Records de futur, present de lluita

6 Març 2013 § Deixa un comentari

23/09/2010. Final de campanya de Chávez a Valencia. Hi vam ser.

23/09/2010. Final de campanya de Chávez a Valencia. Hi vam ser.

Eren quarts de 3 de la matinada. Nit del 15 al 16 d’agost de 2004. Havíem anat a dormir esgotats després d’un dia amunt i avall. Encara no se sabia el recompte oficial i definitiu, però sí que se sabia que Chávez havia guanyat. Que el poble havia guanyat. Que havíem guanyat.

Ens van despertar un sorolls secs i curts. De primeres vam pensar que serien petards. Però no: eren trets. Trets de celebració que el poble disparava cap al cel, l’única cosa que hi ha més amunt dels cerros d’autoconstrucció, dels afrodescendents exclosos durant dècades que el 1989 van decidir començar a prendre les regnes del seu futur mitjançant l’organització popular. Embrió del que més endavant seria el poder popular, allò que ens trobaríem aquell 2004 quan visitàvem Veneçuela per primer cop.

Per fer front a l’oposició, el poble s’havia organitzat: grups d’enganxar cartells, ordinadors que difonen les notícies per internet, gent solidària que ve d’arreu de la Nostra Amèrica a donar un cop de mà, etc., i altres. Perquè l’oposició veneçolana, violenta des des primer dia, podia estar tramant un nou cop d’Estat. Amb prou feines si havien passat poc més de dos anys des de Puente Llaguno; a l’oposició se l’atura amb autoorganització popular a tots els nivells. A naltros ens hagués tocat ser als grups de xoc dels carrers. Aquí ningú era espectador, tothom era protagonista. És el que té una revolució protagònica.

Recordo com la família que ens acollia deia que Chávez era massa tou amb els mitjans de comunicació privats, que no és que desinformessin, sinó que generaven conflicte. “No entiendo porque no los manda fusilar a todos“, ens deixava anar una membre de la família, indignada. Les morts del 2002 pesaven molt, massa, encara, en un poble acostumat a patir i a lluitar per sobreviure. Més encara, quan els mitjans de comunicació havien estat artífexs (i culpables?) d’aquell cop d’Estat. Ho vaig entendre el dia que van apagar les càmeres que gravaven el nostre company i no deia el que ells volien sentir. El nostre company, víctima d’un confús incident, va ser doblement víctima en voler ser utilitzat per l’oposició per utilitzar-lo contra Chávez. En veure que no podien, ja no els va interessar.

Més estupefactes, però, deurien ser les nostres cares, quan vèiem, escoltàvem i aplaudíem un militar que parlava de Crist. Les contradiccions de ser present, històricament i geogràfica, en un procés revolucionari. I era així. De la mateixa manera que ens acabàvem aprenent l’himne amb el que sempre començava els actes i se’ns posava la pell de gallina en sentir-lo tothom cantant. El somriure se’m dibuixava al mateix temps que sentia certa enveja sana per un poble que havia aconseguit la seva independència política (a sobre, de la mateixa metròpoli que encara ens oprimeix a naltros) i enfilava el camí cap a la segona independència.

Les contradiccions no desapareixien però sí que es feien més empassables quan la família que ens acollia, lluitadora de mena, ens ho deixava clar: “nosotros no somos chavistas, somos bolivarianos. Mientras Chávez vaya en la buena línia, vamos con él. Si se sale, lo caemos“. El poble sabia el que volia, el poble sap el que vol. Autoorganització, suport mutu, treball de base. Estructures de poder popular, de contrapoder.

Com aquell embrió que Chávez va llançar el 2004, però que no va arrelar. I tanmateix, ho va fer a partir de la declaració del caràcter socialista de la revolució i la creació del PSUV, pocs anys més tard. Allà avançava allò que el poble anhelava i necessita: la superació del sistema capitalista i sotmetre les decisions econòmiques a la necessitat del poble. I Chávez ho sabia. Ja el 2004 exposava públicament que si algú de l’administració, fins i tot un alcalde, no servia, se l’havia de fer fora i acabar amb aquell poder (institucional, capitalista, establert) i crear-ne un de popular.

El 2010, anys més tard de donar un cop de mà per ultimar el consultori de Barrio Adentro al barri de La Vega, podem gaudir-hi d’atenció sanitària gratuïta. O d’assistir a un hospital de Barrio Adentro IV. Avenços en sanitat pública, universal i gratuïta.

I penso en José Sánchez, exiliat colombià que veu en Chávez l’esperança per la pau al seu país i la pàtria gran de Bolívar, l’Amèrica dels pobles. En la dignitat tornada al poble, que va iniciar la revolució el 1989, mentre era massacrat i, al mateix temps, prenia consciència i neixia d’entre la tragèdia. La dialèctica de la vida i la mort, que és la dialèctica de la lluita.

Mobilitzacions massives, tant el 2004 com el 2010. Fervor, deliri i gairebé idolatria per una persona que era com el poble, que era poble, que és poble. Tant espontani com ho són les classes populars de qualsevol país.

Unes classes populars que caminen, a Veneçuela i arreu, per prendre les regnes de la seva vida. Són aquestes mobilitzacions i, sens dubte, el lideratge que Chávez ha exercit fins a dia d’avui, les que han pogut construir el somni. Amb problemes, contradiccions, errors i defectes; però sens dubte, un futur infinitament més digne que el que els esperava si haguessin seguit el camí de la submissió.

Com a lluitadores dels Països Catalans i, en el meu cas, com a persona que va poder visitar el país en dues ocasions, hem de tenir-ho clar. Ens toca defensar la Revolució Bolivariana clarament i sense fissures; fer-ho tot defensant-la en la seva fase actual de camí cap a la segona independència, és a dir, la sobirania econòmica (dit d’una altra manera, el socialisme); denunciar tota ingerència estrangera (els voltors ja deuen estar sobrevolant el país); i sobretot, demostrar un clar suport al poble veneçolà: les revolucions no les fan els líders, sinó els pobles.

Això llegim als llibres. Això mateix vam poder conèixer, aprendre i viure a la Veneçuela Bolivariana de 2004 i 2010. Per això mateix, perquè la revolució bolivariana caminava, camina i ha de caminar, Veneçuela es respecta i s’ha de defensar.

Perquè el somriure, els somnis i les dures lluites dels cerros populars són, també, nostres. Són, també, l’esperança d’uns Països Catalans bolivarians.

Marxant del míting del 23/09/2010 a Valencia. El poble és l'esperança.

Marxant del míting del 23/09/2010 a Valencia. El poble és l’esperança.

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Records de futur, present de lluita at a destemps.

meta

%d bloggers like this: