[18/05/2016, La Directa] “Seguim tenint una societat absolutament patriarcal, i la cultura també ho és”

1 Juny 2016 § Deixa un comentari

Entrevista publicada a La Directa, mitjà d’informació per la transformació social, el 18/05/2016. Enllaç original amb fotografies d’Ester Mora.

“Seguim tenint una societat absolutament patriarcal, i la cultura també ho és”

Parlem amb Magda Puyo, primera dona directora de l’Institut del teatre

Magda Puyo (Móra la Nova, 1960) es va convertir, el novembre del 2015, en la primera dona directora de l’Institut del Teatre, una institució amb més de cent anys d’història. L’actriu, professora i directora teatral ha trencat esquemes i cotilles durant tota la seva trajectòria professional. Des de les Metadones, col·lectiu teatral del qual va ser cofundadora, fins a Confidències a Al·là, un dels darrers espectacles que ha dirigit, l’activitat escènica de Puyo ha estat llarga, prolífica i polifacètica. Ara, assumeix el repte de transformar el currículum ocult i les normes no escrites que impregnen tot món educatiu, també el teatral.

Vam decidir parlar amb tu perquè ets la primera dona directora de l’Institut del Teatre…

En 100 anys! Però cap dona ha estat directora del Teatre Lliure, cap dona ha estat directora del Teatre Nacional… Una dona ha estat directora del Mercat de les Flors, i una dona ha estat directora del Festival de Sitges. Cap dona ha estat directora del Festival Temporada Alta de Girona… Què més vols que et digui? Ara hi ha una directora al Liceu, però si tu veus les programacions dels teatres, veuràs que, de directores i d’autores, sobretot d’autores, n’hi ha molt poques. En canvi, a l’escola, en tenim moltes.

A l’escola, hi ha paritat, doncs, d’autores i directores?

Normalment sí, i no ho provoquem. En interpretació hi ha més dones, perquè la interpretació crida més a les dones. Hi ha moltes més actrius bones que actors, a Catalunya.

I passa el mateix amb les sortides professionals?

No. El problema de les sortides professionals per a les autores i les escenògrafes és que no se’ls dóna prou oportunitats. Es donen més oportunitats a creadors joves masculins que a creadores joves dones.

Per què creus que passa això?

No ho sé [riu]. Jo et diria que, tot i que en els llocs de gestió d’aquests teatres hi ha homes sensibles -n’estic segura, perquè els conec-, penso que, com que hi ha poques dones, hi ha una certa invisibilitat de les dones creadores. Quant més dones hi hagi en llocs de gestió d’aquests àmbits, més dones participaran a la direcció i als espectacles. És una cosa que ja deia l’altre dia: la paritat, en un àmbit com les arts escèniques, teòricament molt progressista, és un dels llocs on es té menys en compte.

I aquesta desigualtat entre homes i dones es distribueix de la mateixa manera de cara enfora i de cara endins?

Hi ha moltes dones de segones, de segones de tot. Per exemple, al Lliure, hi ha moltes dones: hi ha el Lluís [Pasqual]. Després, en l’àmbit de la producció i de la comunicació, hi ha moltes dones, és cert. Però mai no te les trobaràs en llocs realment de presa de decisió; la direcció és un lloc de presa de decisió. Les dones formen part de l’equip, però mai com a caps d’aquests teatres o d’aquests festivals. Tampoc les trobaràs mai com a creadores: hi ha molt poca paritat en aquest àmbit.

S’exigeix més a les dones per arribar als llocs de direcció?

Crec que se’ls dóna menys oportunitats, són de treballar molt més. El que passa és que les dones estem acostumades a lluitar-nos-ho tot i mica en mica anem avançant. Però jo crec que falten molts anys perquè aquesta paritat sigui real, en l’àmbit de les arts escèniques.

Parlant d’anys i paritat. El 2007 es va aprovar la Llei per a la Igualtat Efectiva de Dones i Homes [Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març], que també té un epígraf concret referit al món cultural [Article 26. La igualtat en l’àmbit de la creació i producció artística i intel·lectual].

Que no val per res, que no compleix ningú [riu fort].

Has notat algun canvi des d’aleshores?

Ni un, zero, cap [riu]. No hi ha aquesta sensibilitat per la paritat. No hi és. És obvi, no? Agafem qualsevol programa de qualsevol teatre… Potser el festival que ho té més en compte és el Grec. Hem fet un estudi, d’això, amb la Plataforma per la Igualtat en les Arts Escèniques i Visuals de Catalunya.

En què consisteix aquesta plataforma?

És una plataforma que vol dur a terme sensibilització. La intenció és que en formin part les persones que estan en àmbits de decisió i que, per tant poden decidir sobre paritat, siguin homes o dones. La plataforma és oberta als homes.

Quants n’hi ha?

Ai no ho sé, no ho he preguntat… [riu]. Bé, va… Un 10% [riu més].

I són homes amb càrrecs que poden canviar la seva manera de fer o dirigir per poder integrar més dones?

Sí, alguns sí. És curiós, perquè molts d’ells són homes molts sensibles, però hi ha una inèrcia…

Pots definir ‘sensibles’ en aquest sentit?

Preocupats per allò social, per la igualtat, preocupats per una societat en transformació cap a millor, amb ideologies potents… Però passa alguna cosa que és molt difícil d’explicar, que segueix havent-hi una invisibilitat manifesta i especialment en l’oportunitat de les creadores joves.

A vegades, per als papers s’esgrimeix que els rols de les obres ja vénen marcats, sobretot si són textos antics.

Crec que, en el cas dels actors i les actrius, això és més equilibrat. Hi ha més presència femenina [que en altres àmbits], tot i que hi ha moltes obres clàssiques en les quals els homes són els protagonistes. En l’àmbit de la interpretació és on està més equilibrat i on les dones tenen més presència.

Hi ha qui diu que a les dones, dalt de l’escenari, se’ls exigeix més o tenen rols molt marcats pels canons de bellesa o l’edat.

Bé, papers molts tòpics. Sí, això passa també molt al cinema, potser més que al teatre. És part de la nostra cultura i és una cosa amb la qual hem de trencar. Jo sempre dic que la tradició només és bona quan ens fa lliures. Hi ha una tradició teatral en la qual hi ha uns personatges que tenen uns tòpics d’una societat patriarcal. Però amb una lectura des del segle XXI, tot i que siguin obres realment fetes des d’un concepte patriarcal de la societat, es poden tractar; es poden treballar per posar-ho en conflicte. O posar-ho sobre la taula des d’un punt de vista que es pugui veure el domini de la societat patriarcal. Seguim tenint una societat absolutament patriarcal i la cultura també ho és.

Has viscut o conegut episodis d’invisibilització o menyspreu de dones en el món del teatre?

Jo no diria menyspreu; sinó de paternalisme. Això sí que ho he sentit. D’infantilització, però de menyspreu no. Bé, en algun àmbit, com a directora, he hagut de quadrar-me perquè m’han torejat, alguns homes. Ara ja no tant, però sent més jove, sí. I no només a mi: les directores hem hagut d’imposar-nos una mica per ser respectades, això és cert. Sobretot ens ha passat a les dones directores, i ens hem hagut d’imposar més que els directors homes.

Des dels anys 90 que portes treballant al món del teatre, has notat diferències, canvis relacionals en la qüestió del gènere, en la qüestió del càrrec?

Mmm… No hem avançat gaire a nivell de paritat en les arts escèniques. No estem millor. És molt cru el que estic dient, eh? [riu]. Però no estem millor. Seguim sense compartir realment els espais de decisió. No els estem compartint. Jo estic sola, eh? Faig moltes reunions en què sóc l’única dona, o en som dues. Segueix passant, això.

En aquestes reunions, noteu algun tipus de menyspreu o discriminació, o que no se us tingui tant en compte?

No, no m’ho he trobat, això. Però clar, també depèn del caràcter de cadascú [riu]. Jo si em sentís així, en diria quatre i em quedaria tant ampla. Crec que a vegades ens hem d’imposar d’una manera més contundent per ser més escoltades. I potser no caldria.

Notes un tracte o percepció diferent de dones i homes quan tu t’hi dirigeixes des del teu rol de directora? Les dones accepten més fàcilment la teva autoritat i poder?

Com a directora del teatre o d’escena?

En ambdós casos.

Com a directora d’escena, no, en absolut. Els actors tenen molt assimilada la relació amb la direcció, si és una dona. No he tingut mai cap problema, i al contrari, penso que hi ha actors que els agrada molt que les directores siguin dones [riu]. Una altra qüestió és en l’àmbit de la tècnica, que és un àmbit com més masculí -tot i que ara ja hi ha moltes dones, també-.

Pel que fa als càrrecs de direcció institucional, el tema és que jo hi he entrat en un moment en què entrava la primera presidenta dona de la diputació de Barcelona, la Mercè Conesa; la primera alcaldessa de Barcelona; i, finalment, la primera presidenta dona de l’Institut del Teatre. És com si altres generacions haguessin anat preparant el terreny i ara haguéssim fet totes com un salt. Ens falta molt de camí per recórrer, eh? Però és veritat que hi hagut com un salt i aquest salt fa que en sis mesos [de les municipals de maig a la votació d’ella com a presidenta el novembre de 2015], de cop i volta, als àmbits de gestió, han aparegut dones, i això és fantàstic.

Espero que aquestes dones que hi som ara sapiguem promoure la paritat. Perquè, atenció, potser les dones tampoc no treballem en aquesta línia. També és una cosa a plantejar-se: si nosaltres mateixes no ens estem traint d’alguna manera. És com això de l’educació de les nenes: qui està mantenint el rol? Podem dir que moltes mares estan mantenint el rol de la dona objecte i del poder patriarcal. Moltes vegades és culpa de les dones. Les mateixes dones ens traïm, i això és molt polèmic, però molt interessant de posar sobre la taula: com nosaltres juguem contra nosaltres.

Fa poc que ets directora, tot just quatre mesos, però creus que has pogut introduir algun canvi o encara no?

Sí, i tant! [riu] Ens hem posat a treballar en diverses línies. Per exemple, en aconseguir obrir l’institut al barri. L’institut i tota la plaça Margarida Xirgu estaven súper tancades al barri; nosaltres hem iniciat un munt de treballs comunitaris amb el barri, amb Poble Sec, Sants, Montjuïc, fins i tot amb Ciutat Vella… Estem treballant per fer el retorn social del nostre coneixement. Com a entitat pública, per tant tenim aquesta obligació.

A més, hem demanat oferir batxillerats. Així, el nostre alumnat de dansa puguin fer el batxillerat aquí. Per tant, obrim les portes, deixem d’estar aquí tan ben acomodats. Per una altra banda, estem desenvolupant les arts escèniques aplicades a la salut, a la comunitat i a l’educació, és un àmbit que estem desenvolupant molt bé.

Hem començat també a treballar internament amb un projecte de governança molt més horitzontal, amb un lideratge molt més compartit. I estem desenvolupant també molt més ràpidament tot l’àmbit de la formació continuada, que són màsters, postgraus i recerca. En l’àmbit de les arts escèniques, en el fons som els únics que ho podem desenvolupar i ho hem de fer perquè és un tema que estava molt adormit. Ens hem posat a treballar molt ràpid. No parem! [riu]

Podem canviar el món de la cultura sense canviar la societat? O podem utilitzar el món de la cultura per canviar la societat?

Exacte. Podem utilitzar l’art, en aquest cas les arts escèniques, per qüestionar l’establishment. Només ho fa l’art, això, en el fons. L’art només és art si qüestiona el que està establert. Efectivament, penso que l’art té molt a dir a l’hora de transformar una societat. L’art és una eina educativa i de gaudi de la persona. I quan dic gaudi, no vull dir oci- això és una altra cosa, i també ha d’existir-; vull dir gaudi d’art elaborat.

Em queda la primera pregunta que et volia fer, i que ja m’has contestat: si ser la primera dona directora de l’Institut del Teatre en més de 100 anys d’història és un exemple contundent de la situació de les dones en aquest món.

D’entrada, és un honor terrible. Però és molt fotut que sigui un honor perquè això vol dir que és anormal. Per un costat, és molt satisfactori, però vol dir que estem fatal [riu]. Però el president de la Generalitat encara no ha estat mai una dona, per exemple. És que seguim en aquest punt, saps? I si no hi ha més candidates és perquè és molt més difícil arribar a aquests espais decisoris, més de poder. Encara és una lluita aferrissada.

NOTÍCIA RELACIONADA: Dones d’atrezzo

Tagged: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [18/05/2016, La Directa] “Seguim tenint una societat absolutament patriarcal, i la cultura també ho és” at a destemps.

meta

%d bloggers like this: