De vagues i altres focs

22 gener 2013 § Deixa un comentari

Imatge de Barcelona el 29 de març de 2012

Imatge de Barcelona el 29 de març de 2012

Diuen els bombers que els incendis s’apaguen a l’hivern. És la feina prèvia, la preparació feta durant la temporada del fred, la que prepara el terreny per tal que els incendis siguin menors, més fàcilment controlables i extingibles, etc., i no haver de córrer a contrarellotge durant l’època estival, amb incendis ‘imprevistos’ i amb la feina encara per fer.

És un símil molt idoni per abordar un tema també calent i que, pel que sembla, sempre ens agafa amb els pixats al ventre: les vagues generals. Almenys a Sant Andreu, sigui pel que sigui, tant la vaga general del 29M com la del 14N han donat poc marge de maniobra als respectius comitès de vaga sorgits de l’Assemblea Sant Andreu Indignat per tal de fer una correcta i necessària tasca de difusió: perquè una vaga general, perquè és necessària, què s’aconsegueix amb ella i què es perd no fent-la, etc. Com que fer autocrítica és necessari i només corregint els errors podrem avançar, he sentit la necessitat de compartir unes reflexions que motivin debat, més crítiques i més propostes per seguir millorant la lluita.

Per què una vaga general?

D’un temps ençà, des de diversos col·lectius, organitzacions, sindicats combatius i altres sectors polítics ens afanyem a dir que la vaga general no és un objectiu en si mateix (com plantegen els sindicats grocs), sinó un mitjà. Un mitjà per a què? Bàsicament, i de forma molt resumida, podríem dir-ne dos: per organitzar-nos i per fer mal al capital. És més: sense oblidar que la contradicció principal és entre treball i capital (entre treballadores i empresaris, entre productores i propietaris), assumim que la realitat laboral i socio-econòmica del segle XXI als Països Catalans és molt polièdrica: comptem amb moltes persones a l’atur; moltes que no tenen contracte; moltes que fan feines invisibles; moltes que, directament, són invisibles. Com poden fer vaga, aquestes persones?

Intentant pujar un esglaó més, ens encomanem el repte de convertir la vaga general en social: les assemblees de barri, populars, socials, indignades o com es vulguin dir, assumeixen la necessitat d’estendre la vaga general a totes les capes de la població, fins i tot aquelles que no poden fer una vaga general ‘a l’ús’ per diversos motius. Superem el cercle de producció i arribem al social, que no n’és, sinó, una extensió més: a ambdós llocs es reprodueixen les estructures de poder normatives d’opressió que regeixen la societat capitalista.

És d’hora, encara, per valorar correctament els èxits o fracassos d’aquesta aposta, però sembla clar que encara ens queda un llarg camí per recórrer. El plantejament d’una vaga social no ha d’anar contraposat el d’una vaga general, com a dicotòmic, sinó pensat com a complementari, de suma positiva. Al cap i a la fi, les darreres edicions de vaga general han estat exitoses en tant que han estat ‘salvatges’, és a dir, combatives, i no s’han cenyit només a bloquejar els centres de treball (vaga general), sinó a bloquejar la ciutat i mostrar la ràbia contra un sistema que ens condemna en la misèria en tots els sentits vitals (vaga social).

A més a més, la vaga social ha de tenir un treball actiu previ: treballem el teixit de cada barri, poble o vila. Expliquem perquè serveix fer vaga. Assenyalem els esquirols que no la van fer l’altra vegada. Preparem el terreny, socialitzem-ne la necessitat i haurem preparat les condicions necessàries per a fer vaga quan aquesta encara no està convocada, igual que els bombers treballen per apagar incendis quan encara neva.

Vagues generals, socials… o focalitzades?

Tanmateix, podríem dir que aquestes vagues han servit més per al primer objectiu (organitzar-se) que per al segon (fer mal al capital). Aviam, no negarem que de mal se n’ha fet, però no suficient per evitar o aturar certes mesures. I el fet que segueixin aplicant-se retallades a tort i a dret, acompanyades d’una repressió brutal, ens obliga a fer autocrítica i pensar: com podem fer més mal?

Fent una mica d’advocat del diable, gosaria dir que les vagues generals que s’han plantejat fins ara (d’un sol dia, més ‘generals’ que ‘socials’, etc.) són fàcilment absorbibles pel sistema: la vaga es fa, i tal dia farà un any. En aquest sentit, se’ns obren dues vies, almenys, en les que treballar. D’una  banda, una vaga general i social de dos dies, d’una setmana, o indefinida. Resumint: l’extensió temporal de la vaga. Caldria veure, emperò, quanta gent podria suportar-la sense unes bones caixes de resistència i una extensa i potent xarxa de suport mutu, aspectes en els que hauríem d’estar treballant des de fa temps.

L’altra opció és un replantejament de la vaga. Si anem a fer mal, què els fa més mal, ara mateix? En el cas de Barcelona, per exemple (i és només un cas concret, però segur que en podem trobar paral·lelismes arreu), recordo la por que va generar l’amenaça de vaga de bus i metro de TMB durant els dies del Congrés Mundial de Mòbils (MWC, en anglès) ara farà un any, a finals de febrer del 2012. Sense entrar a valorar la desconvocatòria de la vaga, perquè no pertoca a aquest article, cal destacar com tota la maquinària de propaganda burgesa es va posar en marxa contra la vaga: polítics (amb l’alcalde al capdavant), empresaris, tertulians, pseudo-periodistes, etc., van emprendre una croada sense precedents per evitar la vaga. Mentides, consignes repetides fins a la sacietat i d’altres missatges a la desesperada intentaven evitar la vaga al preu que fos.

Què els molestava tant? La possibilitat de perjudicar la imatge de Barcelona. Els empresaris de la ciutat, amb l’alcalde al capdavant, s’hi jugaven la concessió del MWC, esdeveniment que, de ben segur, els reporta grans beneficis. Els fluxes del capital entrant a la ciutat per a engruixir les butxaques de sempre, les butxaques dels de sempre. Una mala imatge de Barcelona, uns dels principals focus d’atracció de capital especulador.

I és que en un món tant globalitzat, tant descentralitzat productivament però, alhora, tant connectat telemàticament i viàriament, potser els objectius polítics no han de ser tant els centres, com les comunicacions. Els focus són els fluxes: els camions bloquejant la frontera estatal franco-espanyola durant una setmana van aconseguir tallar les comunicacions viàries, i els objectius que volien. Hackers poden tallar fluxos de diners. Activistes poden carregar-se la marca Barcelona i evitar fluxos d’inversió. Es pot bloquejar la ciutat sabotejant transports públics i impedint que la gent es desplaci; tallem els fluxos de persones treballadores que van a produir beneficis pels empresaris. Deixar sense llum ni semàfors els voltants del Camp Nou d’un Barça-Madrid és molt difícil (no pot ser impossible allò que no s’ha provat), però seria l’exemple més clar de provocar el caos en un gran esdeveniment, seguit mundialment, i que arruïnaria la marca Barcelona i possibles inversions futures. Això sense comptar els costos d’aquell dia, clar.

Però podem treballar amb un altre esdeveniment similar, que tingui la mateix repercussió. O d’altres. Aquestes lletres són només reflexions per generar debat i discussió. Per encendre l’espurna i que corrin les flames.

29M a Bcn. Foto de l'Oriol Clavera

29M a Bcn. Foto de l’Oriol Clavera

Tagged: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading De vagues i altres focs at a destemps.

meta

%d bloggers like this: