[14/09/2015, L’Accent] #ResistènciaMovistar: la lluita al carrer és sempre el primer graó

28 Setembre 2015 § Deixa un comentari

Notícia publicada a L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans, el 03/07/2015. Enllaç original.

#ResistènciaMovistar: la lluita al carrer és sempre el primer graó

Tres mesos després de finalitzar la vaga de contrates, subcontrates i autònoms a Telefónica-Movistar, la repressió i l’incompliment del Compromís de les Escales generen por i desídia entre la plantilla, que no pensa defallir en la lluita per la dignitat.

El divendres 19 de juny, els portaveus vaguistes de la #ResistènciaMovistar anunciaven la tornada a la feina. Després de 74 dies de vaga indefinida, tothom tornava a la feina.

Tothom? No, un grup de persones no ho podria fer. La majoria, vaguistes, com a repressió per la seva participació a la vaga. D’altres, ni tant sols per això: el desmantellament de les contrates i subcontrates és una constant, dins la lògica externalitzadora i precaritzadora del model empresarial de Telefónica. “Jo no faig vaga per guanyar més diners, sinó per no haver-me de fer autònom”, digué Javi Marco, un dels portaveus, a L’Accent, aquell mes de juny.

Ja som a setembre, i comença a haver-hi moviments entre els i les treballadores de Movistar per tal de reprendre la lluita. La situació no és fàcil però tirar la tovallola no és una opció. I és que ara, passat l’estiu, Marco no sap dir exactament quanta gent ha estat acomiadada. “Unes cinc o sis persones durant la vaga, i unes disset després”, afirma. Florencio Blanco ‘Chencho’ afirma que n’hi ha més. “Només a Abentel [on ell treballa] en van acomiadar vuit”. Assegura que Elecnor n’ha fet fora tres o quatre la primera setmana de setembre, i que ja abans n’havia fet fora quinze. A més, Comfica ja venia amb una dinàmica d’acomiadaments abans de la vaga. “Estan pagant 45 dies per any treballat per fer fora la gent”, assegura Chencho. “Gent acomiadada de Comfica va anar a treballar a Elecnor, i la van tornar a acomiadar”. És per això que Chencho parla d’una quarantena de persones acomiadades. L’objectiu? L’eliminació de l’estructura de contrates i subcontrates per tal que tothom es faci autònom. La conseqüència última del model externalitzador i precaritzador de Telefónica-Movistar.

I és que aquesta atomització és el que busca el model productiu capitalista del segle XXI a l’Europa occidental. Això fa que no puguin ni saber quanta gent ha estat acomiadada. Ni fer-ne seguiment. Ni protestar: “no s’ha volgut fet cap protesta pels acomiadaments”. En canvi, a Biscaia (Euska Herria), on la vaga va ser molt més dura i exitosa, Elecnor va voler acomiadar una vaguista per tirar un ou: vaguistes van amenaçar en fer vaga, i l’empresa va retirar la denúncia. A Euskal Herria es van aconseguir trenta-tres incorporacions en plantilla.

Aquesta sensació de força i apoderament no és present, actualment, a Barcelona. Marco explica el cas d’un company a qui se li ha acabat ara l’atur i es posa a treballar per una empresa, “com a assalariat però que només li paguen per altes, i havent-se de posar ell tot el material -cotxe, ordinador, eines, etc.-, quan el conveni del metall obliga que ho posi l’empresa”. Aquest company diu que amb dues altes al dia en té prou, “però si li toca fer-les a molta distància l’una de l’altra i s’ha de pagar el quilometratge, no li surt a compte”, afirma Marco amb tristesa.

Chencho comparteix aquest estat de desànim entre els i les treballadores. “Hi ha gent que té por a intervenir, fer vaga, pel que pugui passar. D’altres, han marxat a treballar a Orange o Jazztel”. I alerta que les contrates de Movistar estan contractant gent sense experiència, “que no sap ni pujar a una escala, com aquell qui diu”, per poder-los esprémer més. Marco també considera que l’ambient està aturat: “els acomiadaments han generat por”. Sobre els èxit materials de la vaga, Marco considera que les contrates “han apujat una misèria” el que paguen, però també remarca que saben que d’aquí “no poden baixar; elles i Telefónica han de canvirar la manera de funcionar, saben que la resposta a més agressions és una altra vaga”.

Les vaguistes de Telefónica-Movistar van denunciar aquests acomiadaments ja a finals de juliol amb una nota al seu blog. Dues setmanes després, es feia públic que el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello, “reclamava diàleg a Movistar”. Aquesta va ser una iniciativa de l’Ajuntament, “sense consultar-ho a les vaguistes”, afirma Marco. El cert, però, és que el Compromís de les Escales està ben aturat i no s’ha fet cap avenç en aquest sentit.

Precisament, per mirar de desbloquejar aquesta situació, com dèiem, les vaguistes s’han començat a activar. A principis de setembre hi va haver reunió de comitès d’empresa a Barcelona, i el passat 10 de setembre al vespre, multiconferència a nivell estatal. Chencho, un dels participants, explica a L’Accent que hi ha haver dos temes damunt de la taula. D’una banda, l’activació del compromís de les escales a través d’una presentació estatal a Barcelona, a finals de setembre. De l’altra, esbrinar com està la situació a la taula paritària, és a dir, la taula de negociació entre els sindicats grocs -CCOO i UGT- i la patronal de les contrates i subcontrates. A finals de juliol, la darrera reunió de la paritària es va anul·lar perquè CCOO i UGT es van aixecar de la taula per l’acomiadament d’un afiliat seu de Girona. Des d’aleshores, les vaguistes de Telefónica-Movistar no en saben res. Cal recordar que aquesta taula de negociació és un dels principals esculls de les vaguistes per poder avançar en les seves reivindicacions.

Un altre dels portaveus de la #ResistènciaMovistar, Aitzol Ruiz de Azúa, afirma contundentment: “L’actual situació de repressió de Telefonica i de les empreses subcontratades i la latent passivitat de la Patronal a la taula de negociació de CCOO i UGT, sumat a la constant precarització del sector,  no deixar cap mena d’opció als treballadors més que preparar-se novament per a la lluita i per intentat sortir de l’esclavitud”. Aitzol afegeix que Telefónica i la Patronal “estan molt equivocades” si creuen que es pot acabar una vaga d’aquestes dimensions en fals. “Quan la gent no arriba a final de mes, per moltes hores que faci, i no pot portar un sou mínimament digne a casa, aixo fa que et trobis com un animal acorralat i no et quedi més opció que mossegar”, ha reblat en declaracions a L’Accent.

Breu cronologia analitzada

Com s’hi ha arribat, fins a aquesta situació? Realment, una bona anàlisi d’aquesta complexa situació hauria de contemplar molts més factors dels que podem dir ara. Cal, però, atrevir-nos a llençar una primera pedra per mirar de construir un relat compartit que permeti llegir amb claredat els fets passats i poder dibuixar els futurs i propers.

La vaga general a Telefónica-Movistar va començar a Madrid el 28 de març de 2015. El 7 d’abril s’hi sumaria la restat de l’Estat espanyol. A Barcelona, la vaga arrelaria amb força i aniria in crescendo, també a mesura que anava sumant suports i implicacions de col·lectius i organitzacions solidàries. Ja pels volts de l’1 de maig, les portaveus vaguistes parlaven d’aquesta vaga “com la vaga del poble”; i és que més enllà dels èxits materials, laborals, que aconseguirien després, la #ResistènciaMovistar havia aconseguit un fet inaudit que marca un punt d’inflexió en les lluites laborals: superar la dispersió de l’externalització i la subcontractació, assolir una unitat de classe entre gent que ni es coneixia però que compartia les mateixes misèries. Estaven declarant la guerra no a una empresa, sinó a un model d’explotació, i aquesta és una lluita que requeria de molta més implicació activa que la de les pròpies vaguistes.

El 5 de maig, la vaga Movistar rep la primera estocada, suposadament des de la ‘pròpies’ files’: els sindicats CCOO i UGT, que havien convocat una vaga testimonial, i a posteriori de la de tècnics/es, precisament força per aquesta, desconvoquen i anuncien que s’asseuran a negociar amb la patronal –de les contrates i subcontrates-. Això no només busca desmobilitzar la vaga, sinó que canvia l’interlocutor buscat per la vaga indefinida de la #ResistènciaMovistar: la mateixa Telefónica, responsable última de la situació d’externalització i precarietat. Comença la repressió a Madrid.

Les vaguistes, però, no s’arronsen, el 7 de maig fan una manifestació per Barcelona i el dissabte 9 ocupen la botiga del Mobile World Congress. #OccupyMovistar esdevé una alenada d’aire fresc, una entrada de força i determinació que aconsegueix allò que diu: només qui lluita pot negociar. L’ocupació de més de 10 hores aconsegueix una reunió amb Telefónica de Catalunya per al dilluns 11 de maig.

Aquell dilluns 11, la vaga Movistar rep la segona estocada. La negativa absoluta de Telefónica de ser considerada part interlocutòria del conflicte, només accepten ser ‘mediadors’. Aquest tancament absolut per part de l’empresa, fent fracassar qualsevol intent de negociació, és una gerra d’aigua freda per a algunes de les vaguistes.

Tanmateix, la vaga i la lluita continuen. Al carrer, mobilitzacions públiques, encartellades, pintades, ocupacions de botigues i accions de tot tipus ataquen contundentment Telefónica-Movistar. I torna a passar el que semblava impossible.

Dissabte 23 de maig, en plena jornada de reflexió, les vaguistes aconsegueixen tornar a entrar a la botiga del MWC i fer la segona part d’#OccupyMovistar. Aquest cop, però, aprenent dels errors, la determinació és una altra: no se sortirà d’allà sense cap acord signat. No valdran promeses de taules de negociació o sensacions similars. El Compromís de les Escales, signat aquella mateixa setmana per diverses candidatures polítiques, entre elles inicialment tres de les que concorreran a l’alcaldia de Barcelona, trenca el silenci mediàtic i permet jugar un pols polític en aquest sentit.

Contra tot pronòstic, el jutge desestima desallotjar la seu, i l’ocupació del MWC s’afiança durant més d’una setmana amb activitats, xerrades, rodes de premsa, projeccions de vídeos, etc. Vaguistes i solidàries hi dormen a la nit, algunes arribant a ser 100 persones. Però en el pla polític i judicial, tot canvia.

Dissabte 24, Trias -CiU- perd l’alcaldia i la guanya Ada Colau -BeC-, una de les signants del Compromís de les Escales. Divendres 29, el jutge canvia la seva posició respecte l’ocupació de la botiga i n’autoritza el desallotjament. Just el dia abans, el dijous 28 de maig, la futura alcaldessa tenia una reunió amb el futur ex-alcalde on, entre altres temes, es garantia i s’allargava la continuïtat del Congrés de Mòbils a Barcelona, un projecte denunciat per molts moviments socials i polítics de la ciutat però que constava plenament dins el projecte del nou partit de govern.

És en aquest context de BeC com a nou govern de l’Ajuntament de Barcelona, i havent-se de portar bé amb Telefónica i el Congrés de Mòbils, que Ada Colau apareix a la botiga el divendres a la tarda a donar suport a les vaguistes… però no a l’ocupació. Ja no és l’Ada Colau alcaldable que cerca el vot, és l’Ada Colau futura -ara sí- alcaldessa que signarà tres dies després la renovació del Congrés de Mòbils -cosa que aleshores encara ningú no sabia, ja que no es donaria a conèixer fins el diumenge 31-, i que el dia 13 de juny necessita tenir la ciutat calmada per a una investidura en pau i tranquil·litat: un desallotjament d’#OccupyMovistar podria generar un #EfecteMovistar a només un any de l’#EfecteCanVies que no hagués estat massa idoni per començar governant ‘la millor botiga del món’. Com a alcaldessa “de tothom”, que “governa per tothom”, ja no pot ser part d’un conflicte, com ho era com a signant del Compromís de les Escales. Ara ha de ser neutral, amb el que això significa en situacions de conflicte i desigualtat: ser part de les que manen.

Així la tarda vespre del 29, i matinada del 30, la vaga Movistar rep l’estocada definitiva, i també “de  les pròpies files”: BeC s’erigeix en mediadora entre Telefónica i les vaguistes. A la pràctica, mera interlocutora que trasllada les exigència de l’empresa a les vaguistes, gairebé fent-les seves i mostrant-les com a única opció. Hi ha vaguistes que aquella nit no dormen, de reunió en reunió. Porten més 50 dies de vaga indefinida, i una setmana dormint malament en una botiga, amb tot el que significa de tensió i desgast emocional. Dissabte 30 al matí, hi ha pressions de certa gent de BeC perquè la decisió sigui la de marxar voluntàriament de la botiga. I així, malgrat que en una primera votació es decideix quedar-se, una segona votació, molt criticada per la forma i els tempos, decideix aixecar l’ocupació voluntàriament.

Al migdia, i entre plors i incomprensions de moltes persones, les vaguistes marxen de la botiga sense cap altre compromís que el d’una reunió a celebrar-se la propera setmana, però sense data. Res a veure amb la determinació amb la que havien entrat: no marxar sense un acord signat. Fins i tot, es podria dir que el primer cop van marxar sabent quan seria la reunió.

Dimarts 2 de juny, BeC, com a futur partit de govern, els també signants del Compromís de les Escales ERC i C’s, i tota la resta de partits polítics a l’ajuntament excepte la CUP, signen la proposta de renovació del contracte del Congrés de Mòbils. La CUP ho denuncia com a incompliment del Compromís de les Escales, mentre que algunes vaguistes, presents allí com a Marea Blava, no entenen què està fent BeC; d’altres no hi veuen contradiccions ni problemes.

El dijous 4 de juny té lloc la primera reunió, on s’aconsegueix que les vaguistes siguin reconegudes com a interlocutores. Però Telefónica hi és només com a mediadora, ja que qui fa de part empresarial és la patronal de contrates. A la reunió només s’aconsegueix una altra reunió per al divendres 12 on en principi es negociaran ja, ara sí, els aspectes laborals i contractuals pels quals lluitava la vaga Movistar.

Aquella reunió acaba sense avenç material real i, una setmana després, les vaguistes desconvoquen la vaga per agafar forces i replantejar-se el format de la lluita. Durant l’estiu, els moviments s’aturen: com ja hem dit, es materialitza la repressió, mentre que els moviments polítics són de cara a la galeria i sense comptar amb les principals implicades, les vaguistes.

Les batalles es guanyen al carrer

Són moltes les lliçons que tothom pot extreure d’aquesta vaga i lluita exemplar. La primera, que per plantar cara a un model econòmic cal molta més força que la de la pròpia plantilla -externa o autònoma- en vaga: cal la unió de la classe treballadora que faci i senti seva la lluita.  I Marco té clar que la “unió entre els i les treballadores [de Teléfonica-Movistar] ha quedat forjada”, un inici imprescindible per reprendre la lluita més d’hora que tard.

La segona, i aquesta és apresa directament per les vaguistes, que cal pressionar i anar fort des d’un inici. Així ho valoraven vaguistes el dissabte 30 al matí, mentre esperaven agònicament el moment de marxar. “Ells tenen experts en negociació, nosaltres no en sabíem res. Si ho arribo a saber, entro a la botiga [MWC] la primera setmana de vaga, no quan ja portem quaranta dies”, deia un vaguista en referència al cansament personal, i a l’acumulació de forces col·lectives.

La tercera, que al carrer és on es guanyen les batalles. La situació d’aturada total a Biscaia i la combativitat demostrada per les vaguistes allà són els elements clau per entendre les victòries allí aconseguides, com les trenta-tres incorporacions.

I la quarta, però no última, que els compromisos polítics de res no serveixen si no hi ha lluita, si no hi ha pressió al carrer, si no hi ha força capaç de coaccionar. El Compromís de les Escales esdevé paper mullat si no hi ha qui el faci valer per la força de la lluita, de la vaga, dels sabotatges, dels piquets.

Ara, doncs, la pilota torna a estar damunt de la taula dels i les vaguistes, qui, d’una banda, han de posar en relleu allò que sí que es pot considerar èxit i victòria: haver marcat un punt d’inflexió en les lluites laborals, pel tipus de vaga, i al mateix temps, haver mantingut una vaga indefinida durant 74 dies, amb tot jugant en contra. De l’altra, han de tornar a ser l’espurna d’aquesta flama de solidaritat que va encendre’s aleshores i que de ben segur està esperant que tornin a agafar les regnes d’una lluita que és de totes perquè és per la dignitat de la classe treballadora.

“A nosaltres ens agrada molt la nostra feina, no volem ser rics però tampoc podem ser esclaus. Telefónica i Patronal han d’entendre que s’ha de regular el sector i, alhora, controlar que el pastís arribi fins a l’ultim esglaó, el dels treballadors. Quan no és així, arriba un moment que no et deixen cap altra opció que rebel·lar-te per sobreviure”, afirma rotundament Aitzol. De ben segur que hi ha qui ho espera per reprendre un cicle de lluites que retorni la centralitat del conflicte al carrer, camí d’una vaga general i social.


Podeu trobar tota la cronologia completa, amb cròniques de gairebé cada dia, a l’hemeroteca del web de L’Accent: aquí i aquí.

Tagged: , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading [14/09/2015, L’Accent] #ResistènciaMovistar: la lluita al carrer és sempre el primer graó at a destemps.

meta

%d bloggers like this: