“El que passa amb les refugiades em genera una situació d’incredulitat i una sensació de revolta”

13 Juliol 2016 § Deixa un comentari

vista campo interior

Vista de l’interior del campament. Foto: Maria Sabiote.

La badalonina Maria Sabiote, mestra de secundària, va viatjar a finals de març al port del Pireu. Juntament amb quatre companyes més, van voler donar un cop de mà a les refugiades que s’aplegaven a una de les entrades de Grècia. Eren els dies en què la Unió Europea acabava de signar el tractat amb Turquia per a expulsar les refugiades.

L’entrevista es va fer a finals a principis de maig, però per diversos contratemps no s’ha pogut publicar fins ara. Els noms de les companyes són ficticis.

A finals de març vau anar al port del Pireo per ajudar les refugiades, per què? Què us va motivar a anar-hi?

Hi vam anar perquè ens sentim interpel·lades per aquesta situació. Creiem que la solidaritat és internacional i internacionalista o no ho és. A una de nosaltres se li va acudir que potser podríem donar un cop demà perquè va conèixer l’Immigrant and Refugee Support Group in Athens. M’ho va dir a mi i jo li vaig dir a una altra. T’explico això perquè va ser una cadena de “despertar-se” unes les altres, saps? És a dir, totes tenim la llavor i la indignació però per passar a l’acció hem necessitat que aquesta interpel·lació sigui col·lectiva.

Com hi vau anar? Quant de temps hi vau ser?

Vam anar després de posar-nos en contacte amb el Support Group in Athens que de seguida ens van dir: “sí, veniu! es necessiten moltes mans!” Aquest grup és un col·lectiu que ha sorgit espontàniament de la gent d’Atenes per donar suport a les persones refugiades. És completament autogestionat i ha de gestionar un campament que, quan nosaltres hi vam anar, estava ocupat per unes 5.000 persones, de les quals el 30-40% d’elles nenes i nens. Nosaltres vam ser-hi uns 8 dies.

vista campo

Foto exterior del camp del Pireu. Foto: Maria Sabiote.

Què fèieu allà? Com era el vostre dia a dia?

 

Bé, cada dia era diferent a l’altre perquè la situació canvia constantment, així com les persones que érem allà per donar un cop de mà. En general, et puc dir que totes estàvem al moll E1. Una part de nosaltres estava al “warehouse”, que és un edifici abandonat partit en dos. En una part, hi ha persones refugiades i a l’altra banda, el vam convertir en una mena de magatzem de la roba que arribava constantment en forma de donacions. Havíem d’obrir les caixes de roba, destriar la roba útil i classificar-la per després donar-la a les persones en cerca de refugi que la necessitava. És un treball enorme perquè arriba molta roba constantment i moltes vegades, la roba no és apta per a ser repartida. Pensa també que hi ha necessitat constant de roba perquè al campament del port no hi ha aigua corrent. Això fa que roba que s’embruta, roba que llences perquè no la pots rentar, malgrat que algunes dones sí que intentaven rentar (especialment els vels que és una necessitat que no cobríem perquè no arribaven vels). Alhora, la roba està constantment humida perquè durant Setmana Santa va ploure molt i no hi havia manera d’assecar-la.

Una altra part de nosaltres, especialment les que sabíem àrab, estàvem a una carpa petita gestionada per Remar que era l’única que tenia un espai per a nenes i nens amb unes tauletes (això ara ha canviat ja que el Support Group ha muntat un espai segur per a mares i infants…però els adolescents continuen sent oblidats…en fi).

Jo, particularment, em vaig passar tots els dies dibuixant i xerrant amb els nens i nenes, i vam fer un intent per fer “tasques” o deures. Ens vam adonar que moltes nenes i nens no sabien escriure ni tan sols el seu nom, donat que no han tingut l’oportunitat d’assistir a escola mai.

El dia començava a les 11h quan tenia lloc l’assemblea del Support Group i s’establien les necessitats a cobrir. El grup, a part de la roba, també gestiona l’elaboració i el repartiment d’àpats calents.

Quina situació us vau trobar? Sabeu si era millor/pitjor respecte altres punts d’arribar a Grècia?

Ens vam trobar amb una situació desoladora. Tres molls del port ocupats per persones en cerca de refugi i en unes condicions de salubritat i higiene pèssimes. Les persones dormint a tendes de campanya a l’exterior o bé, dins d’edificis portuaris abandonats. Com t’he dit abans, no hi ha aigua corrent, hi ha molt poques latrines (per 5.000 persones) i només des de fa poc hi ha dutxes (dues per a homes i dues per a dones) que no acabaven de funcionar (aquestes dutxes les van posar uns alemanys que van arribar després de nosaltres).

El cert és que no sabem si és “millor” o “pitjor”. Pensa que malgrat que el camp està a Atenes, està totalment deixat. Només hi ha gent voluntària i algunes ONGs petites.

Aquesta deixadesa ve donada per l’estratègia del govern i l’alcaldia. És una manera de fer que la gent marxi als camps militars, que estan repartits per la península i gestionats per militars. Una cosa molt estranya era veure com arribaven els ferries de turistes de tornada de les illes gregues enmig de tot allò.

D’on venien la majoria de refugiades? Com estaven?

Jo vag conèixer gent de Síria, Iraq, Afganistan i Iran. Totes havien fet aquest viatge terrible des de les costes turques a Lesvos i d’allà a Atenes per pujar al Nord…al que ja no podien pujar perquè la frontera està tancada.

Estaven desorientats, frustrats, angoixats, avorrits…imagina’t. Tot l’esforç per quedar-te atrapat a un port sense rebre notícies dels teus, sense saber què faran amb tu, sense saber res de res…i sense fer res en tot el dia ni moure’t del port “per si passa alguna cosa”. Hi havia rumors constantment. Les mares angoixades per si els seus fills desapareixien pel port…un desastre.

També ens vam trobar amb persones amb malalties cròniques, adolescents sols, totes amb unes històries terribles… perdona, els recordo i em cauen les llàgrimes.

pireo mujer

Dona refugiada al camp del Pireu. Foto: Maria Sabiote.

Què en pensaven de la situació que es trobaven en arribar aquí?

Doncs tenien una sensació de gran desencís…sensació d’incertesa, de ràbia…de frustració…de descrèdit d’Europa.

Quines organitzacions o entitats hi havia al port de Pireo? Què hi feien, a què es dedicaven?

Doncs organitzacions petites locals com Smiles of the Children (que duien un camió pediàtric). També venia Creu Roja algun dia (que repartia sets de menjar a vegades), l’ONG espanyola Remar (que tenia un espai per a nenes i donaven te moltes vegades al dia), però sobretot grups autogestionats: gent d’Atenes, grups anarquistes… que duien el gruix de la gestió diària.

Com era l’estat del camp? Quines instal·lacions hi havia?

S’aprofitaven les instal·lacions portuàries i edificis abandonats del port on la gent dormia, com pots veure a les fotos).

Vau arribar allà els dies en què es firmava l’acord entre la UE i Turquia, vau notar canvi en l’acció governamental grega?

No, perquè no hi havia presència governamental. Només venien autocars periòdicament per “convidar” la gent a pujar i anar als camps militars. Això era un tema entre les persones en cerca de refugi. Hi havia gent que pensava que s’havien de quedar totes al port, que anar als camps militars era una manera de, com dir-t’ho, rendir-te. Moltes pensaven que anar als camps militars suposaria ser definitivament oblidats i per tant, deixats a un llimb… encara més gran del que ja estan (jo també ho crec, però és la meva opinió). De fet, a vegades es feien manifestacions al port sota el crit “open the borders”.

Quina era la relació entre les autoritats i institucions gregues vers les refugiades? I vers les entitats/persones solidàries com valtros?

Bé, ja et dic que no hi havia cap relació perquè la presència governamental era inexistent en el dia a dia. Ara bé, no sé com serà ara [maig]… les coses canvien molt ràpid. Respecte a l’acció institucional, t’explicaré que a les persones refugiades els hi donaven un paper on explicava que per demanar asil havien de trucar a un número… de Skype!! És a dir, no hi havia cap oficina de demanda d’asil a Atenes (!). Això era molt frustrant… imagina’t, trucar per Skype des del mòbil. En fi, també et diré que ningú va aconseguir que el contestessin, en aquest número (no sé ara, però). Això implicava un altre bloqueig.

Mira, quan la frontera estava oberta, podrien tenir l’esperança d’arribar a Alemanya i demanar asil in situ. Amb les fronteres tancades hi ha només dues solucions (això per a la gent pre-acord) i les dues passen per primer demanar asil a Grècia. Un cop demanes l’asil, les opcions són esperar a la recol·locació o bé demanar la reagrupació familiar… però com ho fas si l’opció de demanar l’asil a Grècia està bloquejada? També cal tenir en compte que els grecs estan desbordats per aquest volum de demandes.

vista campo e1

Vista exterior del camp E1. Foto: Maria Sabiote.

Hi ha gent que critica que anar allà és una acció assistencialista que treu feina i maldecaps al govern grec, que no fa prou. Al mateix temps, d’altra gent pensa que és una acció humanitària mínima i imprescindible. Com ho valores? Què penseu que podem i hem de fer des d’aquí? Quina és la nostra millor contribució per eradicar del tot aquesta situació?

Sí, a ambdues coses…. creiem que no són pensaments excloents, però aquí cada una de nosaltres vol dir-hi la seva.

Berta: sí a tot. Crec que no fem suficient ni el govern grec ni les que hi anem de voluntàries. Davant de la deshumanització, la guerra, mai no es fa prou. Jo no espero massa de les accions del govern. I carregar amb el problema a Grècia únicament també em sembla d’irresponsables. Assistencialisme? Segurament. Per això hauria d’anar acompanyat d’altres accions de pressió.

Carla: Per definició, el treball voluntari pal·liarà carències d’assistència i assenyala la insuficiència o col·lapse de l’ajuda oficial. Si això és assistencialisme, benvingut.

És cert que Grècia té la responsabilitat d’atendre aquesta gent, però, sense ànim de trobar excuses, hi ha matisos: en primer lloc, millor o pitjor, es van construint campaments, etc.; en segon lloc, aquest és un problema europeu; i en tercer lloc, no oblidem que Grècia és un país en bancarrota que no aconsegueix atendre ni a les seves pròpies pobres, tot ‘gràcies’ a les polítiques imposades per Brussel·les. A més, és fals que li traguem mals de cap al govern, al contrari, la presència de voluntàries és testimoni del seu fracàs, manté el tema viu a les xarxes, etc.

Respecte a què es pot fer, pressió (al carrer, a les xarxes), donar visibilitat al que passa allí, no deixar que el tema desaparegui i, sí, voluntariat responsable.

Ana: parlem d’un problema que fa uns dos mesos i mig que dura [resposta de principis de maig]. Penso que la idea de molts dels projectes ja consolidats als camps busquen, en última instància, comptar amb una major participació de les ‘refugiades’ per arribar gairebé a l’autogestió.

D’altra banda, jo no veig diferència entre la situació tràgica que deixa rere seu un tsunami o un terratrèmol o una mala decisió política com aquesta. Quan hi ha una catàstrofe natural en un altre país, no és cert que enviem efectius dels bombers (i a més pagat per l’Estat)? Davant de la inacció dels governs, alguns ciutadans sensible i conscients opten per desplaçar-se fins allà. Jo crec que sense la presència de tota aquesta gent s’estarien cometent encara més crims contra la humanitat. El nivell del mar mediterrani pujaria uns centímetres de la quantitat de cadàvers que hi hauria.

Glòria: Estic d’acord amb el tot el que han dit les meves companyes. I encara afegiria que fàcilment veiem que Grècia no fa res, però com apunta n’Ana, tampoc la resta de països o Europa fan res. Ningú està enviant bombers, militars, ajuda humanitària (i assistencialista) com succeeix després de catàstrofes humanitàries d’origen natural.

Veiem com els governs actuen quan l’emergència és d’origen incontrolat i passen de tota quan l’origen és polític. Això podria ser al mateix temps irresponsable i coherent ja que, com que no es fan càrrec de les conseqüències humanes de les seves decisions, perquè haurien de tractar de resoldre situacions que ells provoquen?

Com n’heu tornat, d’aquesta experiència?

Doncs cansades, frustrades, indignades… A mi, personalment, em va costar molt tirar endavant després d’això (i això que jo treballava abans en cooperació al desenvolupament i he vist altres situacions…). A mi m’acompanya una situació d’incredulitat del què està passant i una sensació de revolta.

Voleu afegir alguna cosa més?

Que la Unió Europea és una ****… que hem creat un monstre catalitzador de l’extrema dreta sense saber-ho… que el futur se’ns presenta molt inquietant, que les companyes i companys de base som els que hem d’agafar les regnes de les nostres vides, que la solidaritat internacional és la que ha de guiar-nos.

manifestacion

Manifestació al camp del Pireu. Foto: Maria Sabiote.

Tagged: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading “El que passa amb les refugiades em genera una situació d’incredulitat i una sensació de revolta” at a destemps.

meta

%d bloggers like this: