Ja no assaltarem el Palau d’Hivern (I)

13 Juliol 2013 § Deixa un comentari

"Si tombeu la ILP, tombarem totes les portes". Síntesi clara i contundent. @pah_sabadell

“Si tombeu la ILP, tombarem totes les portes”. Síntesi clara i contundent. @pah_sabadell

Fa temps, tot xerrant amb un company de l’Antifa Berlin, em deixava anar una frase tant certera com contundent. Venia a dir quelcom així: “El dia D de la revolució no existeix. La gent té una visió cristiana del canvi revolucionari de la societat, espera un dia semblant al Gènesi, en què es fa cau i net, en què és s’esborra tot el passat i tot recomença de nou. Això no passarà”.

En aquell moment, quan m’ho va dir, hi vaig pensar, i no vaig poder fer res més que donar-li la raó. I acceptar que tot sovint, volguem o no, tendim a pensar en punts d’inflexió ‘generals’ que tot ho canvien. La visió cristiana, èpica, de la història, ens ha estat inculcada de tal manera que fins i tot aquelles persones que ens volem considerar revolucionàries -i atees practicants- podem caure en aquest parany: hi haurà un dia D en què guanyarem, i au, ja ho podrem celebrar. Res més lluny de la veritat.

El problema, però, no és això, no és aquest. Perquè en això, fins a cert punt, hi podem estar d’acord tota aquella gent que ens volem considerar revolucionària. El problema ve quan, a la pràctica, sí que actuem així. O millor dit, no actuem d’una altra manera. I aquí hem de fer molta autocrítica, certament.

Per exemplificar-ho, cap enfora, podem començar per una crítica dialèctica fàcil: aquella gent -progres, socialdemòcrates, liberals, etc.- que diu que la revolució és un dia, o una període curt de temps. Repeteixen la visió cristiano-èpica de la història de buscar punts concrets, dates, dies que ho canvien tot. Res més antimaterialista: les revolucions, com a canvis que són, són, per definició, processos. I com a tals, són continuus en la història, van i vénen, són conflictius, no estàtics -deixen de ser revolucions-.

I els canvis, els processos, són lents. Precisament, un dels que va assaltar el Palau d’Hivern ho tenia clar. Lenin deia que la tradició pesava més que la llei. Tu pots canviar la llei d’un dia per l’altre, però això no canviarà, automàticament, la manera de fer i pensar de la gent. L’hàbit, la pràctica material de molts anys -dècades, segles?- no es canvia a cop de decret. És, de nou, el propi canvi, el procés, el canvi material que les persones fan, el que acabarà consolidant tal o qual llei, o procés, revolucionari o no. De res serveix prendre el poder parlamentari, doncs, si no es disposa del poder material, i en la societat capitalista, el poder material és el poder econòmic, és a dir, les relacions socials de producció.

Així, mentre esperem el dia D, podríem anar analitzant on està, igualment, el nostre Palau d’Hivern. Si estem d’acord que el poder legislatiu -el govern- està supeditat al poder econòmic, tots els parlaments de fireta, siguin catalans -de qualsevol territori-, espanyols o francesos, són del tot inútils. O millor dit, ho són en la seva condició actual; poden esdevenir òrgans de poder popular, però per fer-ho cal una correlació de forces exterior que l’hi obligui. I tanmateix, cal esperar una reacció gens complaent de certs poders si, algun dia, aconseguíssim plantar la nostra bandereta en franca majoria allí dins. Si no reaccionessin, es confirmaria la inutilitat d’aital gest.

Una de les reaccions que caldria esperar seria, sens dubte, l’acció repressiva, es digui exèrcit, policia o paramilitarisme, somatents, etc. I això fa aflorar un altre ‘problema’: el poder militar. El 1917 hi va haver aliances entre potències capitalistes i l’exèrcit tsarista, sí, però no hi havia l’OTAN. Ni els ‘pacífics’ cascos blaus de l’ONU. Militarment, en les condicions actuals, el poble patiria una derrota flagrant. La comunió entre tots els estats europeus -per citar el nostre cas- impossibilita uns Prats de Molló -en cas que sortissin bé, vull dir-. Entrar a cop d’AK-47 a alguna Generalitat és poc menys que un suïcidi.

D’altra banda, atacar el poder econòmic és difícil per… impossible? Com se’l pot identificar? La centralització de les decisions a mans, ja no de Brussel·les, sinó de l’FMI, el Banc Mundial, etc., amb un seguiment acrític per part de transnacionals que obliguen a tals polítiques econòmics als governs titelles de torn, fa que assaltar el ‘Palau d’Hivern econòmic’ esdevingui força quimèric.

Tagged: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Ja no assaltarem el Palau d’Hivern (I) at a destemps.

meta

%d bloggers like this: