La urgència de la desobediència

20 Desembre 2013 § Deixa un comentari

L'única sortida a les retallades és la lluita. #desobediència

L’única sortida a les retallades és la lluita. #desobediència

Era una acció solidària, de suport mutu cap a una persona afectada especialment per les llistes d’espera. Que malvivia com podia per culpa de la no-assistència, de la deixadesa, d’una negligència institucional que, en realitat, no és tal, perquè és una acció premeditada: condemnar-nos a l’ostracisme -i a un doble patiment, el de la malaltia i el de no saber quan es començarà a tractar com toca- per tal de ‘descongestionar’ la sanitat pública i afavorar la privada. És a dir, busquen que les usuàries anem abandonant progressivament la sanitat pública, per seguir-ne retallant les partides -origen del mal servei-, i passem a la sanitat privada, on no tothom ens la podem pagar i, causalment, qui ho gestiona són els amics dels que ens retallen.

Les retallades esdevenen causa i conseqüència d’una mala sanitat pública que, així, entra en una espiral que la redueix al mínim. I tot sembla no tenir aturador. De fet, ja s’encarreguen de vendre-ho tot com un mal destí, com una causa externa contra la qual no podem lluitar. Se’ns esdevé la desgràcia i com si d’una plaga bíblica es tractés, n’hem d’assumir -pagar- les conseqüències. Encara que ens hi vagi la vida. I quan parlem de vida, ho hem de dir en un sentit literal: són les morts que ja hi han hagut per trobar-se el servei d’urgències tancat, són les males vides que han de passar les persones que, com la Maribel, no reben una atenció sanitària correcta.

Però res més lluny de la realitat. Les retallades, com bé sabem, són evitables. I no només ho sabem naltros, ho saben també les treballadores que, a més, han de menjar-se la ràbia de les usuàries. Ahir, mentre esperàvem fora la consulta, vam poder copsar de primera mà alguns exemples d’aquestes situacions. D’entrada, algunes treballadores ens miraven amb cert recel; però tant bon punt els explicàvem què fèiem allà i els en donàvem informació, ho entenien, ho compartíen i ens donaven la raó. Vam poder sentir crits d’usuàries contra treballadores impotents que no sabien què fer perquè tampoc és culpa seva. Vam poder escoltar com treballadores ens deien que hauríem de ser allà cada dia, que el cas pel que havíem anat allà no era l’únic. “Aquí hay telita”, van ser paraules d’una treballadora.

Al final, vam acabar anant a gerència. De 40 persones que hi havia al principi, 15 solidàries van poder mantenir-se les més de 3 hores que va durar l’acció -l’atur ens dóna força humana, això és així- i acabar plantant-se al despatx de gerència exigint que ens donessin hora. Allà no sabien on ficar-se, mai s’havien trobat amb allò. I allò eren 15 solidàries acompanyant una persona -que algunes ni coneixien-, que no feien res ‘dolent’ -no cridaven ni trencaven res- però que es mantenien ben fermes amb les seves reclamacions, unes reclamacions que expressaven amb serenitat però ràbia i contundència les diferents portaveus que donaven la cara en cada moment. Les pròpies paraules de les treballadores d’allà, especialment les de més alta jerarquia que al final ens van atendre, corroboraven la contundència de l’acció: era una sorpresa, el que estava passant, no s’ho esperaven.

D’això es tracta. De trencar els esquemes. De no acceptar acríticament i callada la realitat -les retallades- tal i com ens la venen -i ens fan pagar ben cara-. I de confrontar-ho amb qui pertoqui, i que hagi de triar. No pot ser que tothom s’espolsi les responsabilitats. Ahir vam acabar a gerència, potser algun dia hem d’acabar a conselleria -si no se l’han venut abans, clar-.

Tanmateix, les crítiques constructives s’han de fer i analitzar bé. Com deia un company per twitter, cal dissenyar una estratègia de lluita correcta que eviti que això sigui un lobby -on ‘guanyarà’ qui pugui aconseguir el grup de suport/pressió per al seu cas- i s’esdevingui una dinàmica de lluita que beneficiï a tota la població usuària dels serveis sanitaris en el seu conjunt. És una alerta que cal tenir molt en compte i per la qual no hi ha recepta màgica -o com a mínim, no la tinc- però per la que sí que s’hi poden assegurar uns ingredients mínims: decisió de la usuària afectada en casa cas + acció col·lectiva solidària + lluita conjunta de les treballadores. Aquest darrer punt és imprescindible: cal desenvolupar una consciència de classe entre les usuàries i les treballadores que ens uneixi en un objectiu comú: donar/rebre una assistència sanitària correcta. Són dues cares de la mateixa moneda.

Calen estratègies de lluita que integrin ambdós col·lectius, partint de la base que aquest nosaltres, usuàries i treballadores, som les mateixes, i que l’enemic són els polítics que retallen, els empresaris de la sanitat privada i els gestors -també dels serveis públics- que acaten i apliquen acríticament les retallades. O assumim que som nosaltres les úniques que fem funcionar i necessitem d’aquest sistema sanitari, o ens el seguiran robant a cop de tisora. Per sort, però, no vam néixer ahir: comptem amb l’experiència de la PAH que, en la lluita pel dret a l’habitatge, té tota una sistematització de la que n’hem d’aprendre molt.

No ens deixen una altra. La desobediència com a estil de vida de supervivència de la classe treballadora, com a mecanisme d’autodefensa i resposta, d’autoorganització i acció col·lectiva. De denúncia pública i política, de gestió d’allò nostre en un context diari de conflicte, de guerra de classes.

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading La urgència de la desobediència at a destemps.

meta

%d bloggers like this: