El món laboral, contra les dones

21 Octubre 2015 § Deixa un comentari

Pressions estètiques. Assetjament directe o objectivació sexual indirecta. Qüestionament constant de les seves capacitats. La maternitat com a obstacle. Les dones inserides en el món laboral pateixen un calvari reservat només per a elles, un calvari que s’accentua encara més en feines desenvolupades de forma habitual per homes, o en les exposades al públic. Quatre dones ens ho expliquen en primera persona.

Treballen en sectors ben diferents. Tenen edats, formacions i trajectòries particulars. Només una d’elles és mare, dues no han arribat a l’edat mitjana de ser-ho, segons les estadístiques, i l’altra ni s’ho planteja, perquè va triar una altra forma de vida. Totes quatre, però, comparteixen el fet de ser dones en un món laboral molt masculinitzat: han rebut o reben agressions més o menys invisibles pel simple fet de ser dones.

La Beatriu treballa en una entitat cultural. Accepta que sovint li costa adonar-se si és per ella o per la seva condició de dona. “És tot molt subtil”, reflexiona. Però té clar que és una qüestió de gènere quan reconeix un punt d’inflexió quan va ser mare per primer cop. “No entenen que puguis ser mare i estar al 100% a la feina. És una percepció masculina de les coses”.

Afirma que en tornar de la maternitat, havia de demostrar més, s’havia de justificar. Li deien que tal cosa o tal altra no les podria fer perquè a la tarda no hi seria, en haver-se agafat la reducció de jornada. Ella ho treia tot. “Tens un dilema continuu cap on estirar més: casa o futur laboral? Però jo reivindico la maternitat, no vull tampoc tenir disponibilitat 24 hores. Que es valori ser a la feina tantes hores és una concepció molt masculina del món laboral”, assegura.

Aquesta concepció l’entén també en maneres de fer diferents. Sovint, fa reunions amb un 80% o 90% d’homes. “Allò semblen batalles de galls”, exclama. Denuncia que a vegades ha plantejat coses que han passat inadvertides, però que cinc minuts després algun dels homes presents l’ha plantejat i aleshores s’ha reconegut i tingut en compte. “O passes de tot, o entres a la batalla de galls”, declama, “però hi ha altres maneres de treballar en grup”, reivindica. Tanmateix, assegura que, en tenir noves responsabilitats, “no et prenen en consideració a no ser que reprodueixis els seus patrons”. Algun cop també ha notat un to paternalista o d’infantilització cap a ella, només pel fet de ser dona.

La Beatriu posa en valor el fet de ser mare, i de dos fills. “Aprens a prioritzar, a ser resolutiva; ser mare t’ensenya a fer tres o quatre coses al mateix temps. És un aprenentatge vital que no es posa en valor a nivell laboral”, lamenta. I conclou que “ser mare et condiciona de manera molt bèstia a nivell laborat, perquè la concepció de la feina és una i és estàtica”.

La Diana és cuinera. Assegura que el tracte, les condicions laborals, el respecte a la seva feina i a la seva posició superior, quan l’ha tingut, han variat molt en funció del lloc. No ha detectat cap patró comú. Ara bé, sí que ha experimentat situacions que les ha patit pel fet de ser dona.

Ella no és mare, però un dia la van contractar a un lloc “per posar ordre a la cuina, aquest era el motiu real pel qual m’havien contractat. Dos cuiners que es comportaven com nens petits necessitaven una dona que els fes de mama”. El comportament dels dos cuiners era deplorable: anaven drogats i beguts a la feina, tenien actituds agressives, de poca cura amb els ganivets, de cridar-se, etc.

Els comentaris sexistes i d’objectivació de les dones estaven a l’ordre del dia. També l’assetjament sistemàtic cap a ella. “Se’m posava darrere, li podia sentir l’alè i el seu cos junt al meu, i em deia que vigilés, com si fos un avís doble: que em donaria pel cul i que si em girava podríem prendre mal”, explica. El to amb què li parlava era de “cansat, fastiguejat i paternalista”, i a més aprofitava per criticar-li la feina que ella feia, com si tot ho fes malament. Tot sovint l’apartava del seu lloc de feina, perquè pretenia ensenyar-li com fer les coses, “i em deixava la taula feta una merda, em canviava les coses de lloc per dificultar-m’ho tot, o em deia que no servia per la feina, que era la que en realitat volia ell”. L’agressió sexual apareixia també a l’hora de fer-li referències a la seva opció sexual. “Algun cop m’havien preguntat si em follaria la cambrera nova, quan jo en cap cas hi havia fet referència ni tenia cap complicitat amb ell perquè em fes aquest comentari”.

En un altre restaurant, considera que va viure “una clara situació de prejudicis i acció masclista per part del cap”. Tot i que la seva formació i experiència són de cuina, quan li va reclamar les hores indicades pel contracte li van reduir la jornada i la van posar de cambrera. Ella apunta a la qüestió física com a motivació principal: “sóc tan prima i maca que si bé no serveixo per carregar una olla de 50 litres a la cuina, sí que serveixo per pujar i baixar escales corrents i carregada com una mula, amb un somriure”, conclou. El cap li havia dit coses com “jo vull noies a sala i tu no et pots quedar a la cuina”, “rendeixes més a fora”, “a cuina et falta una mica d’agilitat i força” o “m’agrada més tenir-hi homes allà, això no fa per tu”.

La Diana és conscient que la cuina és, en molts casos, “un espai tancat, invisible i hermètic, susceptible perquè tot el que hi passi, s’hi quedi; moltes agressions se silencien i queden ocultes”. Entén que si una no reacciona, i no troba com posar límits, “és molt perillós perquè acostuma a enfortir més als agressors i a fer-se o sentir-se una mateixa més petita o vulnerable”.

La Francesca porta 27 anys a la mateixa empresa, una multinacional del sector de la telefonia i les comunicacions. La seva és una categoria laboral masculina: ‘operador tècnic’ o ‘operador de comunicacions’. El que està definit com a ‘operadora’ és una feina que no hi té res a veure. “Sobta que hi hagi una noia fent tasques tècniques”, afirma. I assegura que “quan comences, a les dones sempre se’ns proposa feines administratives, no se’ns proposa feines mecàniques”. Diu que la presència femenina a la branca tècnica de l’empresa oscil·la entre el 5% i el 25% “a molt estirar”.

La Francesca trenca esquemes. Quan estudiava enginyeria de telecomunicacions, eren quatre noies i cent nois a classe: la triaven a ella com a delegada. Ara, quan encara li proposen canvis de feina, cap a tasques més administratives, ella s’hi nega un cop i un altre. “A la gent li costa molt desobeir”. Combativa, ha preferit no tenir criatures i destinar el temps lliure a organitzat-se per lluitar.

Malgrat aquest caràcter fort, assegura que també ha sentit un qüestionament constant, “també el que et demanes tu mateixa”. I assegura que, quan les empreses que tenien averia veien aparèixer una dona per arreglar-la, “ja veies la cara que posaven”. Aquest qüestionament l’ha viscut també algun cop a nivell sindical. “Si ets una dona i vols muntar una assemblea, o tens molta força o pilles. Et deixen fatal si no tens molt caràcter, et menyspreen”.

Explica que fa uns nou anys va trigar molt a arreglar una averia en una sucursal bancària. El director de l’oficina es va passar tota l’estona fent comentaris, com ara “recordeu quan venia l’empresa i ho arreglava de seguida?”; ella es pensava que eren de broma. Quan va acabar, el director l’hi digué: “m’estranya que encara vulgueu la igualtat”. La Francesca es va posar “com una moto”, i va marxar decidida a posar una reclamació sobre el que havia patit. A l’endemà, però, va començar a imaginar-se tota la cadena interna de comandament per on havia de passar: tot homes. “Me’ls vaig imaginar fotent-se’n de la meva queixa i mai la vaig redactar”, assegura.

L’objectivació sexual de la dona l’ha patit tant de manera directa com indirecta. És ben normal que als espais dels treballadors hi hagi pòsters pornogràfics de dones despullades i en posicions explícites; ningú ho troba fora de lloc ni ho qüestiona. D’altra banda, un dia que tenia problemes per conduir un vehicle que era el primer cop que agafava, se li va acostar l’agent de seguretat del pàrquing de l’empresa i li va preguntar si volia que l’ensenyés “a posar la marxa enrere”. Un dia, un company li va preguntar quina talla de sostenidors feia servir; “la mateixa que la teva mare”, el va engegar.

La Maria treballa de monitora i d’actriu. Com a monitora, ha treballat sempre “en ambients amb molta consciència de gènere” i com a actriu ho fa en un projecte propi on tothom decideix l’assumpció de responsabilitats. Tant en aquest punt com en el de salari no ha notat discriminació en cap dels dos casos.

Subratlla que les actrius tenen “molta pressió” per no quedar-se embarassades: “és una cosa que et recorden molt cada cop que fas un càsting perquè has de tenir sempre un bon cos”. Assegura que “hi ha molta pressió estètica quan ets dona: estar un any pendent de la maternitat vol dir estar desconnectada del sector cultural i per tant quedar-ne exclosa”. Té clar que si tingués fills tindria problemes, perquè “s’espera que facis jornades maratonianes per pocs diners, però tant amb homes com amb dones”. Li han dit que no era adequada per televisió perquè no era rossa ni d’ulls blaus, que hi havia noies “més atractives per publicitat perquè tenia una complexió normal i no 100% atlètica”. Afirma que això no s’aplica en cap cas als papers de televisió masculins, només a les noies i especialment a les joves.

Afirma rotunda que les actrius pateixen sovint assetjament sexual. La seva és una feina on el contacte físic és constant per tal de modificar postures o quadrar desplaçaments. “Moltes vegades, com que el teatre és un món on hi ha molta confiança, les barreres se sobrepassen i hi ha directors que toquen més del que haurien o fan comentaris pujats de to”, assegura. De quins comentaris parlem? “M’has posat calent fent aquesta escena, trobo que hauries d’anar amb una faldilla més curta i ensenyar aquestes cames tan maques que tens, vull que portis més escot i que ens ho ensenyis”, cita com a exemples. Afirma que encara es lluita contra allò de “l’actriu que s’ha de tirar al director per aconseguir papers”.

La representació de les dones en papers importants del món teatral és escassa. La Maria denuncia que el percentatge de teatres públics a l’Estat presidits per dones “és ínfim”. Exclama que “hi ha casos d’escàndol, com el fet que la Carme Portacelli no tingui cap sala, perquè és una dona que parla de les dones a l’escenari, o que enguany sigui el primer cop que l’Institut del Teatre el presideix una dona”. Considera que hi ha moltes dramaturgues i directores de companyia que fan una gran feina que mai no és reconeguda en càrrecs o llocs de responsabilitat.

La pressió cap a les actrius és més forta que cap als homes. Pressió estètica, més competitivitat per la falta de papers per a dones però una major presència d’actrius que d’actors, “i una sensació general d’haver de demostrar que et mereixes els papers”, afirma. Assegura sentir-se qüestionada de manera constant, tant en allò referent al físic com per poder plantejar que els papers femenins “no només són sensibles sinó també intel·ligents, cosa que molts directors ni tant sols volen considerar”. I hi afegeix una frase que és tot un dard contra l’alliberament i l’apoderament de les dones: “una professora meva de teatre deia que si una actriu no fa bé la seva feina, tot el públic es preguntarà a qui s’està tirant perquè li hagin donat aquell paper”.

La Beatriu, la Diana, la Francesca i la Maria tenen altres noms a la vida real.

[Aquest escrit ve motivat per un treball del Màster en Comunicació de Conflictes Armats, Pau i Moviments Socials. El treball va ser molt més curt, per obligacions de limitació, però he considerat el text prou interessant, per dur i real, com per a ser publicat]

Tagged: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading El món laboral, contra les dones at a destemps.

meta

%d bloggers like this: