L’espera, un mètode Grönholm enmig de la crisi

3 Desembre 2012 § Deixa un comentari

Font: internet

Font: internet

 

  • Escolta, has estat admès al procés de selecció. Vine demà, que se us farà l’entrevista. Serà a partir de les 11h, que sou molta gent.
  • Però fins quan hi serem?
  • No, tranquil, al migdia ja estarà.

A l’endemà, poc abans de les 11h hi era. Era a un edifici municipal, ja que l’oferta de feina era per tècnic a un ajuntament. Obviaré totes les mancances que va tenir el procés, que en van ser moltes. Només diré que allà hi havia una quarantena de persones.

Passaven 10 minuts de les 11h quan ens van dir que primer passarien les candidates a tècnic/a econòmic/a, que n’eren tres. Després, les d’arxivística, que n’eren una dotzena. Després, les d’AODL, que n’érem més de vint… I per ordre alfabètic. “Les d’AODL si voleu podeu anar a fer un cafè, torneu cap a les 12h”.

A fer un cafè i el vermut i el dinar, hagués pogut anar. Vaig acabar entrant a les 15:15h, més de quatre hores després, i l’entrevista, per dir-li d’alguna manera, va durar uns 5 minuts. Això, tenint en compte que el tribunal qualificatiu portava també més de quatre hores veient persones candidates i que jo no estava amb el mateix ànim que si me l’haguessin fet a primera hora. Darrere meu encara quedaven tres persones.

Durant l’espera, es van desenvolupar escenes ben curioses. Tanta estona allà dins, la gent s’acaba coneixent. O es coneixien d’abans. Vas parlant i fent. I descobreixes realitats sorprenents.

La primera fase és la d’intercanvi de dubtes i pors. Què ens preguntaran, si algú s’ha mirat alguna cosa. Què ens trobarem allí dins. La majoria de preguntes es resolen a mesura que van sortint les primeres entrevistades. Es relaxen les pors al mateix temps que augmenten les indignacions: com pot ser que ens facin esperar tant? Tothom preveu una espera tant llarga com innecessària: hagués estat molt millor convocar la gent en blocs horaris, no tothom a la mateixa hora. Surten a la llum les mancances que tothom ha vist al procés.

Comences a conèixer una mica les persones. Gent que es presenta allà, que està sense feina, després d’haver treballat durant anys en d’altres ajuntaments. Ja no.

Molta gent comenta que va a processos pensant-se que està preparada i es troba que una altra persona opositora és qui, anys enrere, era la seva responsable. “I quines possibilitats tinc jo, doncs?”, es plantegen.

Descobreixes que hi ha tot un ‘circuit’ de convocatòries a les que molta gent s’hi presenta.

  • Recordo un dia, a Pallejà…
  • Tu també vas anar-hi?
  • Sí, sí, tot i que només anava a provar.
  • I a la de Montornès?
  • Sí, a aquella també m’hi vaig presentar.

Estic atònit. Qualsevol diria que, com qui va a concerts, exposicions o algun altre espectacle, hi ha tota una sèrie de convocatòries públiques que cal seguir, a les que cal assistir. I jo que em penso que ni existeixen.

“Aquestes convocatòries fan molta pudor, ja estan assignades abans que surtin”, comenten algunes persones en referència a les places oficials. N’hi ha que no se’n sap la resolució. “Vaig trucar mesos després, perquè no m’havien dit res, però no em van saber dir ni tant sols si s’havia omplert la vacant, només que si no m’havien trucat és que a mi no m’havien agafat”. Descrèdit davant l’administració.

I evidentment, sorgeix la cooperació. Comencen a córrer adreces de correu electrònic perquè hi ha una persona que ha creat una xarxa de distribució per la qual reenvia moltes ofertes públiques. “Això és cooperatiu, es tracta que no només en rebis sinó que informis de les que t’assabentes”, comenta la dona que ho porta. Sento a dir que va crear aquesta llista amb adreces de gent a qui va coneixent en processos de selecció.

Algú altre, mig en broma, comenta que ens hauríem de sindicar o organitzar tota la gent que estem esperant i fer-nos fortes davant del tribunal qualificatiu. Rep alguns comentaris afirmatius, però no passa d’aquí. Algú altre també comenta la possibilitat d’autoocupar-nos naltros, suposo que de forma cooperativa. Tampoc passa del comentari inicial.

La mitjana d’edat em supera, són de 30 i pico cap a 40 o 50, tret d’alguna excepció de 20 i uns quants. Vesteixen de forma convencional. La majoria tenen professions ‘socials’: politòlogues, sociòlogues, psicòlogues, etc. Persones anant amunt i avall, coneixent-se i retrobant-se en un minso circuit de places buscant feina, esperant una oportunitat.

Avui, dilluns 3, la persona escollida ha començat a treballar. Si escric això, és perquè no he estat l’escollit. Ni tampoc cap de les altres quaranta persones, tret d’una. I em pregunto si, més que un observador participant, no sóc jo també un subjecte d’estudi.

Tagged: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading L’espera, un mètode Grönholm enmig de la crisi at a destemps.

meta

%d bloggers like this: