We were taught life, sir. And we’ll fight for it.

21 Octubre 2015 § 1 comentari

Foto extreta d'Al Jazeera. A young woman shows stones during clashes with Israeli forces in Hebron October 7, 2015. Hazem Bader / AFP / Getty Images

Foto extreta d’Al Jazeera. A young woman shows stones during clashes with Israeli forces in Hebron October 7, 2015. Hazem Bader / AFP / Getty Images

— Aquest escrit no és per en Hashem, és per a tots els palestins i palestines caigudes durant la lluita per la llibertat del seu poble. Des de la humilitat del màxim respecte i admiració cap al poble palestí. —

Contestava la repressió amb més determinació. Aguantava l’ocupació amb més fermesa. Responia a l’amenaça amb un somriure. I convertia la seva falta de llibertat en la màxima arma de dignitat. Era un palestí vivint -lluitant- enmig de l’infern d’Israel: Hebron.

Ens va rebre enmig de Shuhada Street, ben a prop de la paret, intentant-se aixoplugar del sol. Des d’abans de creuar el check point militar ja el vèiem. De fet, en aquell moment, era l’única persona civil enmig del carrer, un carrer que en el seu dia fou el del mercat i on a diferència del bullici habitual en aquests casos, ara era ben buit. Hi regnava el silenci militar, aquell que provoquen les armes.

Unes armes que es tradueixen en 4.000 soldats protegint 800 colons a l’anomenat popularment com l’hospital mental més gran d’Israel, H2, a Hebron. Sobre el paper, Hebron és àrea A: administració i control de l’Autoritat Nacional Palestina. Però dins, el cas especial d’H2, que es regeix com si fos àrea C: administració i control israelita. A la pràctica, Israel fa sempre el que vol, en qualsevol de les tres àrees -A, B o C-, on vol i quan vol. També a la pràctica, H2 és una presó dins d’Hebron.

De fet, el bullici dels carrers que són mercat es vivia a Hebron. El carrer paral·lel a Shuhada Street, per sota, fora d’H2, és ben viu. Hi bullen les parades i la gent que hi passeja, hi compra, hi ven, hi xerra, hi descarrega menjar. Hi bullen, també, els ànims quan colons tiren líquids, pedres o escombraries damunt de les seves veïnes, la població palestina, el mercat, etc., i els carrers s’han de protegir amb reixes, tendals o similars.

A Shuhada Street hi van bullir les portes quan les van soldar perquè les palestines no hi tornessin més. Portes marcades, que porten tristos records d’un poble que, més que haver oblidat la seva història, sembla obsessionat en fer-li passar a un altre. Portes barrades, portes soldades, finestres trencades, pintades amenaçants, el dantesc paisatge que deixa l’Estat d’Israel utilitzant exèrcit i colons. Allà on s’estava ple de vida, el buit. I l’omnipresència de la mort.

I allà enmig, en Hashem. Fumant-se un cigarro. I parlant. Parlant sense parar. I sense perdre el somriure, ni la determinació. Ni quan un carro de l’exèrcit passa pel nostre costat, amb mirades intimidatòries. Ni quan desembarca un autobús de colons o de turistes sionistes que creuen per uns carrers que li són prohibits a en Hashem, com a qualsevol palestina.

Amunt i avall, per allà on ell podia anar, ens explicava la història d’Hebron. La de la ciutat, i la seva personal com a veí d’allà. Veí pres: en arrest domiciliari durant tres anys. Se li acabava el gener del 2016. Això volia dir que no podia sortir d’H2 en tres anys. Els tres primers mesos d’arrest foren sense poder sortir de ca seva. Rodejat de soldats.

Com naltros, de fet: no fem un pas sense que ens controlin. Diferents casetes militars, situades estratègicament de manera que no es perden el contacte visual, van informant-se de la nostra presència a través del telèfon militar.

Durant tretze anys, l’arrest domiciliari fou imposat a tota la població palestina. Només podien sortir d’H2 una hora al mes. Una hora al mes. Les famílies ho aprofitaven per anar a comprar a Hebron. Moltes, per fugir. De les 160.000 palestines que vivien a H2 ara només ne queden 45.000. Una altra vessant del silenciós genocidi en forma de gota malaia que Israel porta a terme contra el poble palestí: l’expulsió forçada per militars, per murs o per lleis.

Unes lleis que escriuen, com sempre, els caçadors. Caçadors que aprofiten per reescriure i falsejar la història de la ciutat en plaques dels carrers d’H2. Fins i tot, en aquells que la població palestina pot trepitjar. Potser ho fan expressament per fer-los enrabiar encara més: és una constant dels sionistes voler provocar.

Com ho fa sempre el líder mundial de la sionista Jewish Defense League (JDL), veí, casa per casa, d’en Hashem. Ens el trobem petant la xerrada amb un soldat; sovint, només l’uniforme distingeix un soldat d’un colon. El sionista civil duu una pistola a la cintura. Ben visible. Com visible és la seva amenaça visual, el seu somriure intimidatori cap en Hashem, quan passa pel nostre costat; el nostre amic li aguanta la mirada amb la determinació i dignitat de qui té tot un poble al darrere.

El sionista fa gala del seu racisme. A la porta de casa seva, en un cartell hi diu: ‘Déu ens va donar el dret de matar àrabs i ens encanta’. I encara un altre: ‘jo ja estic preparat per matar àrabs. I tu?’. Pels carrers, un cartell propagandístic amb la seva cara té els ulls arrencats. “Ho van fer els meus fills”, ens explica somrient en Hashem. Al cartell, el sionista diu al poble palestí que li arrencarà els somriures. “Jo li vaig dir que li arrencaria els ulls”, se’n riu. Hom no sap d’on treu la força per donar-li la volta a les coses.

I més, enmig del terror. Va ser assetjat durant anys. Els van tallar l’aigua de casa. Els van enverinar raïms i olives. Els van tallar el camí i obligaven en Hashem a arribar proscrit a ca seva, fent drecera per camins inexistents. El cúmul de la presó.

Però ell seguia somrient. Plorant per dins, somrient i rabiós per fora. Com quan ens va explicar que la seva dona va ser colpejada per un soldat, a cops de culata, que en dues ocasions diferents li va provocar l’avortament de dues criatures. Les nostres llàgrimes s’escolaven sota les ulleres de sol que ja no tapaven tanta barbàrie, tanta crueltat. Tanta inhumanitat.

Com la de les colones sionistes que es fan les víctimes. Que acusen tota europea solidària amb Palestina de ser còmplice de l’holocaust. Que s’inventen que els ‘seus amics’, els nazis, van matar el seu pare… que encara viu. I que omplen els carrers amb pintades que criden ‘Gasegeu els àrabs’. Aquest és l’energumen sionista que ha creat l’ocupació militar, racista i imperialista que és Israel.

A l’altra banda, en el cantó contrari, oposat, adversari, la humanitat, tendresa, calidesa i hospitalitat del poble palestí. Que ens obre les portes de ca seva perquè hi entrem, hi mengem, hi parlem. Hi compartim. Ens hi abracem, en l’únic moment en què a en Hashem se li escapen les llàgrimes: quan li diem que el poble català que lluita pel triple alliberament ens sentim germanes del poble palestí.

Ens acompanya fins al check point. Un check point on del 2000 al 2009 obligaven la població palestina a despullar-se i els escorcolls físics no tenien en compte el gènere de les persones. Una vexació més cap a les dones. Un check point on més d’una palestina hi havia donat a llum, esperant poder-lo creuar. Un check point on més d’un palestí i una palestina hi havien mort, esperant que arribés una ambulància per anar a l’hospital per qualsevol malaltia I malgrat tot, tot rient, ens demana que ens fem una foto, totes juntes, amb el check point de fons. No serà ell qui s’atemoreixi.

Mentre creuàvem el check point, ens va semblar veure que un soldat començava a seguir-lo, en quedar-se sol. Vam mirar de fer marxar enrere però ja no el vam veure. Poc després, a finals d’agost, el vam veure en un vídeo encarant-se a un soldat que tenia detingut son germà, al terra, enmig del carrer.

En començar això que anomenen la Tercera Intifada, li vaig escriure un correu. Era el 5 d’octubre. El 14 d’octubre, en no tenir resposta, li vaig tornar a escriure. Va ser un escuet: hi, Hashem! is everything ok? Avui, via twitter, de cop i quan menys m’ho esperava, n’he tingut la resposta: la seva foto apareixia com a màrtir del seu poble.

Glaçat.

I en el desgel de les llàgrimes d’odi, ràbia i impotència, em torna a aparèixer la seva cara: no podem deixar mai de somriure. No els farem aquest regal.

Que la terra et sigui lleu, company. Ja hi has sembrat la llavor de la dignitat, la resistència i la determinació.

We were taught life, sir. I hi afegeixo: And we’ll fight for it. Sense justícia no hi haurà pau.

Anuncis

Tagged: , , ,

§ One Response to We were taught life, sir. And we’ll fight for it.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading We were taught life, sir. And we’ll fight for it. at a destemps.

meta

%d bloggers like this: