Aprenent del Consejo de Aragón

31 Agost 2014 § Deixa un comentari

Mil i una vegades ens hem fet ressò d’aquella mítica frase que en Galeano va fer córrer a través del seu Libro de los abrazos: “fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant els caçadors”. Això és així, en tot i arreu. Però si a més parlem de l’Estat espanyol, de la Guerra del 36-39 i de la revolució que va esclafar, i a més ho situem en un territori que no és el nostre, la frase s’accentua i pren encara més sentit.

En aquest cas, el lleó històric és el Consejo Regional de Defensa de Aragón (sovint anomenat només Consejo de Aragón), que va tenir una efímera però decidida vida, de menys d’un any, entre 1936 i 1937. I la veu del lleó es diu Joaquín Ascaso, cosí d’uns altres Ascaso coneguts i ‘famosos’ a la guerra del 36: Francisco i Domingo. En Francisco va caure durant la resposta revolucionària el 20 de juliol del 36 a Barcelona; en Domingo, durant els fets del maig del 37.

En Joaquín (1906-1977) també hi era. En una d’aquelles casualitats històriques, es trobava a Barcelona per afers de la seva militància, la CNT. Com el seu cosí i tants/es altres militants revolucionaris, especialment de la CNT, va participar de la sufocació de l’aixecament militar feixista. I un cop aconseguit, va emprendre el camí cap a Aragó, la seva terra, per contarrestar-ne l’ofensiva feixista.

Ascaso mostra un alt sentiment d’estima per la terra, Aragó, per bé que ell ho anomena regional, mai perdent de vista que el ell considera territori nacional, l’Estat espanyol. Durant el seu mandat com a president del Consejo de Aragón, Ascaso s’alça per parlar de tu a tu -o intentar-ho, a vegades- amb el Govern de la República i el Govern de la Generalitat, a qui considera amic i respecta enormement. Llegint les memòries d’Ascaso, hom veu tres governs pugnant al mateix temps, per bé que en diferents territoris.

Malgrat tot, les diferències i enfrontaments hi són. Amb el Govern de la República, des d’un primer moment i fins al final; mai desapareixen els recels i desconfiances mutus, començant pel fet que el Consejo s’autoconstitueix l’octubre de 1936 però el Govern central no el reconeix, i diluït, fins el desembre d’aquell any.

Amb el Govern de la Generalitat tindrà una relació d’amor-odi que el durà a criticar-lo igual que a aplaudir-lo, a demanar-li ajuda i reconeixement igual que a criticar-lo i denunciar-li incursions en territori propi, així com una mala política econòmica. Ascaso assegura que la solvència econòmica de què gaudeix Aragó sota el Consejo no té res a veure amb una mala planificació duta a terme per la Generalitat en aquest sentit.

Ascaso escriu apassionadament: no en va, són les seves memòries, i engloben un projecte revolucionari entusiasmant. Desconec fins a quin punt són criticables alguns apunts històrics que fa, no tinc prou coneixement de la matèria. Però igualment resulta ben fructífer i enriquidor de llegir. En aquest sentit, Ascaso no només critica ambdós governs, sinó que, quan convé, també fa crítiques a alguns dels seus companys de la CNT que es troben al Govern central o al català.

Sobra dir, clar, que llança dures i intestinals crítiques contra els partits polítics, especialment el comunista. Que fos en Líster l’encarregat de dissoldre el Consejo de Aragón, l’agost del 1937 -ni un any de vida-, resulta encara més irritant, per ell. Després d’això, presó, exili, vilipendiat i calumniat. I pel que m’han dit, va morir en la misèria, l’any 1977, a Veneçuela.

Amb tot i amb això, és un llibre que cal llegir. Per conèixer, per aprendre’n, per discutir-lo, per situar-se en el lloc de l’altre… i perquè és una experiència històrica enmig de la Guerra de la que en podem prendre moltes notes per un futur. Sens dubte, esdevé una expressió màxima d’autodeterminació i desobediència per construir un contrapoder popular -en tot els àmbits: econòmic, polític, militar, social- que esdevé govern popular, govern revolucionari.

I Ascao ho sintetitza amb una frase eloqüent: La revolución no se hace a fuerza de leyes: que nadie nos tome por legisladores, somos una convención revolucionaria que se nutre de la savia revolucionaria que nos llega de los pueblos liberados.

 

.

ASCASO, Joaquín. Memorias (1936-1938): hacia un nuevo Aragón / Joaquín Ascaso; edición, introducción y notas de Alejandoro R. Díez Torre. – Zaragoza: Prensas Universitarias de Zaragoza : Departamento de Educación, Cultura y Deporte de Gobierno de Aragón; Huesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2006.

Tagged: , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Aprenent del Consejo de Aragón at a destemps.

meta

%d bloggers like this: