Ja no assaltarem el Palau d’Hivern (i II)

14 Juliol 2013 § Deixa un comentari

Detall del cartell d' @eimallorca per la Diada del 2011

Detall del cartell d’ @eimallorca per la Diada del 2011

Descartats els tres palaus d’hivern -polític, econòmic, militar-, podríem anar-nos-en a casa a plorar desesperadament en veure que no tindrem dia D. O podem entendre la nova realitat política, social i econòmica, centralitzadora per globalitzadora, i sabotejar-ne les dinàmiques a través de la seva oposició, del seu antagònic: la xarxa, el moviment. El plantejament d’innombrables camps de batalla que no només creen consciència -els canvis de les tradicions- sinó que ho aconsegueixen per haver estat pràctica material -la lluita diària, les derrotes i les victòries-. La desobediència com a leitmotiv, l’empoderament antagònic com a mecanisme i el poder popular com a objectiu, que no és fi en si mateix sinó mitjà.

Podem demanar la dació en pagament i un habitatge digne, o podem ocupar cases i edificis buits -pràctica- que cada cop estan més legimitats -tradició; pendent de canviar-ne la llei-. Podem esperar que l’Estat reaccioni davant el terrorisme de gènere o podem prendre les nostres pròpies mesures antiassetjadores, d’acció directa contra les agressions verbals o físiques, de qüestionar la ‘normalitat’ de certes actituds -tradició-. Podem esperar que els governs autonòmics normalitzin la llengua catalana o podem prendre la iniciativa amb la difusió de l’ús social del català, denunciant els atacs a la llengua i prenent les accions necessàries cap als comerços, entitats, institucions, etc., que discriminen la nostra llengua. Podem desitjar que no hi hagi cap altra reforma laboral que empitjori encara més les nostres condicions laborals i de vida, o podem plantar cara al nostre centre de treball o formar cooperatives amb visió transformadora, etc.

I això són només alguns exemples que ens afecten a les treballadores dels Països Catalans, sense oblidar-nos de la defensa del territori o de la lluita en defensa del serveis públics, entre molts altres. Podem esperar els diferents dies D, o podem ser membres actives de les PAH, dels col·lectius feministes, d’entitats en defensa de la llengua o de sindicats combatius. Podem esperar que un dia canviï tot, gairebé com per art de màgia, o podem anar fent canviar les coses, en un procés continuu, no exempt de retrocessos ni contradiccions, però que són eminentment pràctiques, materials, que suposen canvis reals, necessaris per ajudar a canvis legals.

Tanmateix, cal aclarir, totes aquestes lluites no estaran exemptes de la resposta repressiva ‘militar’ -policia-, econòmica -multes, etc.- i política -lleis, reformes laborals, etc.-. Es tracta de guanyar petits espais que qüestionin l’hegemonia de la classe propietària -els capitalistes- i els seus titelles -polítics i aparells repressors-. Al cap i a la fi, tal i com planteja Iñaki Gil de San Vicente, perquè hi hagi contrapoder popular s’ha de donar autodeterminació, autoorganització, autogestió i autodefensa. Cap és primera que cap altra, totes elles es necessiten i es retroalimenten. Resumint-ho molt, el poder popular no el construïrem de dalt a baix -des d’un poder burgès, amb llur connivència-, sinó de baix -des del poble, amb antagonisme vers l’ordre establert-. I això vol dir crear eines i estructures que facin front als diferents poders, inclòs el militar.

La necessitat de les petites victòries, emperò, i del treball en xarxa, no ens ha de fer oblidar la necessitat d’organitzar-nos, ans al contrari. Més que mai, la visió global dels espais que combinen diferents lluites, experiències, camps de batalla, etc., del poble organitzat, és imprescindible. Si volem que les petites victòries trascendeixin els espais o camps de batalla concrets, ens cal organització. Si volem aprendre de les derrotes compartides, i fer-hi front, ens cal organització. El compartir recíprocament és la clau perquè el poble anem aprenent i consolidant aquests aprenentatges, així com consolidant pràctiques que construeixen hegemonia.

Així, mentre ens adonem que no hi haurà dia D en què prendrem el Palau d’Hivern, podrem entendre que el dia D ja va ser, o no serà. O millor dit, que ja està sent. Que no guanyarem: o estem guanyant ja, amb cada petita victòria i amb cada gran derrota, o no guanyarem mai. I que o ens ho creiem, o no llegirem la revolució als llibres d’història perquè som naltros qui l’hem de fer i escriure, ara. La nostra vida són els nostres dies D, la desobediència constant és el nostre Palau d’Hivern.

Anuncis

Tagged: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Ja no assaltarem el Palau d’Hivern (i II) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: