Cambrers ratllats

11 Març 2016 § 1 comentari

Mitja tarda, hora de fer el cafè. M’espero recolzat a la barra. Arriben un grup de noies, joves, molt joves. Deuen fer primer o segon de carrera.

Una d’elles s’acosta a la barra, treu unes monedes de la butxaca, les deixa allà al damunt i li espeta al cambrer: “Donettes rallados”.

El cambrer gira sobre el seu propi eix, agafa el producte, el deixa damunt del mostrador i recull els diners. No intercanvien cap més paraula, ni ell ni ella. Ni es miren.

Penso aleshores que aquesta noia deu ser un dels exemples que em comenta l’Ester, treballadora del bar de la cínica, quan diu que les estudiants d’ara no són com naltros. Naltros som les que sí, robàvem menjar del bar però ens preocupàvem per les seves condicions laborals i mai, mai, les vam menysprear en res. Negociàvem amb elles quan buidàvem el bar de taules que volíem fer servir fora d’hora per alguna acció o mobilització -reivindicativa o lúdica- i ens comprometíem a tornar-les.

Quan vaig tornar a la universitat per primer cop, quatre anys després d’haver-hi fet la carrera, encara se’n recordava de mi. Quan hi vaig tornar ara, deu anys després d’haver acabat per primer cop i cinc després d’haver-ne marxat per segon cop, encara se’n recordava del meu nom. I ens vam abraçar fort i vam somriure, ens vam preguntar com ens anava la vida i ens vam fer una selfie per enviar al grup de gent de la carrera amb qui encara em veig i de qui ella, evidentment, encara se’n recorda, també.

Segueixo donant-hi voltes quan el cambrer del bar de comunicació em desperta de la inòpia. Ell, amb qui no ens coneixíem d’abans, em té ja com un client de la casa; i això que només hi passo dos o tres cops per setmana! Amb la de milers d’estudiants que deu veure cada dia. Quan feia poc més d’un mes que visitava el bar, ja sabia com volia el cafè -amb llet, llarg de cafè-. Amb el temps, ha arribat a servir-me abans que li demanés -ja l’havia preparat en veure’m a la cua- o fins i tot, l’altre cop, va saltar-se cinc persones que tenia davant i em va donar el cafè, davant la meva cara de sorpresa -i de la gent de qui em vaig colar, imagino-.

Suposo que si li espetés “cafè amb llet llarg de cafè”, tal qual, això no passaria. Afegir a la petició un “bona tarda”, un “com va?”, un “si us plau/quan puguis” i un somriure per fer més suportable la tarda a qui porta tot el dia treballant fa que els únics ratllats siguin els Donettes, i no pas també els cambrers.

Ah, i molt millor el croissant de xocolata. Una perdició.

Screenshot_2016-03-08-22-55-13-1

Tagged: , ,

§ One Response to Cambrers ratllats

  • Lídia ha dit:

    M’ha agradat moltíssim! No imagines la quantitat de vegades que les coses que descrius han voltat pel meu cap. On està quedant el tracte proper i amable? On tenim l’amor i respecte per l’altre? El problema és que això no és només al bar amb el cambrer o cambrera, és a tot arreu! Al metro sembla que ningú sàpiga esperar al costat de la porta que baixi la gent sinó que es preparen com si d’una carrera es tractés per saltar i assegurar un lloc on seure… Al súper les caixeres sempre et saluden, potser és política d’empresa però el tracte humà és bonic, perquè no correspondre’l!!?? Recordo la cançó de Lax’n busto que diu “dibuixa’ls un somriure i ningú et podrà dir no!” Ens falten molts somriures quotidians, somriures anònims que ens facin somriure més i començar a somriure per encomanar-ho als altres.

    Espero que tot et vagi molt bé! Et segueixo llegint, una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Cambrers ratllats at a destemps.

meta

%d bloggers like this: