Llàgrimes a Can Vies

1 Juny 2014 § Deixa un comentari

Foto de Víctor Serri, extreta de La Directa

Foto de Víctor Serri, extreta de La Directa

Dilluns al migdia. Llàgrimes de dolor i ràbia omplen l’estómac en saber del desallotjament de Can Vies. La impotència de ser a la feina i no poder-ne marxar, mentre no pares de rebre missatges i convocatòries. Dolor. Una història esperada però no per això menys dolorosa.

D’aleshores ençà, els sentiments i les emocions s’acceleren i canvien a la mateixa velocitat. Les llàgrimes ja són només de ràbia, la necessària i obligada per sobreviure. Dies de crits, de no ser capaç de mirar les runes -o no tenir-ne temps-, de corredisses, tensió i retrobaments. Diversos i aleatoris. De reconeixement entre iguals amb les desconegudes que som a la mateixa banda d’aquesta línia vermella que no haurien d’haver creuat mai.

I llàgrimes d’alegria, d’emoció i d’amor, quan enmig de la brutalitat policíaca, sorgeix el millor de totes naltros: la solidaritat, l’afecte, el treball cooperatiu, en comú, desinteressat. La voluntat de construir un nou dia a dia, no des d’avui, no: des de ja fa 17 anys. O més.

I més enllà de Sants.

Això és quelcom que les ments i cors lobotomitzats pel sistema mai podran entendre. No es tracta d’un Centre Social Alliberat, no només. Es tracta d’una experiència col·lectiva, autogestionada, assembleària, crítica, anticapitalista. És la posada en pràctica d’allò que potser en més petita escala, de temps i/o de mida, mirem de dur a terme arreu. Moltes persones i col·lectius. Cada cop més. Moltes de les quals, segur, havíem passat estones, hores o dies a Can Vies. Com a assistents a algun acte, com a participants d’algun altre, com a organitzadores d’alguna de les múltiples activitats que s’hi duien a terme. O de pas.

No sóc de Sants i no puc sentir el que la gent d’allà vivia i sentia, viu i sent. Però sí que sé que som moltes les persones que, sense ser de Sants, hem sentit i viscut Can Vies com a propi. Perquè era comú, col·lectiu. La dialèctica de la vida col·lectiva i emancipadora. La torreta de Can Vies es veia des de Sant Andreu, des de Manresa i des de Benimaclet o Borriol, creuant la mar fins a Palma. La bandera onejant ens podia fer intuir per on bufarien els vents, i com de fort.

D’aquí, que les frases tan reiterades sempre esdevinguin més reals que mai: si ens toquen a una, ens toquen a totes. I més: si Can Vies va a terra, els barris en pau de guerra.Qui només pensa en contenidors -és a dir, objectes, és a dir, diners-, i no en persones, és incapaç de percebre ni un bri del que patim. Amb Can Vies, i a diari. Perquè qui defensa Can Vies és qui atura desnonaments, és qui lluita pels drets socials i per crear espais comunitaris, contra la reforma laboral i les contínues agressions del patriarcat, contra la destrucció del territori i a favor de la llengua i la cultura popular. ‘No podran desallotjar la cultura popular’, cantem. I empresonen un casteller solidari. Can Vies va veure néixer la colla bastonera de Sants.

S’exalten les ments absorbides pel sistema quan parlen d’aldarulls, fent cas omís, a diari, dels desnonaments executats, dels suïcidis induïts -assassinats-. De la misèria de famílies senceres. De les vergonyes d’un sistema corrupte, impune amb qui té diners, implacable amb qui no en té. Qui sembra la misèria, recull la ràbia.

La seva ment obsoleta, i obscena, incapaç d’entendre’ns, busca confrontacions inútils i estèrils, s’inventa mentides i reforça, de pas, la repressió policíaca com a mètode per afrontar conflictes polítics i socials. Benzina al foc. Brutalitat policíaca a ulls de tothom -malgrat ho vulguin evitar-; qui encén la metxa?I mentrestant, naltros seguim. Reconstruint Can Vies. De les seves cendres, de l’enderrocament del seu vell món, naixerà -neix- el que duem dins el cor, el que fem a diari amb les nostres mans, el que projectem col·lectivament amb els nostres caps.

No tenim res a perdre, tenim un nou món a guanyar. I així, ens reconeixem com a iguals: les que cridem ben fort que ens deixin en pau, que ni els volem ni els necessitem; que defensarem Can Vies malgrat la repressió, la por i la criminalització; que volem les detingudes al carrer i al Sergi a la plaça, fent pinya, alçant castells més alts que la malaurada torreta.I quan ja es pensaven que seguiríem tancades a casa, o als barris, ens revoltem. Amb convocatòries solidàries arreu, gairebé cada dia. I amb aquell esperit de recuperar els carrers, tornant a fer columnes que no demanen permís per baixar al centre de la ciutat i cridar que Can Vies és aquí. Ni demanen perdó per rebentar des de dins la ‘marca Barcelona’.

Seguim, i seguirem. Perquè allò que per les ments mortes del capital era només un edifici, per naltros ha estat la guspira que ha encès de nou la revolta. Que ens ha recordat que estem vives, i que ja estàvem construint una nova societat. I que és això el que els cou, sobretot, perquè no ho podran desallotjar d’enlloc. La necessitat de la supervivència dins el capitalisme moribund ens hi empeny obligadament, no podem triar: la desobediència quotidiana s’esdevé, cada cop més, el nostre modus vivendi.

La història esperada no té final escrit, perquè encara s’està desenvolupant. I això rebenta molt a qui es pensava que era el guionista i director d’aquesta història i veu com els i les actrius esdevenen, realment, protagonistes de l’obra, és a dir, protagonistes de la seva vida. La nostra.

Gràcies, Can Vies, per ensenyar-nos que l’amor i la ràbia van de la mà. Us ploro, somrient.

Anuncis

Tagged: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

What’s this?

You are currently reading Llàgrimes a Can Vies at a destemps.

meta

%d bloggers like this: