Vius en la memòria, vius en la lluita

17 Octubre 2013 § Deixa un comentari

Talla de fusta regalada a la família

Talla de fusta regalada a la família

Encara recordo aquella trucada de l’any 2004. Poques hores abans, m’havia dirigit a una llibreria de Nou Barris, dalt de tot de Fabra i Puig, on m’havien dit que tenien contacte amb la família. Vaig anar-hi, m’hi vaig presentar i hi vaig deixar l’encàrrec, i una nota amb el meu número de telèfon. Era mitja tarda, ja fosc; era octubre.Al vespre, a fora del casal okupat que teníem aleshores, estàvem sortint d’una assemblea quan em va trucar un número desconegut. Vaig despenjar. Una veu forta, contundent i profunda preguntava per mi. I es presentava: “Sóc el germà d’en Jordi Martínez de Foix”.

Un calfred em recorria l’esquena. Vaig sentir com si la Història em parlés. Fet i fet, la història la fem les persones i si hi ha un continuum al llarg dels dies, setmanes, mesos i anys, és gràcies a naltros, les persones. I aquella veu esdevenia un vehicle, el nexe conductor entre aquell jove de 21 anys mort 26 anys enrere, aleshores, i el meu/nostre moment present. Tant moment present com que duia a la mà uns cartells amb el nom d’en Jordi, amb els quals ens disposàvem a tapar els noms d’un carrer dedicat a un feixista, com a acció simbòlica de reivindicació de la memòria històrica.

Aquell any 2004, aquell primer contacte, va permetre que la CAJEI (Coordinadora d’Assemblea de Joves de l’Esquerra Independentista) organitzés un acte d’homenatge a tots els caiguts en combat en el marc de la Festa per la Independència organitzada per Endavant (OSAN) a Vilafranca del Penedès. La família d’en Jordi hi va baixar en ple. I vaig poder-li posar rostre a aquella veu, son germà, però també a sa mare, son pare i la resta de germans.

D’aleshores ençà, l’homenatge no ha fallat mai, a Sant Andreu. Del 2005 al 2013, quan s’ha complert el 35è aniversari de la seva caiguda en combat. I amb el pas del temps, l’amistat i la confiança amb son germà s’ha consolidat. I ben ràpidament. Al mateix temps, la família veu en la lluita de l’Esquerra Independentista l’hereva directa de la lluita d’en Jordi. I que per això la reivindiquem: no en el buit, no gratuïtament, sinó a diari, indefectiblement. Tossudament. De forma militant. Tot cercant la fermesa, convicció i determinació d’en Jordi. Com sempre diem, el millor homenatge és continuar la lluita.

De camí d’aquests 10 anys, la història se’ns ha presentat en forma d’aquest continuum humano-polític que som les persones, sobretot aquelles que emprenen el camí de la lluita. I les que les acompanyen. Coneixent les companyes del PC(I) en d’altres homenatges al Jordi o en l’anual homenatge a en Gustau, organitzat per la CAJEI i, ara, Arran. O la companya d’en Martí Marcó, qui va baixar un any expressament a l’homenatge a en Jordi, per intervenir-hi. Donant veu als oblidats de la història, de la que escriuen ells, però no de la que escrivim naltros, la nostra història.

Dilluns 14 d’octubre de 2013 vam commemor els 35 anys de la caiguda en combat d’en Jordi. 35 anys exactes d’aquelles fatídiques 21:23h en què es va aturar el seu rellotge. En acabat de l’acte, amb els nervis i l’emoció a flor de pell, així com nusos a la gola i un estómac tancat, me la van presentar. Un dels germans del Jordi em va presentar la germana d’en Joan Carles Monteagudo, a qui acabàvem de recordar en citar tots els caiguts en combat.

Amb mirada profunda, ulls que contenien llàgrimes i una sinceritat fora de tot dubte em va agrair que recordéssim i reivindiquéssim a son germà. Ens vam abraçar. Gairebé sense paraules, em trobava de nou fit a fit amb la història -aquelles persones que en representen el continuum-. I em vaig adonar, més que mai, de la necessitat de recordar les lluitadores de la classe treballadora i, encara més, de la necessitat imprescindible de mantenir viva la seva lluita, la lluita per la justícia i la llibertat, que a casa nostra, els Països Catalans, es tradueix en la lluita per la independència i el socialisme. Vaig haver de fer el cor fort i tant tendrament com vaig poder i amb tant força com vaig saber -em tremolava la veu-, vaig ser jo qui li va agrair la seva presència allà.

M’ho va agrair de nou, remarcant que ningú no el recordava mai. Vaig negar-li, de nou i amablement, l’agraïment, mentre comprenia més que mai allò que no venç el temps, sinó la voluntat. Allò que Galeano va veure escrit en una paret, que fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant els caçadors.

Que sols el poble salva el poble. I que sí, que el millor homenatge és la victòria. Entre plors que regalimen galta avall, nusos a la gola, estómacs tancats i tendres abraçades, alcem els punys, que la lluita continua.

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Vius en la memòria, vius en la lluita at a destemps.

meta

%d bloggers like this: