Terra cremada en territori de conquesta

26 Agost 2016 § Deixa un comentari

20160810_153515

Seu de l’organització de dones KJA, a Amed.

Comença agost i la xafogor cau de ple als carrers d’Istanbul. La ressaca del cop d’Estat, o millor dit, del contra cop, omple encara els carrers de la ciutat més gran de l’Estat turc. La borratxera d’autoritarisme crema neurones democràtiques a velocitat de vertigen. Els cops de calor acaben de sacsejar caps enterbolits.

 

L’islamisme fet nacionalisme impregna els carrers i les cases i les botigues i les persones: banderes turques arreu. Tot ple. Grans, petites, mitjanes. O immenses, com les que pengen entre dos edificis en construcció amb un cable que en fa de pont. Grans, com les que pengen de cases i comerços. Mitjanes, com les que duen a les mans o a mode de capa algunes manifestants: 15 dies després del cop, el transport públic és gratuït perquè tothom pugui anar a les manifestacions pro-Erdogan, manifestacions convocades per SMS a tota la població. Petites, com les que pengen de balcons i finestres, o en tires de fanal a fanal. A peu de carrer o al pis més alt, banderes turques arreu.

Pel nostre costat passa un cotxe de gamma alta amb la finestra superior oberta. Un jove en treu mig cos i subjecta una gran bandera turca que cobreix tota la part posterior del vehicle. Les nostres mirades es creuen i en noto la intimidació quan recordo que fa dos dies han colpejat un noi francès per no enarborar la bandera turca. “Benvingut a Turquia”, penso.

A Bakur –literalment, ‘nord’ en kurdmanji, es refereix al ‘Kurdistan turc’-, les banderes desapareixen. Només de tant en tant se’n veu alguna, en funció del lloc. La presència de l’Estat turc, però, té una altra forma: la policia. Policia turca arreu, metralladora en mà. Ells també tenen banderes, clar. Als checkpoints, a les culates de les pistoles, damunt dels vehicles blindats. Com en temps passats del conflicte d’Irlanda del Nord amb el Regne Unit, els vehicles estàndards de la policia són tanquetes blindades, no fan servir cap cotxe utilitari. A partir d’aquí, la resta de vehicles seran encara de major envergadura, agressivitat o capacitat letal.

Estem en guerra, és l’Estat turc contra el poble kurd. I com a tal, s’utilitzen les tàctiques de guerra. Segurament, miris o miris veuràs sempre policia. I la que no veus identificada. Als pobles, busca sempre els llocs més elevats: hi veuràs posicions o banderes turques. Com la que oneja enmig de Dersim, damunt del riu Munzur, visible des de gairebé tot arreu. És Sun Tzu i l’art de la guerra en estat pur.

20160816_170756

El carrer principal de Dersim recorda la massacre de 1937-38.

I com a tal, l’enginy, la determinació i la fermesa de les oprimides es torna arma per a la lluita. La guerra comunicativa esdevé una arena a combatre i a guanyar. L’Estat turc minimitza les baixes en les accions de la guerrilla. La guerrilla respon amb vídeos, alguns dels quals gravats amb Go Pro, i notes informatives on donen xifres ben diferents de les baixes causades. I es reconeixen, també, les que dolen, les baixes en les files pròpies.

La guerra i la necessitat de l’autodefensa esdevenen normals, diàries, quotidianes. I s’entrellacen amb la vida rutinària. Només així es pot entendre que algú et parli d’una aplicació de mòbil per lligar i mig minut després comenti que la seva àvia malda per recuperar el cos del seu cosí, guerriller caigut en combat. O algú altre, que té nebots lluitant contra Estat Islàmic a Rojava, faci una crida oberta per anar-hi a lluitar amb les armes, com a deure. O que una exguerrillera que ha passat 17 anys a la presó, camarada d’Abdullah Ocallan i Sakine Canz, critiqui que les organitzacions revolucionàries europees no han donat prou suport a la lluita del poble kurd ni s’hi han implicat prou. L’internacionalisme real, el de carrer, de barricada, el de deixar-s’hi la pell i la vida, et fot una bufetada a la cara. I merescuda.

I et sorprèn, encara més, la humanitat, hospitalitat, amor i afectes revolucionaris amb què reben les internacionals: som a casa. “Benvingut al Kurdistan”, penso, quan ens acullen a ca seva, quan qui no té res ho dóna tot. Benvingut al Kurdistan, penso, quan un poble que, amb totes les contradiccions, intenta construir un futur nou i esperançador enmig d’una guerra oculta, t’agraeix a tu que simplement hi vagis i hi siguis.

Són quarts de set de la tarda quan sentim una explosió. Ens mirem: no, no és festa major. Sortim al balcó i en dos minuts passa una ambulància. En tres, comencen a passar vehicles policíacs. Atac contra vehicle policíac a Amed, prop de Suriçi, el casc antic, la meitat del qual no es pot visitar perquè està tancat amb checkpoints: l’exèrcit el va atacar fa pocs mesos i el va destruir.

Com han destruït Nusaybin a plena llum; com van arrasar a Cizre, cremant vives 200 persones que es ‘refugiaven’ en un soterrani. Com han fet a Gever, Liçe, Silvan o en tantes altres ciutats i pobles on van imposar o han imposat tocs de queda criminals. Alguns han estat de 24 hores i han durat mesos: el cos d’una dona assassinada per l’ocupació turca va romandre dies al carrer perquè ningú el podia anar a recollir sota risc de ser disparat, també. Aquest és el nivell de democràtica turca. I allà on no hi arriben les eines legals i ‘democràtiques’, l’Estat turc tira d’Estat Islàmic igual que als estats occidentals, els feixistes de carrer els fan la feina bruta. De Suruç a Gaziantep, l’Estat turc hi és al darrere en menor o major mesura.

20160804_123801

Façana plena de bales a Suriçi.

La crema de boscos esdevenen armes de guerra, així com la destrucció de ciutats són preludis a processos de gentrificació. La guerra al servei del neoliberalisme. Terra cremada per a major explotació del capital. Com deia aquell, la guerra com a continuació de la política per altres vies, i viceversa. El poble kurd com a territori a conquerir i a fer desaparèixer. Com els “sons desconeguts” que deien els jutges fins fa ben poc per referir-se al fet que la inculpada parlava en kurd, que ni era llengua ni tenia nom. I tot ben legal.

Entremig, el poble kurd desenvolupa diferents estratègies i accions. Combinació de tots els mitjans de lluita. Com si la guerra no fos impediment per construir poble, al revés, en fos motor accelerador. Des de les cooperatives de dones fins als mitjans de comunicació –en el punt de mira de la repressió d’un Estat on no hi ha llibertat real d’expressió-, des de les candidatures polítiques electorals fins a la construcció d’institucions alternatives que busquen aprofundir en el contrapoder, des del suport a preses i familiars fins a la canalització de l’ajuda internacional per a les zones més afectades. I amb una cosa ben clara, des de Bakur però dibuixant el país sencer, tot el Kurdistan: Bakur, Bashur -sud, a l’Iraq-, Rojava –oest, a Síria- i Rojalat –est, a Iran-.

I tot plegat, ben amarat d’humanitat, força i tendresa. Com la d’una membre de l’associació de suport a preses polítiques kurdes, exguerrillera i expresa, que segueix ben decidida la lluita tot i perdre-hi, entre altres, una cama: no hi ha res que la faci cedir ni la tombi. Amb tots els dubtes i contradiccions polítiques que el projecte polític kurd del confederalisme democràtic pugui despertar, una cosa està clara: els devem una lluita que no és només per al seu poble, que no és només per a la Mesopotàmia, sinó que és per a tota la Humanitat. I amb la humilitat de l’internacionalisme. Deu ser la conseqüència que el feminisme ho impregni tot i esdevingui puntal en la lluita, com a objectiu, però sobretot, com a procés de transformació.

20160804_115011

Pintada als carrers de Suriçi.

Són les 4h de la matinada del penúltim dia a Bakur i un control policíac –un altre…- atura l’autocar de 55 places en què viatgem. Com sempre, demanen el carnet d’identitat a tothom. En veure passaports estrangers el policia ens pregunta amb to increpant, intimidador. Intimidador com la metralladora que li penja de l’esquena, com les que hem vist apuntar constantment vehicles o persones en controls de carretera o en els checkpoints d’entrada a Suriçi. La metralladora turca com a element habitual del paisatge d’ocupació del Kurdistan. “Bon comiat de Turquia”, penso, mentre li responc amb cara de son, incomprensió i indiferència: no ens entendrem en cap llengua, així que poc o res hi ha a fer.

Quaranta-vuit hores després de marxar de la Mesopotàmia humanista i feminista, acabo, de rebot, a un bar de Palma regentat per un kurd. Li explico que acabo d’arribar de Bakur, ell és d’allà. A la quarta frase ja m’està convidant a cervesa, i a la sisena ja ens estem abraçant. “Allò és una guerra, estan destruint poble i l’Estat turc aixeca un mur incomunicatiu per amagar-ho tot. La gent que hi aneu ho heu d’explicar”, em diu. Això intentarem, li prometo, no sense abans fer-li una altra abraçada de comiat –i de retorn al poble kurd-.

20160814_184549

El riu Tigris, al seu pas per Hasankeyf.

Anuncis

Tagged: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Terra cremada en territori de conquesta at a destemps.

meta

%d bloggers like this: