Entrevista per L’Accent

17 Desembre 2012 § Deixa un comentari

Bar Usha Usha, Cajamarca, Perú

Bar Usha Usha, Cajamarca, Perú

Entrevista per al periòdic quinzenal L’Accent n. 240 . A l’edició en paper no hi pot sortir sencera per manca d’espai.

Publicada també al blog de Tigre de paper. “Cal reconèixer la importància clau de Chávez en la revolució“.

“Cal reconèixer la importància clau de Chàvez en la revolució”

Roger Sànchez autor d’ Una Nova Alba:
L’últim llibre de l’editorial Tigre de Paper és un llibre de viatges per l’Amèrica Llatina. El seu autor, Roger Sánchez, és un militant de l’esquerra independentista que ha volgut conèixer de primera mà les experiències revolucionàries que s’hi estan vivint, però també la realitat quotidiana d’un continent que encara lluita contra el jou de l’imperialisme.

VICENT SIMBOR BARCELONA

1- Què et va empènyer a creuar el mar i recórrer Amèrica Llatina?

Ja havia tingut la sort de fer-ho en dues ocasions, el 2003, a Cuba, i el 2004, a Colòmbia, Veneçuela i, de nou, Cuba. Ambdós viatges van ser molt diferents -el primer, amb la Brigada Catalana Venceremos!, i el segon per lliure, entre moltes altres coses-, però compartien un mateix tret en comú: tenien el calendari marcat. Les dates dels avions estaven fixades i això no ens deixava cap marge per a la improvisació. Anys després d’haver fet aquests dos viatges, em va venir al cap de fer-ne un altre sense limitació prèvia de temps ni de països; tenia ganes de conèixer, de descobrir i de passar per molts països, no només per aquells que políticament poden ser més o menys atractius pels seus processos, sinó buscant motivacions en qualsevol aspecte social quotidià. Vaig haver d’esperar uns anys, encara, fins a poder fer realitat aquest viatge. Tot i que anar a l’Amèrica del Sud era ‘repetir’, la facilitat comunicativa de l’idioma i les ganes de tornar a passar per alguns països m’ho van fer decantar.

2- Quina ha sigut la imatge més impactant que recordes de la teva experiència.

És difícil per no dir impossible contestar això: més de vuit mesos recorrent vuit països ben diferents dóna per moltes imatges que t’enduus per sempre al record. En l’aspecte humà, i per sobre de tot, em quedo amb la força, la resistència, l’entusiasme i la vida que transmet el poble colombià. És sorprenent com, tot i la situació de terror quotidià que viu per culpa de l’exèrcit i els paramilitars, segueixen agafant-se la vida amb il·lusió, amb somriure i tendresa. És encoratjador. En l’aspecte socioeconòmic, la barbàrie neoliberal que és Xile, i que és cap on ens duen a naltros amb tantes retallades i desmantellament d’un minso Estat del benestar; però també amb la remor de lluita que hi persisteix i creix.

3- Com podries explicar breument el procés bolivarià encetat a Veneçuela?

És impossible! El que sí que m’agradaria apuntar és que el procés bolivarià, tal i com ens va dir gent dels cerros de Caracas que fa lluita de base des de fa anys, no va començar el 1998 amb la victòria electoral de Chávez, sinó el 1989, amb la mobilització popular que va ser brutalment massacrada per l’exèrcit. Això va ser el caracazo, que va tenir lloc a finals de febrer d’aquell any. Aquest fet va suposar el jurament de Chávez i d’altres comandaments militars de no tornar a actuar contra el poble.

Des del 1998, però, i sobretot arran de la Constitució de la nova República Bolivariana de Veneçuela, de 1999, s’està donant veu i protagonisme al poble, que veu com l’Estat ha passat de ser un enemic a ser un facilitar de drets que mai abans havien tingut. Tot això, però, amb els matisos crítics necessaris que cal fer en un procés que s’està duent a terme, de moment, dins els límits de la democràcia capitalista, a qui s’està desbordant poc a poc (nacionalització PDVSA, creació empreses de producció social, declaració del caràcter socialista de la revolució i el que això comporta, etc.).

Ara mateix, entenc que la Revolució Bolivariana té tres reptes polítics molts importants damunt la taula i que deriven, tots tres, de la pròpia gènesi de la revolució: que la població no s’adormi amb un Estat assistencialista i segueixi aprofundint en l’autoorganització i en la construcció del poder popular; que s’eradiqui la corrupció i els entrebancs dins l’administració; que el lideratge de Chávez deixi de ser una espasa de doble tall (potencialitats i defectes del personalisme) i permeti un procés que vagi molt més enllà de la seva figura. Amb tot, però, el procés a Veneçuela és esperançador i cal reconèixer-ne la importància clau de Chávez, qui té una lucidesa política boníssima.

4- I a Bolívia?

Bolívia és molt diferent de Veneçuela, i molt més complex. Vaig arribar-hi sabent-ne poca cosa, en un sentit de profunditat política; i després de parlar amb diverses persones, molt diferents entre elles, vaig adonar-me que encara entenia menys el procés… Resumint-ho molt, Bolívia venia d’un cicle de mobilitzacions molt dures i conflictives contra les imposicions neoliberals (guerra de l’aigua, guerra del gas, etc.) que van suposar la caiguda del president del país i, després de diferents processos no poc conflictius, la pujada al govern d’un indígena sindicalista, Evo Morales. Morales ho feia en nom del MAS (Movimiento al Socialismo), però les mobilitzacions al carrer havien estat protagonitzades per nombroses organitzacions, col·lectius i sindicats, entre ells la COB (Central Obrera Boliviana) o organitzacions indígenes. El 2010, després de cinc anys de govern i haver acorralat l’oposició, d’extrema dreta, sorgeixen els problemes interns fruit d’una falta de concreció política unitària (no hi ha vincle orgànic entre el MAS, la COB, els diferents col·lectius, etc.) i que el MAS està sent absorbit per la dinàmica burocràtica que suposa gestionar un Estat. El que li fa falta ara a Bolívia és aprofundir en la revolució, la tornada enrere del procés seria un revés molt bèstia, sobretot a l’hora de superar el racisme antiindígena que imperava al país.

5- Equador?

Segueix una mica el mateix patró que Bolívia: revoltes i protestes continuades contra les mesures neoliberals a principis de segle (entre les que s’hi inclou la dolarització, amb la pèrdua sobirania que això suposa) i pujada al govern d’un president que fa un gir radical al país. Correa parla de Revolució Ciutadana però, des del meu punt de vista, internament només ha aconseguit una modernització a l’europea de l’Estat del benestar. Que sent Equador és molt més del que tenien, i ha revertit molt positivament en molta gent desfavorida, però no sembla que hi hagi intenció d’aprofundir en cap procés que intenti superar el capitalisme. D’altra banda, però, cal reconèixer-ne tres factors macros molt interessants: la protecció del medi ambient i del territori; el reconeixement constitucional de la lliure circulació de persones per tot el món (no posant problemes legals per entrar al país) i defensant Equador en l’escena internacional (no renovar la base de Manta als EUA, etc., tot i el doble joc amb el govern colombià pel conflicte armat del país veí).

6- Quines diferències i semblances has trobat entre els processos?

Les diferències són enormes, són tres processos molt diferents entre ells, amb inicis, recorreguts i desenllaços -encara per veure- previsiblement molt diversos. Ara bé, entenc que en tots tres països parlem de respostes populars a una depauperació de les condicions de vida, en tots els sentits, que els feia insostenibles. Les peculiaritats de cada país ha configurat processos que només han pogut tenir lloc allà i no s’haurien pogut desenvolupar a cap altre país. Bolívia i Equador comparteixen el factor indígena, molt més present al primer, però cal tenir en compte que tampoc les comunitats indígenes estan lliures de ser retrògrades o reaccionàries: la dreta les ha utilitzat quan li ha convingut i a les comunitats indígenes els ha anat bé. A Veneçuela, que el procés l’encapçali un militar explica molt de la realitat social del país i de la configuració històrica de l’exèrcit. L’aprofundiment revolucionari en tots tres països serà, de ben segur, ben diferent. Caldrà estar-ne atentes.

7- Fins a quin punt són importables les formes de fer política i les polítiques i processos revolucionàries llatinoamericanes.

Tot depèn d’allò en què ens fixem. La forma de fer política a Xile és gairebé idèntica a la nostra: estem en la mateixa situació. Si parlem dels processos més o menys emancipadors, com deia, cal tenir en compte les peculiaritats de cada país. A nivell pragmàtic, diria que anem pel bon camí quan anem per la línia de socialitzar les problemàtiques; l’explosió del 15M de 2011 ens està ajudant molt en quest sentit. Més que les pràctiques o les eines, que seran molt divergents en cada país i naltros també haurem de veure quines ens són més útils en cada moment, el que sí que hem de prendre d’Amèrica del Sud és la seva filosofia dels pobles que la conformen: la de la dignitat, la de rebel·lia, la de reconèixer-se com a protagonista de la seva vida i voler escriure la història, no deixar que la imposin. És un pas que els Països Catalans hauríem de fer de forma imminent: sortir amb veu pròpia al món, desacomplexadament, i deixar clar que ens volem construir des de la base i per a totes nosaltres, i que ho farem tant bé com sapiguem, amb tots els errors que inevitablement cometrem. Però ja no hi ha lloc per a mitges tintes.

8- Quines motivacions et porten a escriure la teva experiència?

Durant el viatge, en no tenir data de tornada, anava escrivint emails a família, amistats i companyes de militància. La vena escriptora que fa temps que m’acompanya feia que allò que havia de ser un ‘part informatiu’ acabés sent una narració que il·lustrava gran part del viatge i, amb ell, les societats per les que passava, o com a mínim, el que hi vivia. Poc a poc, la gent elogiava els escrits, tot dient que ‘estaven viatjant amb mi’. Al cap d’un temps, vaig començar a rebre comentaris preguntant perquè no escrivia un llibre. Enmig del viatge no volia fer-ho, però li vaig preguntar a un company que estava en una editorial i em va dir que no descartés del tot la idea. En arribar aquí, va ser ell qui m’ho va proposar i, sincerament, la il·lusió d’un projecte com aquest va ser superior a tots els entrebancs, impediments, dubtes i limitacions.

9- La forma del llibre és molt oberta, una lectura fàcil, paràgrafs breus i afegir la qüestió dels correus electrònics…

Em va costar molt, escriure el llibre. Moltíssim. Sobretot, al principi: no trobava la manera d’escriure. He escrit -i escric- molts manifestos, cròniques, articles, comunicats, etc., de tot tipus. Però un llibre és una feinada! A més, tenia present el consell d’un amic escriptor: em suggeria escriure només allò personal, evitar coses generals. Quan em vaig posar a escriure, em trobava que era molt difícil lligar allò que volia explicar sense grans parrafades entremig, ja que eren coses molt inconnexes, a vegades. Quan portava quatre pàgines, el llibre era infumable fins i tot per a mi. Estava bloquejat. Aleshores va ser quan vaig pensar en la idea d’escriure les experiències directament, sense lligar-les, encara que la connexió hi és: tot el llibre té sentit cronològic, encara que no es digui si entre un paràgraf i l’altre hi ha cinc minuts o dues setmanes. No volia fer llibre d’anàlisi, sinó del viatge, d’aquí que n’hagi destacat allò que consideri més important per explicar parts de les realitats que jo vaig viure i que, al meu entendre, ajuden a il·lustrar -políticament, socialment, etc.- aquells països. Els correus electrònics hi són en tant que ‘culpables’ que el llibre existeixi, en són predecessors i alguns expliquen força coses, ja.

10- Hi ha un intent de connexió entre el paper i la xarxa, entre el blog, el twitter i el llibre?

Sens dubte. El blog i el twitter els vaig obrir mentre era de viatge, sense que ho tingués pensat; va ser ‘per necessitat’. Per tant, tant el blog, com el twitter, com el llibre són fills d’aquest viatge. Tots tres són el meu salt que trenca la intimitat, la vida privada, per anar a una arena més o menys pública, primer en 2.0 i ara en paper. Al llibre hi he volgut incloure els enllaços del blog perquè són articles que vaig escriure mentre era allà i, des del meu punt de vista, aporten informació que complementa la que dóna el llibre, ja que m’hi vaig poder estendre molt més. Són com apèndixs per qui hi tingui més interès.

11- El teu llibre és una llicència creative commons, què en penses d’això?

La cultura ha de ser lliure, privatitzar-la és un contrasentit. Som filles d’un context històric, nacional, territorial, cultural, familiar, etc., concret, i ens devem a això. Pretendre que la creació cultural o artística d’una persona és obra seva, individual, és un oxímoron i una antítesi amb el progrés social i cultural de les societats. Som éssers socials, compartint serem totes capaces de crear i créixer molt més.

12- Parlem dels pròlegs, el Joan Sebastià és de la casa, parla’ns de per què ell i l’Aníbal et precedeixen i t’acompanyen en aquest viatge

Amb en Joan Sebastià tinc la sort de compartir-hi militància a Endavant (OSAN) així com discussions i converses fora dels cercles de l’organització. Gaudeixo i aprenc molt amb ell; de fet, sóc un fan de la seva secció a L’Accent: el primer que llegeixo sempre és el Paper de vidre, m’encanta! D’ell en destacaria la lucidesa mental -és de les poques persones que conec que és capaç d’aplicar el materialisme dialèctic en tots els àmbits de què parli, i no en són pas pocs- així com la mordacitat, el sarcasme i la mala llet que desprenen els seus textos. Com diria Lenin, té una llengua viperina que és una delícia per a qui estem al mateix costat de la barricada.

Amb l’Aníbal vam ser companys d’universitat. Després d’un temps de perdre el contacte, ens vam retrobar a Bolívia, on hi vivia. Ha passat per diversos països d’Amèrica del Sud -i algun d’Àfrica- on sempre ha fet feina política. És una altra ment privilegiada. Quan un company em va suggerir que estaria bé que el llibre tingués un tancament més polític, el seu nom em va venir al cap automàticament. Fa una lectura global molt bona i, sincerament, vaig aprendre molt amb l’epíleg!

Per mi, és com un reconeixement a les seves aportacions. I ara, un agraïment doble: pel que ja feien fins ara, i per haver acceptat encantats la proposta.

13- Què podem aprendre del teu llibre i de la teva experiència?

Que hi ha moltes Amèriques del Sud i que val la pena conèixer-les. Qualsevol persona que hagués fet el mateix viatge que jo, escriuria un llibre completament diferent. Si jo ara el repetís, tampoc tindria res a veure. Per a qui ja hagi trepitjat Amèrica del Sud, el llibre pot ser interessant per recordar experiències passades o per descobrir-ne d’altres des d’un punt de vista diferent. Per a qui no hi hagi estat mai, el llibre pot servir-li per conèixer allò que mai sortirà a les guies, així com per motivar-li interès en anar a alguns d’aquests països. Si ho aconsegueixo, el llibre ja haurà valgut la pena.

14- Per què amb Tigre de Paper una editorial i independent i no intentar-ho a un projecte amb més projecció?

Igual que el llibre és creative commons, per tot el que he explicat, he intentat buscar una connexió entre llibre i blog, entre llibre i pràctica militant. He escrit per vocació, si amb això puc ajudar un projecte cooperatiu, crític, en català i internacionalista, què més vull? Les facilitats que he tingut, també, a l’hora d’escriure el llibre, entenc que segurament no les hauria pogut tenir amb d’altres editorials. Es tracta d’intentar ser una mica coherents, malgrat totes les crítiques introspectives que ens hem de fer en d’altres aspectes.

15- Per acabar, el primer projecte, l’últim?

Qui sap! El viatge es va desenvolupar de manera improvisada, el llibre va sorgir sense haver-ho pensat… A l’Amèrica del Sud vaig aprendre no programar tant i deixar-me dur, parlar més en passat que no pas en futur, perquè vés a saber. I ara, em toca lluitar el present, que no és poc.

Tagged:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Entrevista per L’Accent at a destemps.

meta

%d bloggers like this: