora al dia per franja edat, però no disposen d’aigua potable.

Les diverses informacions que arriben de Grècia dibuixen un futur encara més incert i de més aïllament per a les refugiades. D’una banda, el desmantellament de projectes comunitaris i d’apoderament com la Comunitat Eko. De l’altra, un trasllat cap a unes ciutats on les institucions i les societats no teixeixen ni una xarxa d’acollida immediata ni un ventall de solucions a mig o llarg termini.

Fotografies de Comunitat Eko

Tagged: , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [15/12/2016, L’Accent] Ressons desiguals de la solidaritat catalana amb les refugiades at a destemps.

meta

%d bloggers like this: