Carta a casa

21 Novembre 2012 § 4 comentaris

Ovidi Montllor

Ovidi Montllor

Ara fa temps que no us escrivia. De fet, no recordo haver-ho fet mai des que vau marxar. Potser per això aquests dies en què se’m barregen tantes coses, he necessitat parlar-vos, més que mai. Al cap i a la fi, tretze anys són molts. Han canviat moltes coses. Tant, que fins i totes les persones més properes ho estan fent en termes insospitables quan vau marxar.

Diumenge passat, Josep, era el teu aniversari. N’haguessis fet 64. I estic segur que haguessis vingut a l’acte de la CUP. Segurament, ara encara n’estaríem discutint algunes coses, perquè tu mai et casaves acríticament amb ningú. Però estic convençut que aquest 25N votaries la CUP. De fet, fins i tot l’A, que diu que des que no hi ets vota per tu, votarà la CUP. Fins ara votava ICV, com tu feies darrerament. Però és que tots podem pressuposar que faria anys que ho hauries deixat de fer. Perquè quan vas marxar, a ells encara els faltaven quatre anys per arribar al govern -sí, durant 7 anys CiU no va governar- i ser còmplices i responsables dels primers desmantellaments dels serveis públics pels que valtros vau lluitar. De fet, el primer cop que em van detenir -sí, m’han detingut, i dos cops, ja- va ser sota el govern del tripartit -PSC, ERC i ICV-. Per cert, de la primera em van absoldre. De la segona -detingut sota un nou de CiU- encara n’espero data de judici.

La M, que junt amb el P s’han tornat independentistes gràcies a l’Estat espanyol, i no pas al meu proselitisme, m’està costant més de convèncer. Un dia va dir que votaria a CiU, perquè tot i no ser gens estúpida, l’ha pogut la política propagandística que està venent al Mas com a salvador de la pàtria, quan ha estat precisament el seu partit el que durant més de 30 anys ens ha encaixat -a base d’hòsties i retallades- a dins d’Espanya. Fins ara no feia massa pressió política, jo, però les darreres setmanes ho he fet. Un dia li vaig explicar que no podia ella, precisament, sent mestra, votar a qui estava retallant l’educació, la sanitat, etc. Li vaig fer un repàs ràpid del que havia fet CiU, i la cara que se li va quedar va ser un poema. Em va saber greu i tot, però també penso que és el que haguessis fet tu. Amb millors maneres, com sempre, i amb la tranquil·litat que et caracteritzava. Però és que és intolerable, aquesta situació. Encara tinc dubtes de què farà, però com a mínim, li està dient a la MT -que no ha votat mai, encara- que vagi a votar encara que sigui a les CUP. Jo no l’aniré a buscar a casa, a la MT, com diu la M bromejant, però a ella sí que li envio emails sobre CiU perquè vegi realment la màfia que són.

I tu, Victòria, si veiessis a ton germà… El D cada cop em sorprèn més. Fa un temps, em va semblar entendre que li explicava als seus sogres que a Catalunya no li interessava estar dins l’Estat espanyol. No m’ho acabava de creure, pensava que eren il·lusions òptiques meves. Tu prou saps com defensava ell Espanya i tot plegat. Doncs el darrer dia que vam pujar a dinar a ca seva, ja gairebé podem dir que parlava obertament en favor de la independència. És més, li vaig fer la broma que el seu balcó era l’únic que no lluïa ni la senyera -o l’estelada-, tenint en compte que els dos del costat la tenien. Saps què em va contestar? Va criticar amb cara de fàstic a un balcó que hi havia més enllà amb la bandera espanyola. Increïble però cert. Ara bé, el millor no és això; el millor és quan parlant de la situació econòmica que vivim, de no futur, va tenir clar de qui era la culpa: del sistema. Ell, que sempre havia defensat l’individualisme del capitalisme, ell, que sempre havia estat defensor del neoliberalisme, ell ara té clar de qui és la culpa. I saps què li acabo d’enviar, ara? El vídeo amb la intervenció del Diego Cañamero, sindicalista andalús que va parlar diumenge a l’acte de la CUP. Ho hauries d’haver vist: crec que mig auditori vam plorar, va ser l’únic que va fer que tothom es posés dempeus. Ell és l’Andalusia dels teus pares, dels meus avis, que després d’enfrontar-se al feixisme a la guerra del 36, van marxar de sa terra, Jaén, per buscar-se la vida.

I sabeu què? Moltes i moltes de les que parlaven i organitzaven allò els coneixia. No, no pas perquè jo sigui famós, sinó perquè ells i elles tampoc ho són. Som gent que ens hem conegut al carrer: en assemblees, en manifestacions, en la cultura de la contrainformació, fent barres per autogestionar-nos, etc. La gent que encapçala aquesta candidatura és la mateixa que l’empeny i la fa créixer des del darrere, si és que hi ha davant: picant pedra sempre, entre totes, tot.

A la família, tant uns i altres actuen com a oncles i tietes, que és el que els toca, però van aprenent. Quan em van detenir el 2005 van posar el crit al cel. Quan em van detenir el març d’enguany, el tema es comenta entre rialles a la sobretaula. I no sóc jo, qui els educa: és la realitat. Parlant de la jornada del 29M, criticaven que es cremessin establiments i contenidors, així com els vidres trencats. “Quanta empatia que veig amb uns vidres, sempre en generen més que famílies al carrer o acomiadades”, els vaig dir. Van haver d’acceptar la meva crítica, tot i que clar, segueix sense agradar-los: sempre el tema de la ‘violència’ que segur que amb valtros també discutiria. Però un d’ells va anar més enllà: deia que l’objectiu no havien de ser comerços, sinó la policia. “Com a la nostra època: amb tiradors, coets, etc.”. “Sí, clar, però això és molt més complicat i encara es critica més perquè es diu que són persones!”. I em va respondre contundentment: “si ho fan 2, van a la presó. Si ho fan 200, els jutgen. Si ho fan 2000, s’ho hauran de pensar”.

Qui ho hauria de dir, quan vaig començar a organitzar-me. Amb 16 anys i a la PUA no us feia gens de gràcia. Gens ni mica, ho recordo perfectament. Ara, segurament, entendríeu perfectament què faig. I no només això, sinó que estaríeu amb mi. A les assemblees d’indignades o a les del comitè de campanya de la CUP. Ho penso quan veig gent jove que participa d’un i altre espai i també hi són son pare o sa mare. Tu, Victòria, estaries implicada al màxim en la defensa d’una escola pública que tant esforç vas posar en aixecar -i que tant de cor hi vas posar que moltes alumnes teves em parlen de tu, quan saben que sóc fill teu-. No vull ni imaginar-me com estaries, veient els retrocessos que hi ha en tots els sentits, tu que vas aprendre el català al carrer, per pròpia voluntat, i vas acabar sent professora de primària. I tu, Josep, de ben segur que fa temps hauries marxat d’aquest sindicat groc que mai vas acceptar que t’alliberés perquè tenies clar que eres un treballador que feia feina sindical, i no un sindicalista vividor. Del que mai vas voler la xapeta perquè això no anava amb tu, perquè preferies cobrar menys si això repercutia positivament en millores de tota la plantilla. Potser ara compartiríem sindicat i algun altre espai de lluita.

I qui m’ho hauria de dir, a mi, fent campanya per una candidatura, quan segueixo apostant pel carrer. I ho tinc clar. De fet, no fa ni una setmana que vam tornar a sortir al carrer per una nova vaga general -vaig anar més alerta per no tornar a acabar detingut-. Però la il·lusió que està generant el procés de la CUP és espectacular. I això serà així independentment del resultat que obtinguem. S’estan creant unes sinergies i complicitats, un treball en comú, una aposta per la confiança mútua des de les diferències, que ha de ser el nostre màxim èxit. Ens reconeixem com a iguals, ho estem fent des del carrer, des de la lluita, des de la que seguirem el dia 26. Ens falten moltes coses per pulir, tant organitzativament com política, segur. Però hem fet de la necessitat, virtut: haver-nos de posar les piles per la urgència de la convocatòria ha fet aflorar el millor de totes nosaltres i, encara millor, uns suports que no sabíem que teníem, o que no sabíem del cert. La situació és tant dramàtica que la línia està traçada ben clarament: o ells o nosaltres. I aquest ‘nosaltres’ és molt gran, molt.

Bé, paro ja perquè les llàgrimes no em deixen veure bé la pantalla. I com sempre, m’he allargat massa. Ah, clar, valtros no ho sabeu: vaig heretar la vena escriptora del Josep -la culinària se l’ha quedat l’A-, i just ara publicaré un llibre. Ja teniu un nét de paper; de carn i ossos ja veurem si la situació ho permet algun dia. Perquè per aconseguir el que vull -la independència i el socialisme als Països Catalans, no m’hi poso per poc– seguirà sent necessari, durant molt de temps, seguir fent assemblees, participar en manifestacions i tornar a posar el despertador a les 3:30h sense saber si tornaràs a casa. Però no em culpeu només a mi: va ser gràcies a valtros que vaig conèixer l’Ovidi, quan el posàveu els caps de setmana a l’equip de música del menjador.

Us trobo a faltar. I aquests dies, encara més. Però serà per valtros, també, que guanyarem. Petons. Us estimo.

Roger

PD: I tingueu clar que sé que després del 25 de novembre, la lluita continua.

Tagged: , ,

§ 4 Responses to Carta a casa

  • Nasa ha dit:

    Enhorabona per l’escrit! Més enllà d’estar molt ben escrit m’ha emocionat moltíssim. M’he sentit identificada en algunes coses i tot! Moltes gràcies!

  • algú qualsevol ha dit:

    m’ha encantat l’escrit, molt ànims i a seguir endavant, per nosaltres i per tothom a qui hem estimat i ha defensat la nostre terra, guanyarem!!!
    Estarien orgullossos de tu!

  • Marta ha dit:

    Estimat Roger,

    han passat ja uns quants dies des que vaig llegir el teu escrit que, pel que veig, està publicat i tothom qui vulgui el pot llegir. Personalment, em sap greu que alguns comentaris que he fet –i dic he fet perquè majoritàriament m’esmentes a mi- a les sobretaules de casa de la MT, les
    facis públiques. Al meu parer, alguns d’aquests comentaris són personals i ningú n’ha de fer res. Si algun dia ho vull publicar, ho faré jo. El que sí que pots tenir clar és que mai esbombaré res que no hagi sortit de la meva boca, tingue-ho per segur. Ho trobo lleig i de molt mal gust.

    El primer que em surt, un cop l’he tornat a llegir, és gràcies.

    Gràcies per voler-me convèncer… convèncer de què? A aquestes alçades ningú m’ha de convèncer de res.

    Em coneixes molt poc Roger, jo puc dir moltes coses, però tan sols les persones que em coneixen són capaces d’entendre el missatge que vull donar i, pel que veig, tu no ets una d’elles.

    Em molesta el to que has utilitzat en tot l’escrit, dóna la sensació que estàs per sobre del bé i del mal, i això no m’agrada, s’ha de ser més humil i no anar per la vida dient que han de fer els demés. I ja que esmentes el teu pare, jo també ho faré, en Josep era el meu germà i dubto que hagués compartit amb tu aquesta prepotència, ell era senzill, respectuós i humil, i no m’atreveixo a posar en boca seva discursos que tu dius que m’hagués fet.

    Gràcies també per dir que el que ens toca és fer d’oncles i tietes, òbviament, i ho fem amb molt de gust i d’una manera que ni et pots imaginar, però… ja hi som, altra vegada et surt la bena messiànica amb expressions com: “van aprenent”, “és el que els toca” “els educa la realitat”, caram noi! No sé que faríem sense tu!

    Bé, ja acabo. Com molt bé et deus imaginar, ja que tampoc et considero estúpid, és que a partir d’ara me’n guardaré ben prou de comentar res a les sobretaules de casa de la M T. I em sap greu, t’ho dic molt sincerament, perquè a banda del que poguéssim dir no només jo, sinó
    cadascun de nosaltres, era una estona de compartir, de riure, d’estar junts, una estona distesa.

    Em sento traïda, mai hagués imaginat que algunes d’aquelles converses, d’aquells intercanvis, fossin utilitzats d’una manera tan poc elegant.

    Marta

  • Roger ha dit:

    A títol informatiu: he contestat ma tieta demanant-li disculpes per allò que entenc que m’he equivocat, sobretot perquè, en allò que li fa més mal, mai n’havia estat la intenció; era una ‘descàrrega’ emocional personal. També li he comentat els punts en què no comparteixo la seva visió i que entenc que no ha comprès del text.

    No vull, emperò, continuar una discussió per aquí. El seu dret a rèplica, però, m’obligava èticament a publicar la seva opinió.

    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

What’s this?

You are currently reading Carta a casa at a destemps.

meta

%d bloggers like this: