Deine Armut kotz mich an

26 Agost 2014 § Deixa un comentari

Nit de dissabte a diumenge, al metro de Berlin. Vora la 1 de la matinada. Kotti, és a dir, estació de Kottbusser Tor: ple cor de Kreuzberg, barri en ple procés de gentrificació, hipsters a tort i a dret i gent sortint de festa, intentant aniquilar de facto un passat que és present de lluita.

La gent a l’andana, que ha d’esperar prop de 14 minuts el següent metro, és d’allò més variada. La majoria, visiblement, són de festa: en tornen, hi van, hi són de camí.

Se’ns acosten dues noies i un noi. Ell i una d’elles s’asseuen al nostre costat. Vesteixen de forma elegant, podríem dir d’etiqueta. Especialment una d’elles. La seva alçada ressalta encara més un vestit, amb complements i tot, que resulta especialment luxosa. També la seva actitud denota certa altivesa.

Enfront, prop de la vida del metro, un home se’ls queda mirant. Concretament, a la noia vestida luxosament. En un primer moment, em sobta i xoca com la mira gairebé fixament, com la repassa de dalt a baix. Ho trobo violent i agressiu. Però a mesura que passa l’estona i l’home segueix mirant-la, noto que en la seva mirada no hi ha bava, ni intimidació sexual, ni res que s’hi assembli. Més aviat, sembla que l’home l’interrogui amb la mirada per la seva forma de vestir. Per una qüestió de classe.

Elles i ell, que deuen tenir-ne vint-i-pocs i que vesteixen de la forma més occidentalment altiva i luxosa, parlen anglès, i es fan preguntes sobre New York. Ell, que vesteix de forma més aviat deixada, amb una jaqueta que algun dia deuria servir per vestir bé, dur una cartera lateral penjat, i un floc de diaris a la mà. Semblen el mateix diari. Seguint criteris racials i racistes, podríem dir que sembla alemany. D’uns 60, amb un estil decadent en el pentinat i el vestir, per bé que intenta salvar-ho.

Les elucubracions de la llarga espera del metro em duen a inventar què passa pel cap d’aquell home que interroga amb diaris sota el braç i una jaqueta malgirbada. I una mirada entre trista i indignada.

I arriba el metro.

Hi pugem tothom al mateix vagó. Les noies, el noi, l’home, naltros i algunes altres persones que esperaven a l’andana. Entre elles, un noi, d’una vint-i-llargs. Seguint, de nou, criteris racials i racistes, diríem que és d’origen romanès o búlgar. Duu una motxilla a l’esquena i un violí sota el braç. Es tanquen les portes i tot s’esdevé en un breu moment.

L’home de la jaqueta malgirbada desplega el feix de diaris, l’equivalent de La Farola a Berlin, i comença a xerrar per demanar almoina, mentre enfila vagó amunt. Amb la mala sort que just 3 segons després de començar a xerrar, el noi de la motxilla engega l’altaveu que hi duu a dins i comença a sonar la base d’una melodia. La melodia fa inaudible la veu de l’home. A més, la base és coneguda, i quan el noi comença a tocar el violí, es confirmen les ‘sospites’.

Barbie Girl. El noi està tocant Barbie Girl amb el violí fent les veus i la base sonant per un altaveu. La gent del vagó, amb ulls com taronges, contenint-se. Algunes comencen a somriure o riure, d’altres a aplaudir, d’altres a fer com que ballen. Una treu el mòbil i ho grava, clar.

Següent parada.

Veig com baixen les noies i el noi elegant. El noi del violí recull algunes almoines -no de la noia que l’ha gravat, però-. L’home dels diaris s’ha esfumat.

I em ve al cap el que ens van explicar les companyes berlineses. En una terrassa d’un bar berlinès, una persona, venedora de carrer, anava taula per taula venent roses. En una de les taules, una de les persones que hi seia, en trobar-se el venedor ambulant al costat, li va donar una mena de cop-empenta per allunyar-lo, al mateix temps que exclamava una expressió per fer-lo fora.

Fastigós. Deine Armut kotz mich an. La teva pobresa em repugna.

Als metros de Berlin, Barcelona i arreu del món, desenes i centenars d’homes i dones amb jaquetes malgirbades s’interroguen com una societat crea pobres com ells/es i rics/es com aquelles que podrien ser llurs fills i filles, que es pregunten per la població de New York però no pel pobre repugnant que, a escassos 5 metres, es prepara per intentar vendre un diari que no interessa a ningú dels allí presents. Perquè als i les que estan de festa, els farà més gràcia una pobresa que els distregui, com un espectacle més de la nit.

“Que hi ha d’haver pobres i no hi podem fer res”, clar, però “si pot ser, que no embrutin, sinó que ens distreguin”. Que la pobresa pelada ens repugna.

Repugnant riquesa i ostentació d’una societat malalta.

Tagged: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Deine Armut kotz mich an at a destemps.

meta

%d bloggers like this: