[30/10/2015, Catalunya Plural] De lleis, violències i injustícies

27 Novembre 2015 § 1 comentari

Article d’opinió publicat al Catalunya Plural, el 30/10/2015. Enllaç original.

De lleis, violències i injustícies

La història ens ha ensenyat que els pobles, i en dir pobles vull dir els subjectes oprimits amb consciència de la seva condició i organitzats per a rebatre-la, s’han hagut d’alçar violentament per transformar la realitat

A les jornades organitzades per la Plataforma Antifeixista de Barcelona, el segon cap de setmana d’octubre, Metromuster va presentar un tastet del projecte en què estan treballant actualment: un vídeo sobre el cas de les antifeixistes encausades pels fets del 12 d’octubre de 2013. Arran del vídeo i el seu plantejament, van obrir un debat sobre un tema que semblava tabú, fins i tot i en espais on hauríem d’estar avesades a discutir-ho tot: la violència física com a autodefensa.

A partir d’aquí, s’activen diversos records. Com quan l’altre dia algú preguntava fins quan aguantaríem sense respondre violentament a un desnonament. O quan t’assabentes que, en algun lloc del planeta, una dona farta d’agressions masclistes i la inoperància del sistema judicial decideix passar a l’acció directa i agredir físicament el seu agressor. I lamentes que només sigui una camisa estripada d’un directiu la resposta d’una plantilla laboral d’on n’acomiadaran 2.900 persones, és a dir, d’on 2.900 persones veuran les seves vides estripades.

La doctrina del xoc fa que al final en siguin menys; la doctrina capitalista, però, deté quatre treballadors. La dona de ben segur que és detinguda. Si responem amb contundència a un desnonament de ben segur que acabem a presó. I si no ens posem les piles antifeixistes al carrer, seguirem comptant assassinats a les nostres files, mentre a les seves amb prou feines algú serà condemnat, mentre la majoria restaran impunes.

El tema no és un debat metafísic. És un debat material, real i necessari. El monopoli exclusiu de la violència en mans de l’Estat remet a la seva composició de classe: la burgesia. Cal recordar que aquesta va accedir al poder fent rodar caps. Literalment. Cap classe dominant s’ha constituït com a tal de manera pacífica, ans al contrari: ha estat en un xoc violent contra l’anterior classe dominant, a qui ha desallotjat del poder.

Quan parlem de poder, no parlem de governs, no parlem de governar un Estat amb un caràcter més o menys socialdemòcrata o amb més o menys Estat del benestar. Estem fent referència al fet que aquest Estat, tal i com el coneixem ara, és la traducció legal del poder capitalista i patriarcal -i que als Països Catalans, a més, té també la component d’opressió nacional-. És aquesta dictadura econòmica, capitalista i patriarcal la que sempre estarà present en aquesta societat, per la seva pròpia gènesi: les lleis trobaran sempre uns límits per l’esquerra que estaran situats molt a la dreta. I cada cop més: la crisi capitalista fa emergir l’altra cara del sistema en aquests contextos, el feixisme i les seves múltiples vessants i derivades.

Les dones, la classe treballadora, no poden esperar que l’Estat els salvi dels agressors -masclistes, feixistes, explotadors- que ell mateix empara, que ell mateix encobreix. L’explotació de la classe treballadora i la sobreexplotació de la dona treballadora estan blindades per llei. El racisme institucional i la impunitat del feixisme de carrer asseguren el temor del més dèbil.

Com podem esperar que un Estat que aprova reformes laborals cada cop més contràries als interessos de la classe treballadora o realitza retallades antisocials, algun dia operi en la línia completament oposada? Com podem esperar que un Estat que empara i rebaixa agressions i missatges masclistes de tot tipus i per tot arreu, algun dia giri antagònicament la manera d’entendre la societat? Com podem esperar que un Estat que fa polítiques racistes, que mai ha condemnat el seu passat franquista i que treu ferro a les múltiples expressions i agressions feixistes, vulgui posar fre als seus cadells? I encara més, com podem esperar que ho faci en plena crisi sistèmica en què les contradiccions i les opressions s’aguditzen?

La socialdemocràcia s’esforça en vendre’ns la sortida reformista i a rebaixar les nostres expectatives màximes a allò que l’Estat ens pugui donar o concedir. La realitat i la crisi s’entesten a rebaixar-nos cada cop més aquests màxims, que esdevenen mínims, sovint per sota de la supervivència -o la pròpia vida, com en el cas de les dones-. La consciència revolucionària ens hauria d’empènyer a assumir-ho més d’hora que tard: ho hem de fer nosaltres. Les nostres mans, el nostre capital… i el nostre martell, la nostra pedra, la nostra barricada. La combinació de tots els mitjans de lluita era també això.

L’autodefensa laboral, l’autodefensa antifeixista i l’autodefensa feminista s’esdevenen com a inevitables. I com a tal, s’esdevé inevitable que el debat surti a la llum i en parlem sense embuts: no fer-ho, serà assumir d’entrada la derrota, serà seguir regalant el poder a qui sap que la llei sempre juga de la seva banda. Qui no vol que les coses canviïn, s’aferra sempre a la llei. De la mateixa manera que ningú que vulgui fer un canvi real ho fa cenyint-se a la llei, sinó a la justícia i a la legitimitat.

Com dèiem abans, el debat no és metafísic, és ben real i material. No es tracta de fer odes a la violència ni a fer-la servir sempre i sense anàlisi, sinó de no renunciar-hi d’entrada i per sempre. El conflicte de classe és el motor la història. La història ens ha ensenyat que els pobles, i en dir pobles vull dir els subjectes oprimits amb consciència de la seva condició i organitzats per a rebatre-la, s’han hagut d’alçar violentament per transformar la realitat.

La realitat ens diu que les injustícies com l’explotació de classe, el feixisme o les agressions masclistes són ben reals i palpables; fins i tot, algunes d’elles, blindades per llei. Més que preguntar-nos si estem a favor de la violència, ens haurien de respondre si estan a favor de la permanència de les injustícies, fins i tot quan ens costen la vida. No es tracta d’entrar en la llei del més fort, sinó de guanyar l’hegemonia en allò que considerem legítim i just, per damunt d’allò legal i injust.

Tagged: , , , , , , ,

§ One Response to [30/10/2015, Catalunya Plural] De lleis, violències i injustícies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [30/10/2015, Catalunya Plural] De lleis, violències i injustícies at a destemps.

meta

%d bloggers like this: