Amb la desobediència com a legítima melodia de victòria

3 gener 2015 § Deixa un comentari

Amb la desobediència, es pot guanyar. Aquesta seria el resum clar i sintètic de la xerrada de l’altre dia, Desobediències, vies de victòria!, organitzada per Endavant. De fet, ja el títol ho deia, i per tant, podríem trobar aquesta frase com a retòrica, sobrera, extremadament fàcil o simple.

Però més enllà d’això, precisament, el resum, la conclusió, la lliçó que n’hem d’aprendre, és el fil conductor que ha resseguit aquestes tres lluites, tant diferents les unes de les altres –per bé que dues s’assemblin força inicialment-. Aquest fil conductor, aquests elements comuns, compartits, és la traducció pràctica, la plasmació palpable de què vol desobeir. Ras i curt, li podem posar noms i cognoms a aquelles peces del trencaclosques que ens ajudaran a resoldre l’entrellat.

Com sempre, però, és millor anar a les fonts i treure les pròpies conclusions. Per això és recomanable tornar a assistir a la xerrada, ara que les noves tecnologies ens ho permeten. La versió en brut la podeu trobar rellegir, de dalt a baix segons l’ordre cronològic, al twitter, cercant les piulades fetes amb l’etiqueta #desobediènciesVV del dia 4 de desembre. La versió més polida, amb relat propi, la podeu trobar a la crònica feta per l’assemblea d’Endavant, incorporant la gran majoria de les intervencions fetes al debat.

I és rellegint la xerrada d’una tirada, que hom s’adona dels elements compartits, els punts en comú, de com aquestes tres persones, aquestes tres lluites, estan parlant del mateix però anomenant-ho diferent. Mateix fons, diferent forma; canvia el continent però no el contingut. La desobediència es vesteix de sobre dins urna, de contenidor en flames o de mall rebenta portes, però és sempre ella, traduïda de la paraula als fets; una paraula singular, múltiples fets plurals.

Si això passa, és perquè els denominadors comuns són els mateixos, que, sense cap mena de criteri en l’ordre, m’atreveixo a resumir en:
– treball en xarxa, teixint aliances
– mobilització popular
– exercici de contrapoder i no subordinació a l’administració
– la il•legalitat legítima com a única sortida

Treball en xarxa, teixint aliances
En tots tres casos, els col•lectius protagonistes no han estat sols, ans al contrari: han estat acompanyats d’altres col•lectius, entitats, organitzacions i persones, sobretot dels respectius àmbits locals però també de més enllà. Aquestes acompanyants ho han estat no només de forma més o menys passiva, durant el temps previ de vida al conflicte en qüestió, sinó precisament, de manera ben activa durant el conflicte, sent-ne partícips i co-protagonistes. Arrelament viu i actiu al territori, no estem soles.

Mobilització popular
Ras i curt, la gent al carrer. Posant-hi el cos, el cap, el cor i l’ànima. I la ràbia i el somriure, segons s’escau. Allò que fa que sigui cert quan diem que som legió, que és al carrer on es lliuren les batalles més transcendentals, on podem fer decantar la balança de la lluita. Sortint a votar, a repicar cassoles i cremar contenidors, o a obrir totes les portes i estar disposada a posar-hi el cos com a forrellat perquè no te’n facin fora.

Exercici de contrapoder i no subordinació a l’administració
Parlar-li de tu a tu a l’administració és tenir ja més de mitja victòria al sac. Perquè en fer-ho, en el moment en què ho fas, és perquè, encara que no te en siguis conscient, tan tu –moviment popular- com l’altra part –administració- et reconeixeu aquest paper com a tal. No hi vas a demanar ni suplicar res, hi vas a dir, a exigir, a proposar des del teu punt de partida, no el seu, ja marcat d’entrada. Aquesta força acumulada –mobilització al carrer, treball en xarxa, etc.- et permet un marge d’aliances puntuals, si s’escauen, però on tu seguiràs sent pal de paller i, sobretot, no t’hauràs desviat de l’objectiu final.

La il•legalitat legítima com a única sortida
Salvant les distàncies, seria com allò de d’evasió o victòria: o t’escapes i fuges, mentre pel camí abandones el teu objectiu, allò que volies i pel que lluitaves; o poses tota la carn a la graella i jugues a tomba oberta, assumint què pot voler dir guanyar –i perdre-. Vol dir entendre que les regles del joc, ja marcades a ferro ardent, estan marcades contra naltros. I que només trencant-les podrem avançar. Entendre que no hi ha una altra sortida: la desobediència se’ns esdevé com quelcom inevitable. Ja ho deia Sun Tzu a L’art de la guerra: si rodeges per complet a un enemic i no li deixes sortida, lluitarà fins a morir, mentre que si li deixes una escapatòria, tard o d’hora l’acabarà agafant.

Tot plegat, seria allò que l’Iñaki Gil de San Vicente descriu sempre com a factors essencials que composen el contrapoder. Per a ell, els factors claus són la interrelació i interacció de l’autoorganització, l’autogestió, l’autodeterminació i l’autodefensa.

En aquest sistema de lluita –guerra- de classes, potser ens toca començar a entendre la lògica del sistema patriarco-capitalista com una guerra contra naltros, pobles, dones i classe treballadora. Que no ens estan deixant cap escletxa de supervivència, i que només la il•legalitat ens permetrà (sobre)viure, que només la desobediència ens permetrà guanyar drets, els que teníem i ens han robat, i més enllà.

I tot això, regat i amanit amb l’entusiasme de qui somriu quan lluita, de qui mostra i exerceix la il•lusió i l’alegria com a motor ètic. De la construcció del nou món, de les noves maneres de relacionar-nos. De saber que estem apostant per allò col•lectiu, comunitari, per damunt de l’individualisme i l’acaparació egòlatra. Que ens menen la llibertat i la justícia social.

Posem-nos-hi, doncs. Tenim les lletres, i alguns ja n’han tocat les partitures amb èxit aclaparador: encara ressonen! El MAPA i Arenys de Munt, el CSA Can Vies i el barri de Sants, i la PAHC i Sabadell ens han mostrat com es toquen diferents instruments per aconseguir una mateixa melodia: guanyar gràcies a la desobediència. Mobilitzem-nos, treballem en xarxa, constituïm-nos com a actors i actrius protagòniques i toquem la partitura la desobediència com a única i, alhora, exquisida música viable dins el soroll eixordador del capitalisme. Que tot està per fer i tot és possible!

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Amb la desobediència com a legítima melodia de victòria at a destemps.

meta

%d bloggers like this: