[09/12/2015, L’Accent] La guerra silenciada contra les dones

23 Desembre 2015 § Deixa un comentari

Crònica publicada a L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans, el 09/12/2015. Enllaç original.

La guerra silenciada contra les dones

Els mitjans de comunicació contribueixen a re-victimitzar les dones. No fan un relat que expliqui les causes dels feminicidis, que queden negats i silenciats enmig de morbosos fets aïllats. La dona apareix com a víctima i secundària, mai com a protagonista i potencialment apoderada.

El passat 25 de novembre, i en motiu del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència vers les Dones i Nenes, va tenir lloc la taula rodona Violència masclista, l’abisme entre la realitat i els mitjans, a la Sala de Graus de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB). L’acte era organitzat pel Màster de Gènere i Comunicació, de la pròpia universitat, i va comptar amb la participació de Carla Vall, advocada de Dones Juristes, especialitzada en drets humans en perspectiva de gènere; Violeta García, psicòloga de l’Associació Assistència Dones Agredides Sexualment, AADAS; June Fernández, periodista i directora de Píkara Magazine; i Anna Celma, periodista de La Directa. La taula era moderada per les professores de la UAB i directores del Màster Gènere i Comunicació de la UAB, Isabel Muntané i Joana Gallego.

Després que aquesta última donés la benvinguda, va prendre la paraula Muntané, qui va parlar de “la ficció dels mitjans”. Criticava la invisibilització de totes les violències, destacant que “les dones no som números”. També va fer èmfasi que no només se n’ha de parlar el 8 de març o el 25 de novembre.

I va donar dades dures i concretes: segons recomptes oficials, en allò que els mitjans anomenaven “terrorisme” van ser assassinades 1220 persones durant 41 anys. Pel que fa a les dones assassinades per violència masclista, en van 1296 [a data 25/11/2015] en només 17 anys. Muntané va denunciar que el feminicidi es nega perquè es considera privat. “Atacar-lo és atacar el sistema, per això es manté en privat”. Així, la dona queda fora de l’esfera pública, com ja dicta el sistema patriarcal.

Carla Vall va denunciar que el recompte oficial de feminicidis és més baix del real perquè només contempla els que són “íntims”. Així mateix, va posar en valor les dones que denuncien -”tota una heroïcitat”-, ja que la majoria no ho fan per por. “El moment de màxim risc per a una dona és quan decideix trencar amb el seu victimari”, fet que costa de realitzar si no té acompanyament. A més, del tota d’ordres de protecció demanades, a Catalunya, només se n’estimen el 30%. Pel que fa a les condemnes contra els homes, la majoria acaben en absolució o sobreseïments. La inseguretat jurídica, doncs, és estructural.

Seguint aquest fil, la psicòloga Violeta García va exposar que, en violència sexual, els factors que impedeixen recuperar-se són els mateixos que impedeixen denunciar. Per això, allò clau per a recuperar-se “són les creences sobre ella mateixa”. Quan pateix violència masclista, “la dona se sent sola, impotent”.

Els mitjans de comunicació conformen opinió. A l’hora de parlar de la violència masclista, se centren en agressors “monstruosos o psicòpates”, però això només és el 20%, relata García. El 80% són agressors íntims. “El lloc més insegur és la pròpia casa”, rebla, i per això les dones “ens morim de por”.

A les notícies, les dones apareixen com a “víctimes immòbils; no diu què érem abans o després”. I va explicar el cas d’una dona agredida que li va dir: “en el meu cap no entrava la idea de donar un cop de puny”. En aquest sentit, García va explicar que les dones no només són víctimes, ni tota l’estona.

Els mitjans, però, venen la idea que la denúncia legal és efectiva. García va posar de relleu el leitmotiv del “no estem soles”, la cultura femenina de comunalitat. “Tot això s’amaga, perquè forma part de la recuperació de les dones”, va assegurar.

La professora Joana Gallego va intervenir per subratllar que totes les ponents estaven parlant en primera persona. “El conflicte no és pas fora, no podem fer com que no ens afecti; tant homes com dones ho hem d’assumir”, va afirmar.

Per a Gallego, aquesta violència ha de tenir una història en termes de relat. Els mitjans de comunicació només parlen de fets, d’episodis als quals no es dóna sentit. “Cal donar un relat a aquesta realitat; ens fa falta una explicació per donar-hi sentit a aquesta experiència femenina”, va concloure.

Partint d’aquí, June Fernández va criticar que els mitjans de comunicació fan un “tractament irresponsable” en mantenir-nos en un “estat permanent de perplexitat”. Fernández va denunciar que els mitjans fan el relat del “ningú s’ho explica”, i la seva posició va ser contundent: “si no expliques a la gent el que passa i perquè, per què fas periodisme?”. Sovint la pròpia víctima no identifica que allò és una violació. I el que cal, sobretot, és empatia des dels i les periodistes, cal anar amb compte amb com es tracten els temes o què es pregunta.

Fernández va voler posar l’accent, també, en la cobertura dels feminicidis. En alguns casos, l’agressor no existeix -diuen que la dona “ha estat morta”-, mentre que en d’altres casos, ell és el protagonista de la notícia -en sabem més d’ell que de la víctima, cosa que l’humanitza-.

La llei de violència de gènere només afecta parelles i ex-parelles. “Què passa amb les altres?”, es preguntava, i va posar d’exemple l’assetjament sexual a periodistes. “La violència masclista és una realitat constant del dia a dia”, va sentenciar. Per això, Fernández va considerar que no s’ha de caure només en allò judicial i que cal apostar per la resposta comunitària.

Finalment, Anna Celma va posar l’exemple dels recents atacs de París, on hi va haver una necessitat molt forta d’explicar-ne el perquè. En canvi, amb els feminicidis no “sorgeix” aquesta necessitat, perquè es creen diferències, “es crea marginalitat de les víctimes”.

A priori, els mitjans de comunicació busquen l’arrel del que ha passat “en la conducta que tenia ella”: quina roba duia, a quina hora era pel carrer, etc. A posteriori, fan un relat molt cru, molt morbós, s’acarnissen molt en el patiment. “Ho converteixen en ‘successos’ i ‘malalts’”, va afirmar.

Per a Celma, cal denunciar-ho i buscar les solucions que s’aporten. Per exemple, els minuts de silenci pels fets de París surten “a tot arreu”. En canvi, “el record de cada primer dilluns de mes per les dones assassinades no surt enlloc”. Així, assumint que els mitjans de comunicació configuren realitat, Celma va subratllar que el periodisme ha de ser “honest, subjectiu i ètic; hem de generar canvi”.

En el torn obert de paraules, Muntané va llençar el dubte sobre la identificació de la víctima. D’una banda, el dret a la intimitat obliga a guardar-ne el nom. De l’altra, si el diem, la personalitzem i ens hi acostem. “Ens ho hem de replantejar?”, es preguntava.

Vall va destacar que es construeix una imatge de víctima-víctima, incapaç de defensar-se, sense recursos. Una dona del públic va afegir que “les dones estem educades per no molestar, ser feminista és ser rebel”. I en aquesta normalitat submisa, un avís per a navegants: col·lectivament necessitem pensar que l’agressor està malalt del cap, abans de pensar que és algú normal i com nosaltres.

Tagged: , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [09/12/2015, L’Accent] La guerra silenciada contra les dones at a destemps.

meta

%d bloggers like this: