[04/02/2016, la Directa] L'”aberració jurídica” de la seguretat israeliana als aeroports

Reportatge publicat a La Directa, mitjà d’informació per la transformació social, el 04/02/2016. Enllaç original amb imatges.

L'”aberració jurídica” de la seguretat israeliana als aeroports

L’Estat espanyol tolera que Israel dugui a terme controls de seguretat en sòl estatal que violen la intimitat, la privacitat i la llibertat de les viatgeres

Buidar-te i registrar-te la motxilla, peça a peça. Exigir-te obrir el mòbil per veure-hi les fotos, accedir al correu electrònic i al Facebook. Obligar-te a despullar-te. Interrogar-te amb tensió, i fer-te preguntes reiteradament. Aquest és el comiat i, sovint, també, la benvinguda que dispensa Israel a moltes visitants que intenten accedir a l’interior de les seves fronteres. I alguns cops fins i tot, abans de sortir, a ca nostra: al mateix aeroport del Prat.

Fa pocs dies, la monja Teresa Forcades ha estat notícia perquè l’Estat d’Israel li ha impedit l’entrada. El cas ha estat notícia per la notorietat de la protagonista, però les vexacions, interrogatoris, expulsions o denegacions d’entrada són una constant des que la població catalana mostra la seva solidaritat més activa amb Palestina. Al degoteig d’activistes que configuren la llista solidària s’hi suma, en paral·lel, un degoteig de greuges. El darrer, a finals de gener.

El professor de Dret Internacional David Bondia distingeix clarament entre les potestats legals a Tel Aviv i en un tercer país, com pot ser l’Estat espanyol. I dins d’aquesta separació del que és legal i què no, Bondia denuncia que hi ha accions que són una “humiliació” per a qui les pateix. En l’objectiu d’Israel, una diana: tallar de soca-rel la solidaritat internacional amb Palestina.

Despullada de roba i de protecció

Anna Rius, regidora per Terrassa En Comú a la capital del Vallès, va visitar Palestina de la mà de l’Associació Hèlia Dones el gener d’enguany. Allà, hi treballa amb dos col·lectius de Nablus, la Family Defense Society i el Women’s Studies Center. “Desenvolupen un projecte d’apoderament de dones que han perdut algun familiar per l’ocupació israeliana; treballem temes de dol i resiliència”, explica Rius.

El resum del pas pel control de seguretat que fa Rius és curt i contundent: “vaig ser retinguda, escorcollada i interrogada durant tres hores a la T1 de l’aeroport de Barcelona per quatre membres de la seguretat israeliana”. Rius denuncia que el tracte va ser “desagradable” i que les “vexacions” anaven en augment.

L’interrogatori va començar al faristol previ al pas de facturació amb la companyia israeliana El Al. Segons denuncia Rius, “l’interrogatori va començar quan van veure que ja havia viatjat a Israel l’any passat”. D’allà, a l’àrea C, en una sala a peu de pista. “Una agent de la Guàrdia Civil va baixar l’ascensor des de la porta d’embarcament fins a la planta de peu de pista i va acompanyar el personal de seguretat que m’estava retenint fins a la sala d’escorcoll i interrogatori”, explica Rius. En cap moment, la Guàrdia Civil va entrar a la sala.

Li van exigir veure les fotografies del mòbil; van voler accedir al seu Facebook i al contingut de l’ordinador personal. Rius denuncia que una membre de la seguretat israeliana la va obligar a despullar-se fins a quedar-se en roba interior. L’interrogatori va durar tres hores, després de les quals va poder marxar. La van obligar a signar dos documents, dels quals deia que l’havien escorcollat un membre de la seguretat israeliana i un Mosso d’Esquadra. “De Mosso no en vaig veure cap en cap moment”, nega rotunda.

Contra la solidaritat internacionalista i la llei

La persecució d’activistes solidàries arriba a límits esperpèntics quan Israel és capaç de saltar-se la mateixa llei només per desmobilitzar una activista. És el cas de la Sílvia, qui prefereix que la presentem amb un nom fictici. La Sílvia és investigadora en Drets Humans i ha treballat en diverses ONG sobre el terreny. A Palestina hi va aterrar per primer cop el 2009.

Malgrat haver-hi treballat en diverses ocasions, els problemes van començar amb la sol·licitud del visat de treball el 2015. El Ministeri israelià de Treball l’hi va denegar un cop era ja a l’Estat hebreu; la van dirigir a l’ambaixada, a Madrid. Allà va començar el periple. Li van dir que havia de fer el tràmit a les oficines del Ministeri de l’Interior per a israelianes i estrangeres de Jerusalem.

De nou a l’aeroport de Ben Gurion, va demanar el visat de turista per, després, mirar de demanar la reunificació, ja que la seva parella d’aleshores era palestina resident a Jerusalem Est. Li van denegar, li van dir que aquest dret era reservat a ciutadanes israelianes. “L’advocat li va mostrar a la funcionària que ens atenia l’article de la llei en el qual es recollia que tant residents permanents com ciutadanes tenien dret a sol·licitar la reunificació familiar sent parella de fet -sense estar casades-; la funcionària va respondre ‘que això havia de ser un error'”, narra la Sílvia.

Van passar vint-i-dos mesos fins que li van acceptar a tràmit la sol·licitud. Un mes de revisió, una entrevista personal a la parella i unes setmanes després va rebre el visat multientrada d’un any. Però això no la va salvar d’haver de donar mil explicacions o esperar-se en cada control. Ni de tenir problemes per sortir de l’Estat: “totes les vegades que he sortit d’aquest aeroport, he hagut de passar controls extres i m’han fet despullar sempre”.

A l’hora de renovar el permís, les preguntes no eren sobre la parella sinó sobre si participava en “manifestació il·legals” a Cisjordània. Li van denegar el visat “per motius de seguretat” tot i que els advocats van insistir “en la falta de proves”. No hi havia condemna ni sentència, només informes d’intel·ligència. “No ens els van deixar veure, també per motius de seguretat”.

Temps després hi va voler tornar a entrar. Les seves advocades van rebre una notificació segons la qual li donarien un visat de sis mesos si es comprometia a no infringir la llei durant aquest temps; sinó, hauria de pagar una multa de 20.000 NILS (shekels), uns 5.000 euros. La rebuda a l’aeroport va tornar a ser complicada: “duia al damunt la carta de la cita que tenia l’endemà amb el Ministeri. Tot i això, es negaven a deixar-me passar: vaig ser més de nou hores a l’aeroport”. Finalment, va aconseguir entrar i obtenir l’extensió del visat per sis mesos més.

“Els interrogatoris són tensos, juguen a atemorir, a fer-te a veure que estàs a les seves mans”, assegura la Sílvia. L’advocat Bondia és contundent: “Israel actua com dient ‘aquí estic jo’ perquè no hi tornis a anar”.

Expulsat deu anys per solidari

L’activista Marcel Masferrer, membre del grup BDS Catalunya, no va tenir tanta sort. Feia més de quatre anys que vivia a Palestina com a tècnic de projectes en ONG. El 18 de novembre del 2010 va participar d’una acció pacífica de suport a pagesos palestins. “Vam ser detinguts de mala manera”, explica.

Ell i les seves companyes van romandre “més de 6 hores” tancades en una comissaria de Gush Etzion, un dels assentaments de colons més grans de Cisjordània. Les van alliberar sense càrrecs però amb la condició que no trepitgessin el sud Cisjordània en dues setmanes. “Ho vaig complir, però aleshores ja era a la llista negra”, assegura Masferrer.

El desembre d’aquell mateix any va travessar la frontera de Gaza per seguir amb els projectes que duia a terme. “En veure el meu passaport em van dir que tenia tres dies per abandonar el país”, explica. Masferrer va marxar perquè ja tenia pensat passar el nadal a casa. Quan hi torna el 4 de gener de 2011, van començar els problemes.

“A la cabina de control de passaports a Tel Aviv em van dir que anés a una sala adjacent, on m’haurien d’interrogar. Però de fet quasi no em van fer preguntes. Tan bon punt van veure el meu nom a la seva base de dades, ja estava sentenciat”, afirma Masferrer. No va haver d’esperar molt perquè li diguessin que no era “benvingut” a Israel “perquè havia participat en una acció il·legal a Hebron”.

“La deportació l’havia d’assumir la mateixa aerolínia que t’havia dut a l’aeroport, i en teoria m’hauria d’haver quedat quatre dies a la cel·la perquè la companyia amb qui havia volat tenia una freqüència molt baixa de vols”, exposa. Després de dos dies tancat i molta insistència, va aconseguir que un dels treballadors del centre de detenció li fes la gestió de comprar un vol de la companyia El Al a l’aeroport, i va poder marxar d’allà.

El passaport li van retornar a l’entrada de l’avió, però d’explicacions no en va rebre massa: “em van comunicar que havia participat en una acció il·legal a Hebron, que ja no era benvingut a Israel i que no podia tornar a entrar al país durant deu anys”.

Sospitosa de naixement

Laila Serra és una periodista catalanopalestina, col·laboradora de la Directa. Des de ben petita, ha viatjat a la terra dels seus orígens materns. D’aquella època, Serra en recorda que sempre la tenien “moltes hores esperant”. A mesura que es va fer gran hi va anar pel seu compte. “Una de les vegades que vaig passar un dels interrogatoris més durs va ser quan vaig anar a participar en una trobada internacional d’activistes el 2012”, explica.

L’interrogatori va començar a l’aeroport del Prat. Van separar-la de les seves altres dues companyes. Segons explica, eren “agents dels serveis secrets que treballaven per la companyia aèria El Al”. Ho sabien tot: des d’on havien preparat el viatge fins a quin era el darrer bar on havien estat totes tres juntes o de què es coneixien; fins i tot al seu pare li van preguntar com podia demostrar que era la seva filla.

Serra explica que no era el primer cop que li passava. L’any anterior havia anat a Palestina a fer la tesina de final de màster i ja a l’aeroport del Prat la van interrogar. “Però no només això, sinó que em van dur a una saleta tancada amb una agent dels Mossos i mentre em feien preguntes i m’obrien la maleta, escorcollant tot el que hi havia dins i preguntant-me”, explica Serra. La periodista relata que la policia catalana “feia cara de trobar tot allò molt exagerat”. “Em mirava amb cara de circumstàncies, i en veure la meva cara d’enuig em va dir ‘són una mica exagerats amb el tema de la seguretat'”.

Un cop a Tel Aviv, van seguir els maldecaps. Mentre les seves companyes obtenien el visat sense problemes, a ella se l’enduia un agent de seguretat fins a una sala d’espera. El motiu? “Van veure que el meu nom és àrab”. La van interrogar entre tres i quatre cops, alternats, durant vuit hores. “Buscaven humiliar-me i fer-me sentir malament”, afirma Serra.

“Van a doblegar-te. A fer-te sentir que has fet alguna cosa”, afegeix. Serra explica que pregunten les mateixes coses de maneres molt diferents i de forma reiterativa. “Et repeteixen que si menteixes, no et deixaran passar”. I això, malgrat que demostren tenir coneixement de la família. El to que feien servir era “molt intimidatori” i li van arribar a demanar contrasenyes del Facebook i del correu electrònic.

El setembre del 2014, Laila tornava a Palestina amb un projecte de cooperació internacional. Aquest cop es disposava a entrar per la frontera amb Jordània, li van denegar l’entrada quan li van dir que la consideraven “un perill per la seguretat nacional del país; que sabien qui era i què feia i que no em deixaven entrar”. Serra els va demanar si tenia algun dret, com trucar a un advocat o l’ambaixador espanyol: «es van posar a riure».

Cessió de sobirania

“A Tel Aviv poden fer-te el que vulguin, tenen dret a controlar l’entrada al seu país”, exposa David Bondia, advocat especialitzat en dret internacional. Hi fa, però, un matís: “el que no tenen dret és a fer-ho en les condicions en què ho fan: busquen humiliar-te”.

Bondia assegura que els controls d’entrada a Tel Aviv tenen informació que no surt als passaports. “Tenen un servei d’espionatge brutal”, afirma. Com que no fa falta visat, però, fan interrogatoris que, a parer seu van contra el dret a la intimitat. Pel que fa a la sortida des de Barcelona cap a Israel, està permès que la companyia comprovi que les passatgeres tenen la documentació vigent i vàlida. “Però els interrogatoris són una aberració”, afirma Bondia.

Segons el BOE n. 218, de 12/09/1989, i el BOE n. 266, de 06/11/2013, on s’estableixen convenis entre el Regne d’Espanya i l’Estat d’Israel, les competències de control als aeroports estatals corresponen als cossos i forces de seguretat de l’Estat. Només en cas “d’emergència” i informant-ne “anticipadament”, es podran aplicar “mesures especials de protecció”. També la normativa de seguretat d’AENA fixa que els controls de seguretat els han de fer els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Però la normalitat dels aeroports estatals en el cas de viatges operats per la companyia israeliana El Al és la presència i control d’agents al servei d’Israel i l’absència d’agents dels cossos i forces de seguretat estatals o autonòmiques.

“És una delegació de competències a un tercer estat”, afirma Bondia. Considera que aquesta pràctica és una “aberració jurídica que no fan ni els Estats Units”. Entén que públicament no hi ha res que ho permeti i obriria la possibilitat a un conveni secret. A més, assegura que molts d’aquests controls els fan israelians que viuen a Barcelona. «Sovint són estudiants israelians a qui contracten i paguen molt bé per a fer-ho». Així, l’Estat espanyol tolera una cessió de sobirania que és doble: «a un tercer Estat, i a persones contractades sense el control d’aquest Estat».

Per a Bondia, els interrogatoris de sortida “no tenen cap sentit”. Entén que és una manera que té l’Estat d’Israel de voler atemorir persones amb criteris polítics. “Són una humiliació; no et poden fer despullar, ni mirar-te l’ordinador, ni obrir el correu”, afegeix.

Des de l’any de 2012, als aeroports d’Estocolm i Copenhaguen s’ha denegat l’operativitat de la seguretat israeliana. Els serveis secrets israelians ja no poden dur a terme els controls de seguretat en les seves instal·lacions. El motiu: des dels aeroports es denuncien les mesures de control discriminatòries i racistes que la seguretat israeliana del Shin Bet (els serveis secrets interns d’Israel) apliquen als seus controls.