Quan viure és l’acte més gran de resistència

24 Agost 2015 § Deixa un comentari

De nit ens despertaren els trets de l’exèrcit; de dia, les arrels que mai no seran arrancades

Segurament, no tenia ni 12 anys. Però no marxà pas. Es quedà davant d’ells, sense res que el protegís, fent voltar la fona amb la mà dreta. No s’immutà ni quan un dels soldats s’agenollà i l’apuntà amb la seva metralladora automàtica. No els separaven ni 30 metres.

Esglaiat, amb els ulls oberts com a taronges i adonant-me que la meva única arma era una càmera de fotos; el nus a la gola ple de llàgrimes em dura encara quan ho recordo. No era conscient que tampoc res em protegia, era desenes de metres rere el noi. Començo a disparar fotos sense parar fins que un altre dels soldats dispara: una bala de goma. La bala corre ràpida i erràtica pel terra, ara sí que és el moment d’apartar-se i refugiar-se.

I tot seguit, un altre noi, que s’ho mira assegut i tranquil·lament, se’n fot de mi. La normalitat. “Això passa tot sovint, a nosaltres també ens va passar la primera setmana”, em diu un voluntari català que corre pel Lajee Center, a Aida Camp, Bethlehem. La fotuda normalitat d’un país ocupat militarment des de fa dècades.

Any 2015, es compleixen 67 anys de la Nakba -catàstrofe- el 1948, i 48 anys de la Naksa -tragèdia- el 1967. Dècades i dècades d’imperialisme, racisme, apartheid i colonialisme. De violacions sistemàtiques dels drets humans i del dret internacional. De massacrar una població a casa seva, de fer-la’n fora, o d’amargar-li’n l’existència perquè marxi, negant-li els drets més elementals. De convertir-los en infrahumans.

Com en Hazem, en arrest domiciliari des de fa més de dos anys d’un total de tres que acabarà -esperem-ho- el gener del 2016. Hebron, la presó dins la presó: tancat dins H2, zona de control exclusivament israelià a on s’hi accedeix a través d’un check point, una zona per on no pot, ni ells ni cap altre/a palestí/na, circular-hi lliurament, només per alguns carrers, cosa que els reclou en quatre carrers i obliga a fer voltes absurdes per anar a alguns dels pocs llocs que poden trepitjar. I tot, mentre els colons israelians els envolten i els assetgen; 4000 soldats protegeixen 400 colons en el que diuen que és “l’hospital mental més gran d’Israel”: només els més sionistes demanen anar a viure a H2, una àrea en constant tensió. I és que tots els punts de control es veuen entre ells, de manera que, a part de les comunicacions telefòniques, no es perden mai de vista: ni entre ells, ni a naltros, ja que vam tenir soldats seguint-nos constantment.

Soldats, com els van colpejar el ventre de la seva dona embarassada de tres i quatre mesos, en dues ocasions, provocant-li l’avortament en ambdós casos. El genocidi israelià contra el poble palestí és una constant, un degoteig d’assassinats de totes les formes i maneres imaginables. Per sort, la filla menuda nascuda després d’aquests dos avortaments provocats és ben preciosa i riallera.

Colons i sionistes van de la mà a l’hora de robar-li les olives o directament enverinar-li les terres, a les quals, a més, li n’impedeixen l’accés. O li tallen les canonades d’aigua. O acusen voluntaris/es internacionals de ser còmplices de l’holocaust durant la segona guerra mundial. I és que què no faran, si ja de petits/es esperen la canalla palestina pels únics camins per on poden passar per anar a l’escola per tirar-los pedres, encara que hi hagi càmeres i voluntaris/es internacionals.

El veí d’en Hazem és el líder mundial d’una organització sionista extremadament violenta. L’amenaça constantment. Ens el creuem pels carrers d’H2, parlant amb un soldat, pistola a la cintura. Quan després és ell qui passa pel nostre costat, es mira en Hazem amb somriure malèfic, desafiant: ell té les armes, els soldats i la injustícia de la llei de la seva banda. En Hazem té la força de la raó, la perseverança, l’enginy i una alegria per viure que el converteix en un resistent admirable. I a nosaltres, encara que només sigui per unes hores.

Parafrasejant Galeano, la vida palestina val menys que la bala que els mata. Com la dels dos palestins assassinats al check point de Zatara, a Nablus, poc abans que hi anéssim. A un d’ells l’acusaven de voler intentar atacar un soldat amb un ganivet… quan tot just s’estava vestint després que l’acabessin de despullar i escorcollar i no li trobessin res. “Anava a cercar feina, i hi va trobar la mort”, ens van resumir quan ens ho explicaren. Cinc bales li van segar la vida.

– I no feu manifestacions, quan passen coses d’aquestes?
– No, perquè hi ha possibilitats que matin més gent, encara, en les manifestacions.
La normalitat de l’assassinat sistemàtic. La naturalització de la mort indiscriminada. Casos com el de la família assassinada cremada viva poden motivar i generar mobilitzacions de resposta; però un assassinat qualsevol, en un check point qualsevol, ja forma part de la normalitat. La normalitat que diu que fins a mitjans d’agost, l’exèrcit israelià havia assassinat 25 persones el 2015, i n’havia ferit 37 cada setmana des de començaments d’any.

Tres d’aquestes persones ferides van ser durant la nostra primera nit a Dheisheh Camp, a Bethlehem. Poc després de les quatre de la matinada, i tallant la primera crida a l’oració que sonava des de totes les mesquites, els trets de bala ens despertaren. I férem allò que no es pot fer: amorrar-nos a la finestra per sentir crits, crides i cops i vidres trencats, veure corredisses de joves entrant al camp, i com poc després es reprenia el trànsit i la crida a l’oració. A l’endemà ens confirmaren tres persones ferides, i que els soldats haurien arribat sense mobilitzar tancs, ja que sinó el servei de vigilància hagués alertat abans.

Trets a Dheisheh Camp, trets al New Azkar Camp, de Nablus, les dues nits que hi dormírem. Trets i ràfegues que ens embolcallaren la nit a Jenin. Embolcallant, com el vergonyós i humiliant mur criminal i genocida que viola encara més les lleis internacionals i converteix Cisjordània -i Gaza- en grans presons, robant més terra, encara, que la de la Línia Verda del 67, perjudicant encara més, si no impossibilitant, una vida normal dins l’ocupació militar.

Dècades i dècades d’imperialisme, racisme, apartheid i colonialisme. De militarisme, de construir una societat militar, plena d’odi, i extremadament violenta. Violenta contra les persones, però també contra la terra, l’aigua i els recursos naturals. Fet i fet, raó de ser de l’Estat d’Israel: el control geopolítica d’una zona i la sobre explotació econòmica dels seus recursos. Tot, revestit d’una argumentació religiosa que intenta amagar el conflicte real: Macondo en Terra Santa.

I és que també hem vist, i viscut, els somriures de la resistència, la construcció d’alternatives que defugen l’assistencialisme d’unes ONG’s que acaben per normalitzar i fer possible la coexistència palestina sota aquesta ocupació militar criminal. Hem conviscut i compartit entre cultures i religions, hem vist l’art com a forma de lluita al Freedom Theatre de Jenin, l’apoderament i educació per la llibertat de Laylac a Dheisheh Camp, el lleure del Lajee Center d’Aida Camp, l’autoorganització i denúncia de Civic Coalition o BADIL, la visió de les israelianes contra la demolició de cases d’ICAHD, l’autoorganització cultural al Keffiyeh Center del New Askar Camp. Hem viscut, sentit i agrait l’enorme hospitalitat d’un poble, el palestí, que sempre et diu Welcome i que sap que el poble català és especialment solidari amb la seva lluita.

Vam alimentar-nos d’oliveres que malden per sobreviure en harmonia amb la terra. Vam plorar d’impotència i ràbia com el nostre poble germà. Vam alçar somrients els dos dits de la victòria dels pobles contra els imperis. Vam somiar Pròxim Orient a Jerusalem, Mediterrània enllà.

Anuncis

Tagged: , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Quan viure és l’acte més gran de resistència at a destemps.

meta

%d bloggers like this: