La por a la misèria… o a lluitar?

12 Juny 2013 § Deixa un comentari

La lluita pels 2 dies de descans setmanal és un dels millors exemples de lluita col·lectiva i a l'ofensiva, no exempta de repressió

Font: internet

Quan fèiem la formació abans de constituir el PTAC, vam convidar gent de la COS per assessorar-nos en l’aspecte laboral. Un dels seus membres, advocat, ho tenia clar: entre significar-se o inhibir-se, a l’hora de lluitar al teu lloc de feina, surt més a compte significar-se. Fins i tot, des d’un punt de vista egoista.

Els apunts ho resumien d’aquesta manera:

Eines per gestionar el conflicte laboral: Què et surt més a compte, significar-te o inhibir-te? Informació prèvia: totes les reformes laborals estan reduint prestacions de l’atur i augmentant les condicions per accedir-hi. Està havent-hi devaluació dels salaris i de drets per pressió dels ‘outsiders’ (aturades) i per acceptació de les treballadores. Es carreguen els convenis sectorials: individualitzen la nostra situació. Tot això dificulta la nostra capacitat d’acció col·lectiva.

Resposta? Significació! Per mera conveniència i fins i tot per càlcul egoista, si es vol. No val la pena jugar a la lliga de l’empleat del mes. El teu lloc val X, excepte quan l’acomiadament és nul (que implica retorn del treballador).

Realment, analitzat fredament, la resposta sembla ben clara. Però les nostres respostes, les del dia a dia, les que ens afecten perosnalment, no es prenen tan fredament. Es prenen amb l’estómac. Es prenen amb l’angoixa. I sovint, massa sovint, es prenen en solitari. El gran èxit del capitalisme, la gran derrota de la classe treballadora.

Una derrota, a més, que ho és per partida doble. En primer lloc, l’èxit del capitalisme en individualitzar-ho tot, fins i tot les relacions laborals. En segon lloc, l’èxit de la socialdemocràcia -capitalisme, al cap i a la fi- de fer-nos creure que el retorn al ‘passat’ -a l’Estat del benestar, als drets socials, etc.- és viable i, gairebé, l’única sortida possible; i pitjor, que això és tot -el màxim- pel que cal lluitar.

I això, tant la individualització del conflicte laboral -així com de les decisions a prendre en aquest àmbit- com del topall pel que cal lluitar són el fre, el màxim enemic dels i les treballadores. És a dir, de la classe treballadora. I això que acabo de dir no és repetitiu, és necessari de plantejar.

En un moment en què les condicions van empitjorant dia a dia, no només les generacions anteriors a la nostra han d’estar dolgudes per estar perdent a cop de retallada el que va costar tants anys de lluita i sacrifici d’aconseguir. És que les generacions posteriors, les que vénen i han de venir, tenen tot el dret a exigir-nos lluitar. És més, tenen i tenim tot el dret a lluitar conjuntament. Unides, com a classe: de pensionistes a estudiants, de treballadores a aturades, de cooperativista a qui realitza treball domèstic no remunerat. Hem de recobrar-nos en la nostra unitat per trencar amb l’individualisme egoista on el càlcul d’accions es converteix en un joc de suma negativa: el que guanya un/a, ho perd l’altre/a.

El plantejament de la lluita, doncs, s’esdevé com a inevitable. Per sort. Tant dins l’empresa -creant secció sindical combativa, impulsant assemblees de treballadores, etc-. com en un moment de conflicte més palpable -acomiadament, rebaixa de condicions laborals, etc.-, la lluita és, per força i per sort, l’únic camí. Inhibir-se és sinònim de renunciar. Inhibir-se vol dir, per exemple, no plantejar lluita quan estàs dins el centre de treball. Però també, inhibir-se és no lluitar pels teus drets quan és l’empresari qui ataca. I ho fa sempre. I l’Estat l’empara i, encara pitjor!, l’encoratja a fer-ho reforma laboral rere reforma laboral. Si no fem res, ens la foten. Si fem, potser també. De què podem tenir por?

La por a l’atur. La por a no poder pagar la hipoteca. La por a la misèria. Són els factors que et fan acceptar condicions inacceptables, retallades, repressió sindical, precarietat extrema. Sents l’alè al clatell de qui està més en precari que tu, sents que apreta per aconseguir, encara que sigui a la baixa, el teu lloc de feina. I ho farà, a la baixa, per la por a l’atur, a no poder pagar la hipoteca, a la misèria en què viu. I així, en una roda de violència sistèmica, l’espiral fraticida de la classe treballadora segueix alimentant individualismes. A qui més qui menys, li costa entendre-ho. A tothom ens costa. I analitzar-ho fredament requereix del suport col·lectiu i, sobretot, de la lluita col·lectiva. Si no, podem ser uns perfectes kamikazes que en l’àmbit laboral podem obtenir alguns èxits individuals però ràpidament esgotarem el recorregut de lluita. I no ho haurem fet des d’un punt de vista col·lectiu.

Seguirem alimentant la nostra precarietat, cada cop més extrema, cada cop més diària. I ho seguirà fent mentre no teixim xarxes de solidaritat i suport mutu que tinguin clar que han de superar l’estat de les coses. I que per fer-ho, cal lluitar. I que lluitar, avui, vol dir plantejar els nostres propis objectius i reptes. Ni seguir la legalitat ni esperar que aquesta jugui de la nostra banda.

El fracàs del sistema capitalista -i més encara de la seva faceta socialdemòcrata- és tant evident que el seu propi col·lapse ens hauria de fer més por que la repressió -policíaca, laboral, etc.- que patim mentre hi lluitem en contra. L’única sortida del sistema és el feixisme, esperar temps millors és no només ingenu sinó acceptar una condemna a mort per lenta agonia, una cadena perpètua. La dicotomia, doncs, no pot ser entre la misèria -que suposadament tindràs si lluites- i el benestar -que suposadament tindràs si acates i obeeixes-, sinó entre la misèria actual i la misèria futura, més accentuada, encara, si no lluitem.

Els nostres drets, la vida digna, la justícia social i econòmica, passen, indefectiblement, per la desobediència. Aquest és el primer pas. Deconstruir la seva legalitat, que ens condemna a la misèria. A partir d’aquí, construir el nostre (contra)poder popular. Com? Lluitant. Col·lectivament, amb consciència de classe. Només podem anar cap endavant, o com deien aquells: no tenim res a perdre, tenim tot un món a guanyar. La pregunta, doncs, és ben clara: de què tenim més por, de la misèria a què ens condemna el sistema o de plantar-hi cara, de lluitar?

Tagged: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading La por a la misèria… o a lluitar? at a destemps.

meta

%d bloggers like this: