Ciutat Morta esdevé qüestió d’Estat: la força del relat compartit

“Alle Fäuste zu einer geballt” HEARTFIELD, John AIZ nº 40, “Alle Fäuste zu einer geballt”, 1934

Fa unes setmanes, el penúltim cop que TV3 projectava Rubianes, solamente, molta gent a twitter ho comentava. Gran part del timeline (TL) n’anava plena, d’aquesta emissió, comentant-la amb alegria i entusiasme. Algú, però, mostrava una veu discordant, mig estupefacta, amb tant d’entusiasme. Si fa o no fa, venia a dir: “Us alegreu perquè projectaran Rubianes, solamente a TV3? Però si és a Internet, la podeu veure quan vulgueu.”

Amb la incredulitat del que va contracorrent, aquest usuari acaba de posar de relleu -voluntàriament o no-, allò que en realitat entusiasmava a la gent: que podien veure el programa de manera compartida. Molta gent al mateix temps podia estar veient aquella obra de teatre. L’haguessis vist en directe o no abans, o en alguna de les altres ocasions en què l’havien programa a la televisió, la qüestió era que en aquell moment concret, molta gent podia passar a viure -passivament, com a espectadora- una mateixa experiència. I això només podia ser gràcies a la televisió, a la programació externa(litzada) i uniformada (i uniformadora). Les xarxes socials hi són antagòniques: interactives i amb una gran capacitat de protagonisme per part de la usuària, que pot triar-ne un ús i consum completament únic, per no parlar ja de la capacitat de producció de continguts.

Aquest mateix efecte d’estar compartint alguna cosa, i certament amplificada, va tenir lloc ahir, durant la projecció del documental Ciutat Morta al programa Sala 33. Precisament, aquesta amplificació va ser de cop. De cop, molta gent podia saber el mateix. Perquè cal recordar que fa anys que la Directa ho denunciava –des del primer dia, de fet-. Que s’havien fet moltes mobilitzacions durant aquells anys. Que molta gent havia ja el documental -sencer, sense censura– en les més de 150 projeccions fetes arreu del territori català, i fins i tot a diversos festivals internacionals a diversos punts de l’Estat espanyol. I que si tard o d’hora, Metromuster hagués alliberat el documental, aquesta l’hagués pogut veure tothom, exponencialment, a través d’enviar-lo i reenviar-lo a amistats i familiars.

Ahir, però, més enllà de l’indiscutible element quantitatiu -moltíssima gent veient el documental-, va tenir lloc aquest element qualitatiu: tota aquesta gent el veia al mateix temps, alhora. Tota aquesta gent podia compartir l’experiència de conèixer / viure / reviure / veure / reveure / descobrir la Ciutat Morta.

La feina prèvia, feta de manera desinteressada per gent anònima o no tan, va ajudar, sens dubte, a l’efecte crida. El vídeo de Cafè amb Llet rebentant visites o els missatges de WhatsApp que corrien pels més insospitats grups de feina o de la família. Però també és cert que, tot sovint, campanyes de difusió similars no han tingut el mateix ressò o el mateix efecte perquè el poder ha pogut esquivar-ho sabent que no era un relat compartit, sabent que no tothom acabaria coneixent tal denúncia o tal altra situació, però sobretot, que no ho farien alhora i, per tant, no es podria compartir per gran part de la societat.

I ahir, la Ciutat Morta va emergir davant d’aquelles que la pensaven inexistent, davant de les incrèdules, davant de les estupefactes i, sobretot, davant de les seves botxins. Més enllà de les valoracions polítiques a fons, que no intento posar de relleu aquí, és molt interessant veure com tothom ha hagut de moure fitxa*. El cas ja se sabia, ja hi havia molta gent que el coneixia de més o menys a prop, però fins ara havíem tingut silencis, menyspreus o directament burles a la denúncia que presenta el documental.

De les reaccions més esperpèntiques, ICV i ERC, que aleshores eren al govern, demanant que s’aclareixin els fets… però obviant que van ser jutge i part en l’encobriment de tot plegat. Les ganes de tocar poltrona els poden massa, i per desgràcia hi ha qui vol ajudar-ne alguns a tornar al govern rentant-los la cara. L’oportunisme és esfereïdor, però allò rellevant és que han hagut de pronunciar-se.

En la línia de la màxima de les hipocresies, cinismes i paraules vergonyants, trobem la tertuliana Pilar Rahola. L’agressiva totòloga s’ha hagut de menjar amb patates un article seu de fa uns anys, en què tractava despectivament les mares dels detinguts sud-americans, quan ara deia públicament mostrar-se afectada per tot allò que el documental destapa. També en aquest sentit, el periodista Saül Gordillo, cap de continguts digitals a l’auca coneguda com El Periódico, que fa uns mesos assegurava no saber què era el cas 4F, se’n va haver de retractar, fins i tot amb un ridícul i cínic “per fi” a l’emissió del documental.

També l’alcalde actual, Xavier Trias, s’ha manifestat tancant files al voltant de la Guàrdia Urbana… val a dir que d’una manera més aviat barroera i de poca intel·ligència. Nega haver vist el documental però assegura que aquest és parcial. Vaja, que parla d’oïdes. O al dictat: al dictat d’allò que li pertoca com a alcalde, que lluny de carregar contra el PSC en clau electoralista, sap que ha de tancar files perquè ni a la policia se la qüestiona, ni pot córrer el risc que al seu partit li destapin casos similars.

I en aquesta mateixa línia es manifesta el líder del PP a Barcelona, que tampoc fa electoralisme, i no per saber que té perduda l’alcaldia de la ciutat, sinó perquè sap quina és la línia de la barricada -la dels que defensen el sistema i la dels antisistema-, i té claríssim on s’ha de situar. Ja ho diu l’advocat Boyé al documental: el sistema no pot reconèixer errors perquè el sistema no té errors. I quan estem parlant de policia, política i judicatura en la mateixa equació -la santíssima Trinitat de la falsa separació de poders- els ultres pro-sistema es donen de la mà sense mirar el color polític. Enfront hi ha qui qüestiona el sistema, ergo, les antisistema.

Mentrestant, el PSC segueix en la seva línia, la de la indefinició, perquè també sap que és qui té més a perdre. I els Mossos mostren el seu costat sociòpata que desmenteix d’arrel qui intenta defensar-los dient que només fan la seva feina i no hi posen res de persona per part seva.

Les reaccions, doncs, mostren que el documental és un torpede a la línia de flotació del sistema, i esdevé qüestió d’Estat. Ara que tanta gent l’ha vist, i al mateix temps, ara que tant gent ho coneix alhora, ara que tanta gent ho sap, i sap que hi ha una part censurada, és quan agafa a tothom amb els pixats al ventre. Fins ara, els havia servit mirar cap a una altra banda, fer veure que no havia passat res.

La llàstima, però, és que tot això -tots aquests moviments més o menys desencertats o clarament oportunistes, hipòcrites i cínics-, només s’han donat a les xarxes socials i quedaran, per tant, fora del relat compartit. Tanmateix, hi són, i ens dóna força per no defallir, per perseverar.

Per perseverar en les denúncies de les ciutats mortes que ens trobem a diari. Com #les7lliures, empresonades des de fa més d’un mes només per la seva ideologia anarquista. Com l’Alfon, condemnat a 4 anys de presó en un muntatge policíac, per la vaga del 14N de 2012. Com el Yassir, aparegut mort a la comissari dels Mossos del Vendrell. O com n’Idrissa, aparegut mort al CIE de la Zona Franca. I tants altres: el Pedro Álvarez, el Jorge Bolancel, el Jonathan de Terrassa.

Precisament, de n’Idrissa, la productora Metromuster n’està fent un documental. Per molt que no li podem posar cara, perquè no n’hi ha cap foto, sí que té rostre: el de totes les persones tancades injustament als Centre d’Internament d’Estrangers, aquesta presó per a immigrades, que hi són tancades per, senzillament, no tenir els papers en regla. És a dir, una falta administrativa. Com diu una amiga, és com si a naltros ens tanquessin a la presó per tenir caducat el carnet d’identitat o de conduir.

Caldrà esperar que projectin Idrissa: crònica d’una morta qualsevol per TV3, amb alguna censura i molts anys de retard, després de pressió popular pels premis guanyats, perquè tanquin els CIE en poder-ne construir un relat compartit? Esperem que no, esperem que els tanquin abans. I per això caldrà seguir al carrer. Tanmateix, benvinguts siguin els crits de ràbia i justícia que denuncien les veus silenciades d’aquesta ciutat morta.

Víctor Gibanel va pagar per censurar 5′ de l’emissió del documental a la televisió pública

* Nota: si fes valoracions polítiques a fons, l’article s’allargaria excessivament. Cal dir, també, que algunes de les reaccions em resulten extremadament vomitives i perdria la serenor amb la que estic intentant escriure aquestes ratlles.