[30/11/2016, L’Accent] “Hem de posar les dones treballadores al centre de la nostra lluita”

14 Desembre 2016 § Deixa un comentari

Notícia publicada a L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans, el 30/11/2016. Enllaç original amb imatges i vídeos.

“Hem de posar les dones treballadores al centre de la nostra lluita”

Endavant aplega més de 100 persones en una escola de formació sobre independència, feminisme i sobiranies

img_20161119_103824-785x505_c

Amb el títol Independència, feminisme de classe i sobiranies, Endavant (OSAN) va organitzar una “escola de formació de tardor” a la Vila de Gràcia. Entre 100 i 150 persones, segons el moment, es van aplegar per sentir i debatre sobre la reformulació i posada en pràctica de la indestriabilitat de la lluita pel triple alliberament -nacional, social i de gènere-, al matí. A la tarda, les diferents sobiranies des d’una perspectiva feminista van centrar el debat. L’acte va comptar amb ponents internacionals des d’Euskal Herria i Escòcia.

“Vivim un moment en què s’han normalitzat els efectes de la crisi capitalista, que afecta molt més les dones treballadores”. L’ex-diputada per la CUP-AE i actual organitzadora nacional d’Endavant (OSAN), Isabel Vallet, donava la benvinguda a les jornades i en feia la introducció. “No s’estan donant respostes a l’alçada del moment. L’Esquerra Independentista ha de mantenir la indestriabilitat de les lluites”, va prosseguir. Per a Vallet, s’han de teixir aliances en la línia de construir el “feminisme socialista” als Països Catalans per tal d’acabar “amb la primera explotació que patim i la plusvàlua de la qual se’n beneficia el patriarcat”. Va cloure la introducció amb un missatge nítid: “Hem de posar les dones treballadores al centre de la nostra lluita”.

L’opressió de les dones és funcional al capitalisme”

La primera ponent va ser Maria Colera, militant dels nuclis de Ciutat Vella de la CUP i d’Endavant. Va deixar anar tota una declaració d’intencions: “Vull impugnar el feminisme mainstream: no volem un país normal”. Per a Colera, la normalitat és opressió i violència patriarcals. Va afegir-hi dades de violència estructural contra les dones en ‘països normals’. Colera va denunciar que “l’opressió de les dones és funcional al capitalisme” perquè així es reprodueix la mà d’obra “de forma gratuïta”. Va situar com a objectiu la construcció de “la República Socialista Feminista dels Països Catalans”, plantejant que cal acabar tant amb el patriarcat com amb el capitalisme i va ubicar les violències contra les dones com a “necessàries” per a imposar les agendes neoliberals. “És violència consubstancial”, va afegir.

Partint d’una cita d’Alexandra Kollontai, Colera va “alertar” respecte certes aliances transversals dins del feminisme “ja que s’hi reprodueix ideologia classe dominant”. Ho va argumentar explicant que tots els avenços d’emancipació de gènere han anat sempre de la mà de processos revolucionaris socialistes, mentre que tots els retrocessos en aquest sentit han estat provocats per pressions capitalistes. Es va servir de la lectura de la recentment aprovada constitució d’Equador (2016) com a exemple que s’ha de legislar tenint en compte que la desigualtat és estructural. “Les violències i desigualtats patriarcals són estructurals, cal tenir-ho en compte per a una emancipació real”, digué.

Per a Colera, és impossible ser lliures en una societat marcada per “l’esclavitud del salari”. Així, subratllà els punts que, al seu parer, la nova República ha de contemplar: garantir la vida de les dones; eliminar l’esquerda salarial; col·lectivitzar les tasques de reproducció; garantir el caràcter públic dels serveis; nacionalitzar els sectors estratègics; despatriarcalitzar la societat; garantir el manteniment vida com a principi rector; garantir la bicefàlia en tots els càrrecs. Per això, apostà per crear un “consell d’Estat feminista” que faci d’interlocutor vàlid en l’hipotètic procés constituent.

Per acabar, Colera va assenyalar la necessitat d’un feminisme socialista que es contraposi al que va anomenar feminisme liberal, aquell que se centra en allò discursiu i no en les condicions materials de vida. “Volem construir una anormalitat on la vida valgui pena viure-la i donem segons les capacitats i rebem segons les necessitats”, va concloure.

La necessitat d’actualitzar el projecte socialista

La segona ponent fou Ainhoa Etxaide, secretària general del sindicat abertzale basc LAB. Etxaide va partir de tres punts rectors: en primer lloc, que el capitalisme és incompatible amb la vida; en segon lloc, que el capitalisme no és un sistema vàlid, sigui quin sigui el model; com a tercer punt, va plantejar la qüestió de ‘qui té el poder?’. “Hem de disputar-li el poder al capital: li hem de robar al capital el poder de decidir sobre les nostres vides”, va sintetizar.

Per a Etxaide, és indispensable reforçar la lluita de classes. Entén que l’alliberament nacional pugui ser interclassista, però des d’un punt de vista tàctic, no com a objectiu. Per això, es preguntà com actualitzar el projecte socialista i advocà per fer-ho des del feminisme “perquè té capacitat transformadora”. Entén que el feminisme garanteix que el socialisme sigui un projecte d’alliberament per a tota la classe treballadora ja que permetria revisar les estratègies en la lluita de classes, perquè inclogués les dones treballadores. “Actualitzar el projecte emancipador des del feminisme permet reformular-lo, sumar-hi coses i descartar-ne”, afegí.

“L’independentisme permet reformular projecte perquè necessitem estats sobirans. Necessitem un model sobiranista, no dependre de multinacionals i grans entitats econòmiques”, explicà. Per a ella, el poder de decisió ha de raure al poble. Va criticar que les actuals estratègies independentistes “no permeten un dret real a decidir, sinó només a ser consultades”. Així, entén que cal situar el dret a decidir en totes les esferes de la nostra vida, també l’esfera productiva i reproductiva. “Cal incloure el moviment feminista com a agent estatal per a aprovar els pressupostos, com fan amb la patronal”, afirmà.

En el pla laboral, Etxaide aposta perquè els convenis col·lectius siguin obligatoris. Va situar la precarietat com a sistema de dominació i per això entén que cal garantir condicions materials suficients per poder decidir. “Els drets han d’estar garantits pel sistema públic, no pel capital: aleshores se’ns pot consultar amb garanties”, sintetitzà. I en la línia de qüestionar el mercat, afegí que cal incloure l’ecologisme perquè “no podem consumir i produir il·limitadament”.

Etxaide va marcar tot això com a aspectes per a actualitzar el projecte. Tot seguit, va decidir abordar la transició. “On és l’estratègia? I quin és el punt d’arribada?”, es preguntà. Considerà necessari que l’Estat reconegui i assumeixi com a pròpia l’eliminació de la desigualtat i violències patriarcals. “Quin és el programa polític de transició? Correspon al moviment feminista de marcar-lo i que sigui assumit. Hem d’acumular forces i disputar el poder en la seva integritat: com a poble, classe i dones”, afirmà. Per això, entén que s’ha de disputar el poder “com a dones i per a les dones”. Va subratllar que tant independentistes com socialistes ho havien de tenir present.

Plantejat el dubte de com disputar el poder, Etxaide assegurà que l’alternativa no podia ser un apoderament que ho seria a llarg termini, sinó que calien mesures ara. “No es tracta d’apoderar-nos sinó de revertir la piràmide del poder: que la majoria del poble tingui poder sobre la minoria”, digué., i remarcà que l’apoderament no aterra quan hi ha precarietat. Per acabar, afirmà que les quotes no solucionen res per si soles però sí necessàries “perquè faciliten la visibilització de les violències estructurals”.

Per un independentisme feminista d’idees concretes

L’escocesa Jenny Morrison, membre de RISE, va començar amb una afirmació explicativa: “No som nacionalistes, la independència en si no és una meta per a nosaltres però permet parlar d’altres temes”. Morrison va explicar els diferents contextos polítics i electorals d’Escòcia i Anglaterra per saber l’evolució de l’independentisme. En la campanya pel referèndum, apostaren per la Campanya Radical per la Independència i per la campanya feminista. “No va arrelar i, un cop passat referèndum, ha costat articular moviment anticapitalista i feminista; és una lliçó de la qual en prenem nota”, va assegurar.

Va denunciar que encara hi ha lògica de subordinació de lluites i s’anteposa la lluita de classes al feminisme. Va assegurar que falta coneixement de la història feminista, especialment de les dones de classe treballadora i va fixar una reflexió post-referèndum: no va triomfar l’independentisme feminista perquè no havien sabut concretar idees. Tot seguit, va posar-ne sis damunt de la taula, a tenir en compte:

Primera, recuperar l’educació feminista escocesa, actualitzada. Aprendre del passat per no cometre mateixos errors.
Segona, necessitat de lluitar contra el treball precari. Va afegir que a Escòcia no hi ha tradicionalment cap partit comunista i que qui fa aquesta lluita són els sindicats. Han desenvolupat sindicalisme d’acció a través de joves. El treball precari és sinònim de dones, i de dones negres.
Tercera, augmentar més gravamen als rics. “Cal renormalitzar aquesta idea”, afegí.
Quarta, campanya contra el racisme. Hi havia una esquerra que també volia sortir de la UE però ara el monopoli del discurs és de la dreta. També s’hi suma la crisi de les refugiades, amb qui busquen crear vincles i teixir xarxes de solidaritat, segons Morrison.
Cinquena, campanya contra la violència de gènere. “Cal lluitar contra el sistema en si”, afirmà. I plantejà la resposta amb xarxes de dones.
Sisena, campanya a favor dels drets reproductius de les dones, dret a avortament i també a tenir filles.

Com a tancament, Morrison afirmà que el problema de l’independentisme a Escòcia és que es parla molt de teoria però poc de propostes concretes. “Aquí és on cal apuntar”, reblà.

Des de la taula, es van llençar preguntes per estructurar un debat entre el públic per construir el projecte del socialisme feminista als Països Catalans. Durant les intervencions, es van posar damunt de la taula la PAICAM, l’espai de Drets per a Totes i la necessitat que les excloses s’autoorganitzin. Es va preguntar per la funció que es dóna als casals i ateneu, per a què els construïm. Així mateix, va sorgir el dubte de com vehicular feminisme i lluita de classes i dels ghettos militants.

A la pregunta de com s’esgarrapa poder al capital, es va dir que les dones han de ser presents en aquestes eines útils. Així, s’apostava per una revisió del model sindical, del model de partit i de l’aposta de lluita que es fa: l’aportació del feminisme seria clau aquí.

“Si posem les persones al centre, no podem salvaguardar model familiar; això cal abordar-ho per crear nous valors”, afirmà una intervenció. Si es critica el model bàsic familiar, com s’aborden les tasques de cura? Hi ha dues opcions, la corresponsabilització i la col·lectivització. “La corresponsabilització és ingènua pel model cultural patriarcal”, s’afirmà. Sorgí el debat sobre la col·lectivització de totes les cures.

Es digué que cal treure de la llar tota l’assumpció de les tasques reproductives i que cal una major implicació de la comunitat. Això implica també la socialització de totes les tasques i que l’Estat se’n faci càrrec. S’afirmà que posar la vida al centre vol dir valoritzar totes les tasques reproductives que es fan a la llar; que la provisió d’allò bàsic sigui públic evita elitismes i garanteix drets per a tothom.

En una altra línia, es va assegurar que falta un programa polític revolucionari que ajudi a concretar l’estratègia a seguir. I un debat recorrent: la necessitat d’abordar quin és el subjecte al qual es dirigim. “Hi ha feminismes que no ens serveixen”, s’afirmà: “Hi ha feminismes que són projectes contraposats, no complementaris”. Es va dir que això no podia ser un debat en abstracte, sinó que calia valorar moviment a moviment. “Els debats s’han de tenir de manera concreta i en funció de les lluites que hi hagi al darrere”, es digué.

A la pregunta de si calia una organització feminista nacional dels Països Catalans, no es va arribar a cap conclusió però sí que es va coincidir en la necessitat del subjecte polític. S’apuntà la necessitat de treballar més en espais amb població immigrada, així com incloure la classe en les reivindicacions feministes perquè siguin útils per a totes les dones. En el camí, s’afirmà, cal que l’esquerra independentista traci una estratègia de contrapoder popular real al carrer, per poder pressionar.

cxnz4vaxeaat1g7-860x450_c

A la tarda, la sessió es va reprendre per afrontar ponències i debats de ‘Sobiranies des del feminisme‘. Des de la mesa, es van presentar les ponents i es va fer èmfasi en la participació als debats, per enriquir-los.

Existeix un conflicte entre el capital i la vida i és irresoluble amb aquest model”

Carme Murias, activista de la campanya No al TTIP, va començar remarcant que falten visions i lectures feministes sobre tractats com el TTIP. “Cal perspectiva antisistèmica contra aquests tractats, hem d’acumular majoria crítica contra la UE”, afirmà. Entén que la UE allunya cada cop més de la població la capacitat de decidir sobre les seves vides, ja que “està totalment bolcada als serveis del capital”.

Murias va assenyalar el TTIP i el TISA com a exemples “d’aquest capitalisme depredador, també de les multinacionals catalanes”. Denuncià que la UE és al darrere de tot això i que la socialdemocràcia va voler desmobilitzar contra el TTIP per facilitar l’aprovació del CETA. “Del TISA en sabem molt poc i és molt perillós”, afirmà. Explicà que són tractats anomenats de segona generació perquè regulen drets i normatives i canvien les condicions primàries de la reproducció social, com denuncia Silvia Federicci.

Afegí que el TTIP és un tractat viu; això vol dir que poden introduir canvis després de les negociacions. “Volen dotar les multinacionals d’un estatus preferent respecte la població”, afirmà. Les empreses tindran blindatge de drets i manca total d’obligacions i de control sobre aquestes. “Les multinacionals lliuren una guerra real -i no simbòlica- contra les dones”, assegurà. Ho argumentà dient que són les dones les que donen i mantenen la vida, la fan comunitària, i dificulten així la privatització empresarial. Va situar el NAFTA com un del primers tractats en aquest sentit destructiu i que aquesta masculinitat expressa els cossos de les dones com a camp de batalla.

“Existeix un conflicte entre el capital i la vida i és irresoluble amb aquest model”, assegurà. Entén que cal obrir debat per superar-ho, així com per veure quin trànsit hem de fer i què estem disposades a renunciar i a què per corresponsabilitzar-nos-hi. “Calen lluites que responguin a les necessitats urgents de la vida diària”, afirmà. I afegí que han de ser lluites emancipadores i arrelades al territori. Així mateix, afirmà que cal polititzar la llar i això implica que a algú li toca renunciar.

La despossessió no és neutral des del punt de vista del gènere”

La membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute Iolanda Fresnillo va iniciar la seva intervenció afirmant la necessitat d’una lectura feminista sobre el deute. “El deute és una eina de despossessió de drets polítics, econòmics, ambientals…”, explicà, i va posar Grècia com a exemple. Així, denuncià que hi ha una ingerència econòmica dels pobles “i passa cada dia també a casa nostra”, ja que s’imposen polítiques econòmiques.

Va afirmar que la despossessió no és neutral des del punt de vista del gènere i que això que anomenen ‘plans d’ajust’ o ‘reajustament’, etc., són les mesures imposades i de despossessió del deute. En llegir el testimoni d’una treballadora xilena als anys 1970-80, es va poder veure és el mateix que està passant aquí, ara. En aquest sentit, Fresnillo va introduir el concepte de ‘deute de cures’, que té lloc quan es prioritza el pagament creditors a la despesa social.

Explicà que a Grècia, per exemple, si duus sis mesos sense treballar et quedes sense segurat social; això fa que moltes dones hagin de pagar per parir. Amb les mesures fiscals que fan pagar més les classes populars, les dones són qui més paguen en estar més empobrides. “Les dones paguen per triplicat la prioritat de pagar el deute i no els serveis públics”, afirmà. Així mateix, assegurà que les alternatives no ens poden fer anar cap enrere: “el futur no pot ser sota aquest sistema de deutecràcia”. I és que la història fins avui explica que sempre que s’ha ‘resolt’ el tema del deute ha estat a favor dels creditors.

Criticà que una segona possible ‘sortida’ de la crisi fos créixer econòmicament, ja que això aprofundiria en opressió i destrucció. “L’única manera de sortir-ne és deixar de pagar, cal un ‘impagament feminista’ del deute, no de qualsevol manera”, afirmà. Així, apostà pel control de la banca, la nacionalització dels sectors estratègics, i un nou plantejament productiu, fiscal i laboral. “No hi ha sobirania sota el deute ni possibilitat de trencar amb el patriarcat amb un sistema que giri entorn del deute”, reblà.

El cos és un espai de domini i de lluita

La tercera intervenció va anar a càrrec de Georgina Monge, membre del col·lectiu feminista Justa Revolta, que es va centrar en la sobirania sobre el propi cos. Monge afirmà que el concepte ‘cos’ ens explica d’on vénen les arrels de domini masculí; també s’ha fet servir per identificar la identitat social femenina. Per això, el moviment feminista denuncia totes les violències d’explotació que intenten apropiar-se del cos de les dones.

“El ‘dret al propi cos’ no és biològic, sinó que té adscripció social. Tampoc és ahistòric, és molt concret”, afirmà. Descrigué que, amb el capitalisme patriarcal, la dona passa a ser una màquina que crea nous treballadors. En paral·lel, el capitalisme mistifica aquest treball per vendre’l com si fos natural, per amor, etc., i se n’aprofita per no pagar. Cità Federicci per dir que el cos és a les dones el que la fàbrica als homes: la seva font d’explotació però també de resistència.

Narrà que l’Estat vol controlar la natalitat perquè és control de la futura mà d’obra. Per a Monge, hi ha un procés de disciplinament i domesticació dels cossos de les dones a través de mecanismes simbòlics i materials. “Ens fan responsables dels que ens passa, mentre en paral·lel s’amaguen les desigualtats que hi ha al darrere”, argumentà. Prenent ara a Judith Butler, afirmà que hi ha definicions simbòliques dels cossos, tant d’homes com de dones, per condicionar materialment.

En una altra línia, Monge afirmà que sempre es posa en dubte la versió de la dona violada i se la qüestiona. Cità un estudi que deia que el 30% dels homes violaria si no tingués conseqüències legals i que el 50% dels homes insisteixen davant d’un ‘no’ a relacions sexoafectives. Monge denuncià que tot plegat són mecanismes per condicionar la dona, perquè estigui ‘al seu lloc femení’.

Va prendre la cita d’Alexandra Kollontai que ‘la classe obrera ha d’assolir i adquirir un codi moral propi’ per introduir la crítica a l’alienació del cos en què vivim. Així, denuncià que cada cop més, els cossos es valoren pel seu potencial mercantil, i encara més els de les dones. Per a Monge, hi ha una mercantilització del cos via imposicions estètiques impossibles que crea una eterna roda de consum de fàrmacs, operacions quirúrgiques, etc. Ho sintetitza en el que considera una imposició de capitalització del cos de la dona i una doble opressió. “T’obliguen a operar-te per tenir una 120 de pit, però després si et violen era perquè anaves amb escot”, va exemplificar Monge la paradoxa.

“El control del cos té molt de classe social i de raça”, assegurà Monge, qui va prendre de referència una explicació d’Angela Davis. Tot seguit, va desgranar el que considera com a necessària política del cos: no es pot reduir a l’esfera privada; no es poden biologitzar les implicacions del cos; no es pot individualitzar el dret. “El cos és camp de batalla i l’hem de reivindicar: és espai de domini però també de lluita”, va concloure.

El capitalisme ara no va contra els aranzels, sinó contra les sobiranies”

“El treball de reproducció a què està sotmesa la dona dins del capitalisme és un treball invisible, no socialitzant”. Així va començar la darrera ponència a càrrec d’Elena Idoate, del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Idoate va subratllar que el treball reproductiu dóna valor d’ús però no valor de canvi, ni genera drets. D’aquesta manera, el treball domèstic i de cures és espoliat i sosté la mà d’obra i la fa més barata per als capitalistes.

Idoate contextualitzà que el treball reproductiu està en crisi: el cicle de capital està orientat a l’acumulació, sense interrupcions. “El capitalisme pressuposa que la força de treball està sempre disposada i disponible, això és contrari al cicle de la vida”, descrigué. Per a l’economista, el temps del cicle del capital fa impossible el cicle de la vida.

Seguint la seva anàlisi, som en una etapa postcrisi de reestructuració del capitalisme que porta cap a més explotació i més espoli; hi ha un desdibuix de les fronteres entre allò mercantil i allò que no ho és. “El capitalisme ara no va contra els aranzels, sinó contra les sobiranies; l’única manera que té el capitalisme per no col·lapsar per sobreproducció és que col·lapsin les nostres vides”, sentencià.

En aquest sentit, Idoate apostà per una sobirania productiva en un sentit transformador per superar el capitalisme, una producció orientada a necessitats. Aquesta s’hauria de construir amb canals molt més propers, el que ella anomena una economia compactada, i es preguntà com construir-la des del feminisme. Segons ella, la base econòmica han de ser els valors d’ús i no els valors de canvi. Entén que la mirada feminista fa que les esferes productives i reproductives dilueixin la línia de separació.

“Cal una reconceptualització d’allò material: no són els diners -que enfronten el capital contra la vida- sinó els recursos”, explicà. Així, considerà que s’ha de tenir en compte tot allò que necessitem per viure, incloent-hi el temps. Per a Idoate, la producció ha d’interioritzar els cicles de la vida, partint del fet que la vida és vulnerable i tenim diferents necessitats. I posà com a exemple que des de la sobirania residencial s’han d’abordar totes les feines domèstiques. Considerà que ha d’haver-hi provisió pública i comunal dels béns i serveis més bàsics per a la reproducció i que cal deixar-ne fora el mercat.

“Les dones hem de participar del procés constituent perquè sinó hi ha drets que no emergeixen”, afirmà. I acabà assegurant que les dones han de tenir un rol polític primordial que generi apoderament i protagonisme dins la creació de sobirania. En acabar, es va fer un petit debat entre algunes de les assistents a la jornada.

+ Vídeos de les intervencions

img-20161119-wa0012-860x450_c

 

Anuncis

Tagged: , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading [30/11/2016, L’Accent] “Hem de posar les dones treballadores al centre de la nostra lluita” at a destemps.

meta

%d bloggers like this: