[20/06/2016, La Directa] Entre l’acollida social i l’expulsió governamental

4 Juliol 2016 § Deixa un comentari

Notícia publicada a La Directa, mitjà d’informació per la transformació social, el 20/06/2016. Enllaç original amb fotografies.

Entre l’acollida social i l’expulsió governamental

El palestí Mahmoud Alhawajri i la bosniana Jasminka Dergic Velic són dos casos de refugiades acollides satisfactòriament a Catalunya, dos exemples cada cop més allunyats de l’escenari actual, marcat per les dificultats legals per obtenir l’asil

Les peticions d’asil a la Unió Europea augmenten al mateix que temps que aquesta en dificulta l’obtenció. La major restricció legal i governamental s’estavella contra societats i ajuntaments que reclamen tenir un major pes i llibertat d’acció. “Hi ha una capacitat de rebre refugiades que no s’implementa perquè l’Estat n’ha tancat les portes”, explica David Bondia, professor de dret internacional. La normativa prové de la Unió Europea, a partir de la qual se’n desenvolupa una norma estatal. Hi ha també una llei catalana de protecció integral a les refugiades “però per quan ja són aquí”. Si no arriben, no s’aplica la legislació catalana. “Es busquen trampes i d’altres mitjans alternatius: per exemple, la Universitat de Barcelona fa visats acadèmics”, assegura Bondia. Una altra opció són els visats humanitaris: gent que ha de ser tractada per alguna malaltia, se l’enduen a un hospital i després es mira d’aconseguir el visat.

Tanmateix, Bondia és crític amb el projecte Ciutat Refugi que alguns ajuntaments han tirat endavant. Mentre reconeix que la iniciativa està lligada de mans, fa notar que s’empatitza més amb les refugiades de fora que amb les de casa: “Tenim quatre-centes ucraïneses que no han despertat solidaritat”. Remarca que alguns dels manters també podrien tenir l’estatus de refugiat i entén que no s’ha fet res per ells.

De refugiat a integrador social

Mahmoud Alhawajri té 29 anys i en fa quatre que va fugir de Gaza. Treballava en un projecte d’educació social per a les dones i “això no agradava a Hamas”. Després de pagar al grup islamista per sortir de la presó i marxar cap a Europa via El Caire a través d’un túnel gazatí, Alhawajri va arribar a l’Estat espanyol. Primer va demanar asil a Suècia, però en va haver de marxar per l’aplicació a la Convenció de Dublín, que retorna al primer país d’acollida.

És la petició d’asil comuna. Bondia assegura que és aquest el motiu pel qual la gent fa la petició a d’altres països que no són l’Estat espanyol. “La gent vol anar a Alemanya perquè hi ha moltes més concessions, no perquè hi hagi més feina”. Si li deneguen l’asil, ja no poden demanar-ne mai a cap altre país de la UE. El dret d’asil europeu es torna una denegació comuna d’asil.

Alhawajri denuncia que a Suècia sí que va viure situacions de racisme “perquè no accepten refugiades”, però no a Madrid, on assegura que hi va tenir una bona acollida de Creu Roja: el primer any era en un centre on feia cursos de castellà i de professionalització. Refereix, però, una ajuda de manutenció “molt escassa”, que era inexistent el segon any.

Resident a Barcelona, ara treballa com a tècnic d’integració social en un centre d’acollida de refugiades, justament. “Veig la situació pitjor que fa quatre anys. Han reduït les ajudes a la meitat i l’oficina d’asil no resol el cas fins al cap de dos anys, quan jo veig tenir el meu permís de residència i treball en set mesos”, exposa. Bondia explica que l’Estat ho retalla des de fa tres anys. S’ofereix protecció en habitatge, sou mínim i un programa d’inserció que dura sis mesos. Entén que caldria ampliar-ho amb competència autonòmica perquè entrin al món laboral.

Famílies senceres a la cerca de refugi, abans i ara

Segons Asil.cat, el 2015 hi va haver a Catalunya 1.296 sol·licituds de protecció internacional. A l’Estat espanyol en van ser 14.600 mentre que a la UE en foren 1.255.640. De les catalanes, el 62,4% corresponien a homes i el 37,6% a dones. Bondia afirma que les sol·licituds de dones cada cop han augmentat més, perquè abans era el cap de família qui marxava i després feia reagrupament familiar. Ara marxen famílies senceres, perquè ja no hi ha reubicació familiar.

Va ser el cas de Jasminka Dergic Velic. Nascuda fa 54 anys a Kozarac, comarca de Prijedor, a Bòsnia-Hercegovina, en fa vint-i-quatre que viu a Igualada. Després de mesos en centres d’acollida organitzats per la Creu Roja a la mateixa zona de guerra del seu país, i que el seu marit aconseguís escapar del camp de concentració serbi de Trnopolje, van poder fugir de la zona. Havien passat sis mesos en camps de refugiades.

“Durant el conflicte, sí que hi havia una clara diferència entre homes i dones: a les dones i canalla se’ls traslladava a zones controlades pel govern bosni en camps de refugiades”. Els homes acabaven en camps de concentració “o amb un final pitjor”, explica Dergic. Les dones eren molt més vulnerables al menyspreu per part de les refugiades. “I això, per no parlar de les conegudes violacions practicades pels soldats serbis, que en el meu cas per sort no vaig veure mai”.

Van aterrar a Catalunya en una casa de colònies amb sis famílies més. “En cap moment des que vam arribar ens vam sentir discriminades, sempre ben acollides”, afirma Dergic. Assegura que la Creu Roja els va ajudar a integrar-se, a aprendre la llengua i a trobar feina “per viure pel nostre propi compte, com totes les famílies d’aquí”.

Espais públics i privats també als camps de refugiades

Als camps de refugiades grecs, no hi ha espais comunitaris de dones es queden recloses a les tendes en tant que l’espai públic es masculí. Ho explica Sara Montesinos, maresmenca que ha estat tres mesos entre Lesbos i els ja desallotjats camps d’Eko Station i Idomeni. “Hi ha un problema greu de salut de les embarassades, estan sota mínims a nivell de defenses, això fa q hi hagi molts avortaments i alhora que no puguin alimentar bé els nounats”, assegura.

Montesinos explica que el rol de les dones se centra en la canalla i les tasques de la llar: rentar la roba o estendre les mantes per airejar-les. Tanmateix, refereix que hi ha força diferència entre kurdes i àrabs, ja que “és molt més normal trobar grups d’adolescents kurdes molt ben vestides i arreglades, cosa que amb les àrabs costa més”. La creació d’un espai infantil comunitari i horitzontal ha estat important perquè, a mesura que portaven la canalla, les voluntàries podien conèixer les mares. “Algunes fins i tot es quedaven i entre elles també tenien un espai”, assegura Montesinos.

El recent acord entre la UE i Turquia “es carrega les pròpies normes de la UE”, en paraules de Bondia. “Externalitza el problema i d’aquí uns anys veurem la barbàrie que hem fet: Turquia no es pot catalogar de país democràtic”, assegura. El professor assegura que la legislació actual no hauria de ser una política de la UE, sinó estatal. “Si es parla de reformar la constitució, hauria de ser per donar competències autonòmiques en acollida a les refugiades, hi ha ganes i capacitat d’acollida i de tramitació”. Bondia entén que les famílies haurien de ser acompanyants en un sistema on qui acollís fos la institució.

Anuncis

Tagged: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading [20/06/2016, La Directa] Entre l’acollida social i l’expulsió governamental at a destemps.

meta

%d bloggers like this: